Vida en el mausoleu

Tinc ganes de dir el següent:
El mobiliari rústic funcional nòrdic ha revolucionat les nostres vides (i ha fet guanyar més adeptes a la causa republicana independentista que cap partit republicà independentista; però no tants com la Renfe, tot s'ha de dir). Sí, ha democratitzat, sobretot, l'obsessió maniàtica per la casa i l'hortet.
Algun dia, no gaire llunyà, Ingvar Kamprad, l'amo d'Ikea desbancarà Bill Microsoft Gates del primer lloc del rànking dels humans més farcits de vil metall. Perquè la RDRI (revolució democràtica i republicana interiorista) acabarà sent més rellevant per a les nostres patibulàries vides que la RDPI (revolució democràtica populista informàtica).
Ben aviat ens haurem atipat de la histèria de milions de dades circulant a la velocitat de la llum pel planeta, així com de l'horror de l'ofimàtica, mentre que els sofàs ultraconfortables romandran com un patrimoni. La necessitat de descansar i romancejar i muntar adminicles inútils s'imposarà sobre la necessitat de produir, recollir i processar dades.
Els mobles i, en concret, el sofà, triomfaran com a metàfores del merescut descans etern, del definitiu i literal final de la història.
D'aquí a milions d'anys, els arqueòlegs de la pròxima civilització trobaran els nostres esquelets dins dels esquelets dels sofàs suecs i arribaran a la conclusió que aquesta era la nostra forma de retre culte als morts. I no seran gaire lluny de la veritat.
La llibreria audiovisual, la tauleta de centre, la pantalla de plasma, el DVD i els cinc altaveus Home Cinema i el sofà amb els nostres ossos: equipament base de les sales funeràries dels nostres mausoleus apilats en blocs de pisos.

Visió d'un ciutadà català del 2050

Sóc com un dibuix autoanimat.
Quan caic no em faig mal.
Quan m'amenacen, somric.
Quan m'insulten, acluco els ulls amb voluptuositat.
Sóc més xulo que Buda.
No conec l’entropia. No em gasto. No tinc arrugues permanents. Faig un amic i la nostra amistat és per sempre. No es gasta ni es fa malbé. És com un objecte d’oficina ideal: el moviment perpetu de confiança i amistat. Clic-clac-clic-clac.
No menjo per necessitat. Ho faig per vici. I també defeco i pixo quan vull, per allò de no perdre la tradició escatològica (i renego tothora per no perdre la tradició renegaire).
És que sóc etern, no em rovello, no se’m moren les cèl.lules ni m’he d’estar reconstruint tota l’estona, que seria una feina molt cansada. No faig feina. No vaig per feina. No faig país. No faig guardiola. No reciclo ni contamino. No voto. Tinc la temperatura constant. Les meves cèl.lules riuen i canten. Els meus electrons no s’agiten. Són estables i fiables i tenen òrbites declarades.
Sóc transparent com una medusa. No amago males intencions. Les porto a la vista.
Què és la vida? Néixer, enamorar-se, desenamorar-se, tenir fills amb qui vulgui, i quan vulgui. Però no en tinc. Sóc a temps. Tinc miríades de temps per endavant. Plantaré un roure i el talaré l'endemà. Em moriré un dia només per comprovar què tal és el desencarnament.
Sóc del Barça. El Barça sempre guanya al Madrid. La ratxa dura vint anys i no es preveu que acabi. No se'm fa avorrit el triomfalisme. L'alegria es renova cada temporada.
Tinc el signe de l’horòscop que em dóna la gana. Entre més de 2.000 puc triar. Me’l canvio quan me’n canso.
No sóc orgullós de ser català. M'hi complac com es complauen les mones saltant d'arbre en arbre.
Alguns cops sento admiració i enveja pel sofisticat i culte pesimisme dels meus avis.

