Pàgines

dimecres, 10 de desembre del 2008

Waterworld



Visc en un planeta submergit, amb unes escasses illes, poc segures a causa de les freqüents marees. Això va passar tres-cents anys enrere. Hi va haver el gran enfonsament terrestre. El gran conte de les velles. No ens han arribat proves. Només el residu d’una angoixa tèrbola.
No estic preparat per passar molta estona dins l’aigua. Temo l’hipotèrmia. Tampoc no sento que perdi res. No m’agrada l’aigua. Alguns dels meus congèneres han acumulat gruixos increïbles de greix. Mengen salmons i beuen llet de coco fins a rebentar. Jo no vull acabar amb aquest aspecte de foca amb potes.
No vull submergir-me.
Vull conquerir l’aire. Envejo les aus. Fa anys que alimento aquesta obsessió.
Noto unes protuberàncies als omòplats.
No goso de dir-ne encara brots d’ales. Són desitjos d’ales. Són la materialització del meu somni.
Algun darwinista batraci d’aquests, sosté que les protuberàncies són pur reuma i la resta és deliri meu.

Jo li dic: Et cagues de por de pensar en la mínima possibilitat que els somnis siguin l’avantsala de la realitat. Que la realitat no sigui res més que la solidificació del somni. Que tot el que som ha estat somiat prèviament, que el dia es gesta en la incubadora de la nit.
Les meves escarransides protuberàncies anuncien una estirp d’ésser voladors. Per a això, hauré de buscar una parella que tingui clar que l’aigua no és un indret decent per viure. Per reforçar les possibilitats que els meus descendents competeixin amb els ocells i facin demostracions aèries que deixin bocabadats aquests batracis penosos que, alguna vegada, van ser humans.
Ells s’han cregut Darwin al peu de la lletra.
S’adapten, diuen, i riuen de les meves pretensions.
No vivim per adaptar-nos, els dic jo.
Vivim per viure, per expandir-nos.
Vols que ens passi com als dinosaures? -em repliquen plens d’angúnia.

Els dinosaures no es van extingir, batracis atapeïts.
Es van tornar lleugers. Van conquerir l’aire. Van renunciar a la massa corporal i al greix i a les bacanals de salmó i llet de coco. Són aquí dalt, rient-se de tu i de mi. Què creus que són aquests xiscles d’alegria que fan?
No era qüestió de sobreviure.
Era qüestió de mirar amunt i expandir-se, conquerir i explorar. És el que vam fer els humans durant milers d’anys.
Quina visió més cutre, la de Darwin.
Quina visió més tètrica, la dels creacionistes. Qui vol sentir-se com un titella i com un experiment capritxós d’un pare suprem egòlatra?
Els amfibis no van deixar l’aigua i van somiar i fer brotar potes i peus i mans i van ser rèptils per adaptar-se ni tampoc per encàrrec diví. Ho van fer per anhel de conquesta, vertigen de lliurar-se al desconegut, per deixar la seva signatura amb orins en noves terres.
É
s aquest el propòsit principal del meu desig, del meu antull d'evolució: Vull que els meus descendents, en reconeixement al seu patriarca, pixin i caguin des dels aires sobre els caps d’aquests ànimes en pena tan indignes.

dissabte, 29 de novembre del 2008

Turisme interior

A començaments del segle XX, encara ens quedava alguna terra per conèixer: els Pols, bàsicament. Estaven garantits el risc i les emocions de l’exploració. Molts milionaris hi dilapidaven les seves fortunes.
L’exploració, en el moment que cauen els dos últims grans reductes verges, es recicla com a turisme d’aventura. Conté un tant per cent molt elevat de turisme i ben poca d’aventura. Què és el turisme en comparació amb l’exploració? Un succedani decebedor.
On queden terres inexplorades?
La primera temptació és mirar cap amunt, cap a les silencioses profunditats de l’espai exterior. Les aventures intergalàctiques, tal con ens les pintaven a la ciència-ficció clàssica, triguen a arribar. Com més s’allunyen les sondes, més es confirma la impressió que l’univers és una gran franquícia dels Pols. El perllongament ad infinitum del trist i poc amable desert polar.
Potser no hauríem de mirar cap enfora. L’indret a vessar d'àrees verges el portem tots nosaltres al damunt, perfectament blindat pels ossos del crani.
El cervell. Aquest és l’autèntic nucli del cosmos.
De cap manera vivim a les rodalies de l’univers. El món s’articula i pren forma de dintre cap enfora. Tot el que haguem de trobar fora s’haurà prefigurat a dintre. Si volem descobrir res de nou sota la capa del cel només ens cal girar la mirada cap a dins.
Els ociosos i estressats occidentals, en aquest sentit, som l’avantguarda de la societat. Som els conillets d'Índies d’un nou camp d’experimentació. La Mare Natura assaja amb nosaltres noves formes de neurosi, psicosi, fòbia i deliri. Això és la meta final. L’última frontera! L’exploració de les infinites possibilitats patològiques del cervell. És el que ens dóna la mesura de les nostres possibilitats. Fer reals els deliris, només depèn de nosaltres. Vist que no ens resta cap terra verge, que tot figura en els mapes i que des dels satèl.lits ja s’ha fotografiat cada mil·límetre del Planeta Blau, ara els aventurers ens endinsem en nosaltres mateixos. Explorem en les circumvolucions cerebrals, en les selves verges d’aquí dins.