Posar-se pedres al fetge

Què li passa al meu fetge, que no processa com és degut? Qui és el culpable?
Tinc una hipòtesi de treball mitològica.
Shiva, el déu transvestit i destroyer, especialista en encarnacions múltiples, s’encarna últimament en Bugs-Bunny, després de passar per Groucho Marx.
I Bugs-Bunny, rosegant una pastanaga, tot i tenir un canó d’escopeta apuntant-li al front, diu:
- ¿Qué hay de nuevo, viejo?
És una manera de dir:
- Solemne és Pecat.

La solemnitat precedeix l'estrés.
La solemnitat descontrolada ens posa malalts.
De vegades, m’oblido la diversió sota el coixí i començo el dia posseït per la solemnitat.
L'estrés de quedar bé.
Aleshores em prenc les coses massa a pit.
M’enfado en nom de les conseqüències de les nostres accions.
Em torno un monstre irritable. Un qualsevol dels enemics de Bugs Bunny.

Divertit no equival a frívol. Ben al contrari, és l’autèntica transcendència.
El riure és la connexió perfecta amb la transcendència.
Hi ha, naturalment, d’altres formes agermanades amb el riure: la passió, la música i d’altres que ara mateix,
que ara mateix
estic massa sobri per recordar-les.
Avorrir-se és un pecat.
Avorrir-se és la mare de totes les ansietats que són alleujades per l’alegria pura de tots els vicis.
Avorrir-se és l’àvia de tots els vicis, per tant.
Un treball avorrit sobretot.
Del treball que no avorreix sinó que apassiona, se’n diu, amb més propietat, afició remunerada.
El món catòlic ens ho va posar tot al revés durant segles.
El treball dignifica, només si és divertit.
Divertit = apassionant = ser en el centre de mi mateix (per si encara no havia quedat prou clar).
Si el treball no és divertit, aleshores el que pots fer és cantar, que els mals espanta, com feien els negres cotonaires, i inventar el blues.
Avorrir els altres, un crim nefand.
Autoobligar-nos a ser divertits per evitar el pecat d’avorrir, també és pecat.
Autoimposar-nos el riure perquè és sa i terapèutic és penós.
La risoteràpia és un dels signes de la decadència dels temps. És un passatemps per a oligofrènics.
Sóc injust, els oligofrènics saben divertir-se. Són àngels del rang més alt.
La risoteràpia és, senzillament, una aberració. L’última frontera de les teràpies prêt-a-porter. No cal humiliar-se per a obtenir els beneficis hepàtics del riure: Hi ha magnífics packs de sèries d’humor de la BBC que ens eximeixen d’anar a sessions de risoteràpia.
No avorrir per autoimposició també és avorrit.
Fer-ho i ja està. Em diverteixo, em diverteixen i diverteixo i la meva digestió funciona com una seda.
El menjar flueix com si no fos sòlid ni liquid. S’evapora dins meu com s’evaporen el riure i les bromes.
No hi ha res millor que estar com peix a l’aigua, ballant enmig d’un xàfec de riallades, perdre de vista la “gravetat de la situació”.

Si no has creat aquest món i t'ho vas trobar tot molt ben muntat i organitzat i, ni tan sols, al teu gust, per què te’n fas tan responsable?
La mort és la pedra de toc: Això, el món, no et pertany.
Només t'hi deixen estar una temporada.
Fes callar aquella veueta repel.lent:
"Pagaré las conseqüències!"
Si no saps ni d'on vénen les causes.
Separa una mica la vista de la pantalla o del paper.
Agafa distància.
Desprèn-te.
La vida passa sense entrebancs, com una cançó. Et mors sense adonar-te. Perquè t’has rigut de la mort, digerint-la: té un sabor fort, com de chile con carne.