dimarts, 18 de novembre del 2008

Simpàtiques inquietuds


Potser ja era hora que digués això:

M’inquieten els gitanos i, alhora, em resulten simpàtics. Irresistiblement, incondicionalment. Els gitanets, les gitanes i els gitanos. Pobres o rics.
És un alegre vertigen.
Què els hi veig? Què és el que em commou d’ells? La seva mirada? La seva dignitat? El seu estil lliure i desimbolt? La seva capacitat per sobreviure?
La seva singularitat, potser.
No hi ha sang com la gitana. No hi ha alegria o pena com la gitana. No hi ha postres com el braç de gitano.

Tinc sentiments tèrbols. No m’importaria ser gitano. Però potser, als dos minuts, sortiria corrent i en renegaria. Em costa de dir perquè. M’ho he de fer mirar.
I em passa el mateix amb els bojos. O més encara. Em sento part de la seva conxorxa silenciosa per acabar amb el món. La bogeria és un forat negre irresistible. També els bojos són un poble sense pàtria. I a més, al contrari que els gitanos, sense família.
M’inquieten. Més ben dit, m’inquieta la meva bogeria, latent, sempre a punt per saltar a la plaça.

I també –per què no dir-ho?- em passa una cosa curiosa amb els catalans. Els catalans som el revers –o l’anvers, segons com es miri- dels gitanos. I també dels bojos. Vivim amb un estil que correspondria als éssers més assenyats de l'univers. I, alhora, covem una bogeria silenciosa i discreta. I estem com perduts, com exiliats, com escampats, sense haver sortit de la nostra terra. La prova és que quan deixem Catalunya sentim una enyorança molt discreta, de baixa intensitat. Ens transformem, amb una relativa rapidesa, en una altra cosa. Ens diluïm. No ens concentrem. L'expressió "gueto de catalans" és impossible. Els catalans hauríem d'anar a una escola per aprendre a formar guetos a l'estranger. No és que siguem el poble més cosmopolita del món. És que fa temps que anem perduts.
Per ser català reconcentrat, amant de la terra, capacitat per crear càlids guetos a l'estranger, cal ser una mica boig. O una mica gitano. I exposar-se a ser vist –mal vist- com una combinació odiosa de boig i gitano.

dijous, 13 de novembre del 2008

Caminar sobre les aigües


En aquest context de la civilització estressada –i només en aquest- sorgeix el paradigma de la Nova Era o New Age, com una xarxa de refugis, de bombolles de pau on obtenir un respir. La Nova Era i els seus exercicis de respiració, els seus quiromassatges, les seves aromes, risoteràpies i musiquetes inofensives, doncs, no aspiren a canviar el món. Al contrari, són una estratègia sibil.lina del mateix estrès per tal d’allargar l’agonia de les seves víctimes, per tal que la guerra sembli més suportable, i així, com qui no vol, anar escampant el seu imperi.
I heus aquí que un dia jo mateix sento que he assolit nivells aristocràtics d’estrès, aquell punt de massa crítica en el qual les meves cèl.lules entren en ebullició, en que la ment espurneja com una radiant supernova en la fase prèvia a l’esclat, en que la geometria de l’espai es torna capritxosa i en que ni tan sols ve de gust un bon polvo.
Em tanco al lavabo i em dic: “M’enfonso.” Me’n vaig de cap a la depressió (aquesta beneïda vàlvula d’emergència quan l’estrès arriba a cotes intolerables).
I tot seguit em dic: “¿I si en lloc de deprimir-me busco una bombolla on em pugui refugiar?” Però un rotllo diferent, un rotllo que no sigui coixins per terra, aprendre a respirar, aromateràpia i pòsters amb frases sublims.

Molt oportunament, fa poc ha caigut a les meves mans un prospecte en el qual se m’ofereix la salvació. Sense vacil.lacions, en faig ús i truco:

- “Ingràvid”, hola! - per com sona la veu de qui m’atén, ja em sento transportat a un món de pau i lleugeresa.
- Hola! Sí... Això... Volia demanar hora.

- ¿Per a massatge o per a flotació?
- Per a flotació, naturalment.