El riure i l'humor corrosionen el diable de la pesantor. Que no és el diable amb banyes i cua de l'estampa catòlica: Aquest és un àngel -tractat de rebel només perquè està de la nostra part- rialler, vermell de tan riure de la carn i del món. Tot al revés. El genuí Satanàs és pesat, solemne i avorrit. Intenta fer gràcia imitant la Gràcia, raonant-ho tot obsessivament i sense descans. El coneixem íntimament, per desgràcia. Intenta posseir-nos un mínim de vint vegades per setmana, imitant la nostra veu interior: "No hauries d'haver...", "ho hauries pogut fer millor", "el materialisme és penós", "l'espiritualitat és cursi", "la gent és idiota i té un mal gust impressionant". Potser no és una imitació, potser ÉS la nostra veu interior.
L’Anticrist, l'Antiverb fet home, habita entre nosaltres, des de fa segles, a la poltroneta del Vaticà. No hi ha animal més solemne sota la capa del cel. Solemne i ridícul amb les seves faldilletes brodades.
Inspirador del ridícul món de l’Alta Costura.
Inspirador del Fons Monetari Internacional i de qualsevol organisme que imparteixi receptes econòmiques com veritats revelades.
Inspirador de tots els integrismes.
De tots els inspirats carnissers que s’inspiren en causes desesperades.

Cal veure com han difamat el pobre Crist, que era un bergant ingenu, rialler i amic de la broma i de multiplicar el vi i de caminar ebri sobre les aigües. I els corruptes ens l’han pintat com un estaquirot barbut amant de les frases solemnes. A ningú no el crucifiquen per dir frases solemnes. Els bromistes tenen més números per acabar penjant d'una creu.

Rient abandonem la matèria, la pesantor, alliberem el fetge de fer hores extres i ens enlairem com àngels. Ser àngel és burlar-se del món, de la carn i del dimoni de la pompositat que viu dintre dels cardenals i els bisbes togats, dels aparells dels partits, dels festivals de poesia patrocinats per l’ajuntament i de les corporacions dermoestètiques.

Conversa amb Vítor Hugo al Brasil enmig d'una bebedeira de campeonato

I què, Oscár, has trobat molts canvis al Brasil entre aquest viatge i l'anterior?, em pregunta el Vítor Hugo.
Sempre hi ha molta diferència, responc amb un aire greu histriònic -que només s'aconsegueix amb una concentració d'alcohol en sang d'entre 0,5 g/l i 0,8 g/l.
Molta diferència, més de la que, fins i tot, percebim. Benvolgut Vítor Hugo, deixa’m que t’expliqui una cosa que trobo necessari d’explicar: Tots els problemes de percepció de les coses ens vénen de l’Orient... El problema de l’horitzó mental dels orientals és la idea de l’Etern Retorn. No és el meu problema perquè jo no hi crec, perquè jo em nego a creure-hi, que d’això es tracta al final, de voler o no, creure. No crec ni vull creure en cercles, Vítor Hugo. Els cercles són viciosos, tots, sense excepció. I, a més a més, intenta fer un cercle a mà alçada. Sempre et surt una patata.
- Ainda mais, se você leva uma bebedeira de campeonato.
Deixa’m continuar, col.lega... Tornar al Brasil no és haver tornat, Vítor Hugo. No és el mateix Brasil. Jo no sóc el mateix. Res a veure. Aquesta aigua no és la mateixa que ha passat fa un segon per aquest riu. Demòcrit dixit. Demòcrit? No, no era Demòcrit. Era l’altre que no era Parmènides. D’aquí una estona me’n recordo, segur. Tu no te’n recordes?
Anem expandint el nostre panorama, Vítor Hugo, obrint el camp de visió, tal com s’expandeix l’Univers. Fem surf sobre les onades d’expansió subtil, onades suaus que no trenquen mai en cap litoral. Déu és el nom que li vam posar al punt de concentració màxim, el Meeting Point d’on venim i d’on ens anem allunyant. L’esfera és la forma més perfecta. Pitàgores dixit. Era Pitàgores? I jo què sè! Déu devia ser aquella gran bola perfecta i satisfeta on hi érem tots nosaltres, en un conglomerat molt consistent. I es va cansar. Un bon dia. Ens vam cansar tots. Qui no es cansaria de ser una gran bola compacta i autosatisfeta? No hi ha res que cansi més que la satisfacció. Es va cansar i ens vam cansar. A la merda, l’ataràxia! Fèrtil malestar: La gran explossió disseminadora, Gran Castell de Focs Final de la Festa de la Complaença.
I ens vam posar en marxa per veure què tal. Cadascú en la seva direcció...
Você é do tamanho de seu sonho, diu el Vítor Hugo que diuen els Racionais. Li ha semblat que era una citació escaient.
Qui són els Racionais?, pregunto.
Un grup de rap. Però dels bons. No dels salsitxers.
Espera un moment, no ens perdem en digressions. Deixa’m que m’acabi d’explicar, Vítor Hugo... Vam oblidar quina era la direcció. Premeditadament. I ens vam posar pals a les rodes per fer-ho més entretingut. Així tampoc no ens cansaríem de seguir la direcció. Oblidar és el millor antídot per al tedi. Res de nou sota el sol... Però si oblides, tot és nou, fins i tot el sol.
Déu no ens espera enlloc. Això és producte de la confusió creada per la nostra tàctica inicial d’oblidar. Ningú no ens espera enlloc. Nosaltres arribem sempre els primers. Inaugurem totes les autopistes. Se hace camino al andar, Machado dixit.
- Machado de Assís?
No, Antonio Machado, el poeta de Soria...
Anem tirant ponts sobre l’abisme. Fundem estacions en el buit. El buit és immens i generós i no ens l’acabarem mai. No hi ha final de trajecte. No hi ha ni full de ruta. Benaurats els cristians, perquè d’ells serà la gran estupefacció. Confonen el punt de partida amb el final. Creuen que el Pare Celestial els espera a l’arribada, ajupit amb els braços oberts i un amorós: “Qui m’estima a miiiiii?”
- A bebida faz você viajar na maionese, cara (la beguda et fa al.lucinar per un tubo, tio).
Ja ho tinc, Vítor Hugo: Era Heràclit. Quin tio, hòstia, l’Heràclit aquest!

Intranscendència elevada

“He tingut la impressió que l'obra estava a mig camí entre Entomologia, de Toni Sala, i els llibres d'Oscar Pàmies. Amb aquest últim, Sales comparteix el gust per la sorpresa i per l'elevació de motius intranscendentals a matèria literària.”

Jordi Llavina, crític transcendent

És un fragment de la critica que fa de Dies feliços a la presó de Martí Sales.

M'ha sumit en una fèrtil perplexitat.

Què vol dir exactament, Llavina, quan diu “elevació de motius intranscendentals a matèria literària?

Jo, que suposadament sóc l'implicat en la frase, hauria de sentir, o bé reconeixement -Llavina, m'has encertat de ple-, o bé rebuig -Llavina, pixes fora de test-.

I el que sento és perplexitat.

Elevació de motius a matèria?

O elevació de matèria a motius?

Un motiu pot ser realment intranscendental, des del moment que és un motiu?

No cauré en la temptació de perdre'm en l'anècdota terminològica. La pregunta important és:

Elevació d'intranscendència a literatura?

És res d'extraordinari o singular, elevar la intranscendència?

És a dir, transcendentalitzar el que sigui? La primera plantofa vella que ens trobem, per exemple?

No serà una operació que faig cada dia, com rentar-me les dents?

Em singularitza dintre de la subespècie “escriptors catalans” elevar la intranscendència?

No serà una operació que fem cada vegada?

Una rosa és transcendent per a qualsevol espècie del gènere Rosa -en l'accepció de transcendent: “és d'una gran importància per les conseqüències que se'n poden derivar”, en aquest cas: perpetuar l'espècie-, però intranscendent per a l'espècie humana fins que algú la va elevar a símbol d'alguna cosa -i va esdevenir transcendent en el sentit de: “es comunica o s'estén a d'altres coses”-. Fins que un segon va trobar-hi una altra gràcia simbòlica. Fins que un tercer es va sumar a la festa de la Rosa. El rosari de metàfores va créixer com una heura descontrolada.

Per podar la propagació polisèmica, algú va haver de dir: "Una rosa és una rosa és una rosa." I que es fotin els Rosacrucis.

Una posta de sol era intranscendent per a les bestioles del regne fins que un cromanyó va sentir pànic.

Elevar la intranscendència als altars del doble i el triple sentit, és un dels grans passatemps de la humanitat.

No puc sentir-me definit per allò que defineix per antonomàsia el treball de l'escriptor i el treball de l'artista en general i el treball de la humanitat en general. No hi ha com escapar-se d'elevar motius intranscendentals como tomates que se están tranquilos en su mata y viene un hijo de puta los mete en una lata y los manda pa' Caracas. Les magdalenes no podien ser més prosaiques fins que va arribar el fill de puta de Proust i les va elevar als altars sublims de la Gran Literatura -d'ençà aleshores, les magdalenes van "atènyer moralment o intel.lectualment una gran altura", en una tercera accepció de transcendent.

Quan parla de “motius intranscendents”, es refereix Llavina a coses com una versió que faig d'El Sulfat Atòmic de Mortadel.lo i Filemó?

Què era més intranscendent i banal: una magdalena o una aventura de Mortadel.lo i Filemó?

Una magdalena, per descomptat. Abans de caure en mans de Proust. Proust era més potent alquimista que jo.

En realitat ni per a Proust era intranscendent la magdalena, abans d'elevar-la a motiu literari, ni per a mi El Sulfat Atòmic era una matèria banal.

No elevem res, ja que els motius o les matèries s'eleven sols. Amb més o menys gràcia, intentem comunicar als congèneres la bona nova de l'Ascensió.

No elevem res, comuniquem la sorpresa que hem tingut de descobrir com llueix aquest món tan aparentment prosaic.

El gust per la sorpresa?

Tothom hauria de tenir gust per la sorpresa.

Tatxan! Visca Tamariz!

Tothom deu tenir gust per la sorpresa.

Hi ha moltes menes de sorpreses.

Si algú diu que no li agraden o li avorreixen les sorpreses és que pensa en certa mena de sorpreses. Aquelles gastades per un ús abusiu. Les sorpreses xiclet massa mastegat. El Sobre Sorpresa Sexy o la Novel.la Policíaca Dolenta o el conte que imita els contes de Calders o el que imita els contes de Monzó.

El que no sorprèn és previsible -Wittgenstein ho devia dir algun dia.

L'imprevisible és el que esperem i demanem.

És previsible que tinguem gust per la sorpresa. Només les mòmies o els fans de la Tuna universitària no esperen res de nou sota el sol.

D'altra banda, li puc retreure res a Llavina? Puc retreure-li que sigui tan ambigu i poc precís en la definició que fa dels meus textos?

No. Segurament no hauria disposat d'un motiu intranscendental per a elevar-lo a matèria de bloc.

Gràcies Llavina per donar-me un motiu i una matèria. I -oli en un llum- també una etiqueta: “Intranscendència elevada”. Preciosa i coqueta com una rosa.

1-D

Per poder tenir una perfecta vida digital i virtual, sempre connectats a la blogosfera i a la xarxa, necessitem un doble que ens representi a la vida civil. Per exemple, a la manifestació pel Dret a Decidir sobre les Nostres Infraestructures i per la Independència Sobiranista de Pas.

Si no arribo a estar tan perdudament enganxat a Internet les tardes dels dissabtes, i a la mandra i la desídia de sortir de casa que provoca l'addicció, hauria pogut fer acte de presència a la manifestació més multitudinària dels últims anys segons els organitzadors i la més manipul.ladora i abjecta segons El País i la Blogosfera Socialista.

D'aquesta manera, s'hauria elevat a 200.001 la participació segons la Guàrdia Urbana, a 700.001 segons els organitzadors i només 6.899.999 catalans no haurien anat a la manifestació segons el socialdemòcrata radical Joan Ferran.

Ara em sento compungit per haver estat desidiós i mal català i haver jugat a favor dels antinacionalistes del PSC (i del PP i de C's).

Com em consolo?

Pensant que el govern de Zapatero presidit per Zapatero, que és un tio molt llest, acabarà prestant oïdes a les nostres justes reclamacions i ens consultarà una mica més sobre les infraestructures, i aleshores a molts dels manifestants (penso en concret en aquells que desentonaven entre tanta senyera estelada) se'ls passarà la febrada sobiranista.

Pensant que quan l'estat traspassi l'aeroport i la Renfe a la Generalitat, segons el sil.logisme implícit en el lema de la manifestació ja no caldrà que siguem independentistes ni que refundem el catalanisme. I si acaben tolerant-nos les seleccions esportives, i si, a més, deixen d'insultar-nos i de fer-nos boicots al cava i ens fan unes quantes moixaines, aleshores ja ens preguntarem com és possible que alguna vegada haguéssim desitjat ser independents.

Si ens tracten com cal, els catalans renunciarem fins i tot a la mania de parlar català i parlarem castellà per facilitar la relació amorosa amb la resta d'Espanya.

Jo, per la meva banda, tot i que vaig cometre la ignomínia de quedar-me a casa l'1-D, per moltes festetes que ens facin i per molts honors que ens concedeixin i molts obsequis que ens enviïn des del govern central de Madrid, i encara que el Constitucional no toqui el preciós articulat del nou Estatut, i encara que el túnel de l'AVE no ensorri la Sagrada Família, i encara que Rodalies Renfe superi en puntualitat els trens suïssos, i encara que publiquin les balances fiscals i ens compensin tots els greuges històrics, i encara que el Rei Joan Carles i tota la parentela abdiquin i es posin a treballar vuit hores al dia per guanyar-se el sustent.

I encara que seleccions catalanes de hoquei patins, críquet, natació sincronitzada i petanca puguin participar en competicions oficials

Només per tocar els collons, no penso renunciar a la vana, ufana, retrògrada, anacrònica il.lusió de la independència (la nacional, però també la personal).

Al cap i a la fi, el contrari d'independència no és solidaritat interregional, ni igualtat, ni cosmopolitisme, ni món globalitzat, ni sentit de la realitat.

El contrari exacte d'independència és dependència.

Adulteris inviables

No puc tenir un rotllo amb tu que, a més del fet ineluctable d’estar bona, ets bona.

Bona, generosa i tendra com el pa de Viena.

Amb tu -ho sé per experiència- no se m’encomanaria la bondat i generositat que desprens. Això no va així.

Ben al contrari, amb el tracte amb tu, se’m despertaria la bèstia cràpula i miserable que porto a dins (que tots portem a dins més o menys sota control).

Per compensar.

Perquè les relacions funcionen en base a un equilibri de contraris.

Perquè, per les lleis de la naturalesa, ens veiem impel.lits sense remei a aprofitar-nos de la generositat absoluta quan ens la posen al davant.

Per això, per moltes ganes que tingui i per molt que el teu atractiu innegable es faci mereixedor d'una dedicació i un afany, me n’estic.

Així preservo el meu equilibri ecològic moral.

Així mantinc el meu estatus ètic, que considero acceptable.

Per això convisc amb una equilibrada com jo, bona i cràpula a proporcions saludables.

Tu, en canvi, no ets saludable, noia. Ets, moralment parlant, un risc ambulant.

No és viable una relació adúltera que té un guió tan previsible i tan poc estimulant:

A causa de la teva tendència hipertrofiada a la bondat, t'acabaries sentint tan malament, tan culpable, de fer-li això a la meva dona, que per fer viable l'adulteri t’hauria de mentir, fer-te creure que la relació amb ella s’havia acabat.

Tu acabaries sent l’enganyada.