Per “flotació” s’ha d’entendre el següent: Passar una hora sencera de remull dins d’una càpsula, a les fosques. Segons sembla, l’invent té el seu origen en el programa de preparació dels astronautes. ¿Si no he de viatjar pròximament a Mart, quin benefici em pot aportar aquesta experiència tan singular?
En un article publicat en una revista del ram de l’anti-estrès, venia aquesta rutil.lant descripció: “Aquesta teràpia relativament nova és una singular i agradable manera de fruir d’un profund estat de relaxació en un element primari, mentre deixes que l’estrès i els achaques de salut aflorin a la superfície i s’esvaeixin.”

Disculparem el redactor per dir-ne “element primari” de l’entranyable aigua de tota la vida. El truc que et permet flotar i obtenir els beneficis promesos és que els 600 litres d’aigua que conté la càpsula estan amanits amb 300 quilos de sals d’Epsom, quasi en la mateixa proporció que es dóna a la Mar Morta. Gràcies a això, m’asseguren que tindré “sensacions antigravitatòries”. Encara millor: M’asseguren que assoliré un estat semblant al que s’obté amb la meditació. Eureka: ¡El nirvana exprés! Sense haver de passar pel fotimer d’hores d’avorriment, contorsions i exercicis de desobstrucció del diafragma de la via tradicional!

En el local em rep el mateix Anthony Perkins de Psicosis: El conserge d'Ingràvid em cau bé. És eixerit i tímid a parts iguals, i espero que no amagui una doble personalitat sinistra. Es veu que treballa a gust en aquest establiment tan particular. Ell mateix sembla que floti. Les seves frases i la seva veu són tan lleugeres com el pol.len. Segur que abusa de les sensacions antigravitatòries en hores fora de servei.

Al final d’un corredor de nau interestel.lar trobo la “sala de flotació nº 2”. El disseny de la càpsula és un encert i felicito el dissenyador. És una banyera ovalada amb tapa, sense cap aresta ni vèrtex, tot línies corbes. No cal estar molt introduït en teoria psicoanalítica per veure que és –descaradament- un ventre, una versió cool del ventre matern a escala 10:1. La forma de l’artefacte no admet dubtes. Seré un fetus satisfet.
Anthony Perkins m’orienta i m’imparteix les instruccions i, sobretot, em convenç que no em passarà res de desagradable a dins. M’explica que l’aigua no arruga ni resseca la pell. Està ben neta, acabada de depurar i a una temperatura molt agradable.

Em deixa sol.
Em despullo, prenc la dutxa reglamentària. Arriba l’hora de la veritat: Introdueixo un peu a l’aigua superdensa. Em poso els taps a les orelles. Em deixo relliscar. Faig baixar la tapa i apago el llum.
Sí, sens dubte, és impossible enfonsar-s'hi. Floto en un consomé espès. Únicament el cap -deu ser pel pes de les preocupacions-, se m’enfonsa una mica. M'hi poso el coixí cervical i ja floto de manera impecable.
Comença el viatge a la relaxació suprema.
En no estar sotmès a la tensió ni a la força de gravetat, els músculs es veuen obligats a relaxar-se. Em sembla veure com l'estrès i els achaques de salut es desprenen de mi, fastiguejats, afloren a la superfície com mosques ofegades i s’esvaeixen.

Blup - blup -blup - blup.
Dec estar mort. Aquest silenci, aquesta foscor, aquesta soledat, aquesta absència d’estímuls, aquesta absència de to muscular, ¿quina altra cosa podrien ser? La meva vida és un riu que ha anat a parar a aquesta mar encapsulada.
Blup - blup -blup

¿I ara, què és el que tenim aquí? Sembla el conserge Perkins venint del fons de la càpsula, caminant sobre aquestes aigües, com el Messies Superstar.
¿Estic dormint o drogat? ¿O és el barquer que ve a buscar-me per passar-me a l’altra riba?
“Benvingut al rebedor del cel”, em diu, amb la seva veu sedant. “Tens a la teva disposició un extens catàleg d’opcions de Més Enllà. Pel preu de la sessió, se t’ofereix el cel a la pròpia Terra. ¡Benvingut a l’eternitat joiosa!”
¡Quina verborrea que gasta el conserge! M’atabala. Així doncs, se m'ofereix un avançament de la meva mort, i la càpsula, el meu digne sarcòfag.

“¿Cel o paradís?”, pregunto per fer-me l’interessant.
“Paradís és el que vam perdre, i cel, el que aspirem a guanyar-nos”, respon, superant Paulo Coelho en pedanteria lírica, “però són exactament el mateix, en el fons i en la forma. Cel i paradís són tots dos una recreació ampliada d’aquella fonda gratuïta d’una sola habitació: el ventre de la mama. De la nostra experiència intrauterina, de la seva enyorança, provenen els atributs del cel que Ingràvid es complau de posar a la disposició dels seus clients: Menjar, beguda i allotjament inclosos, absència de compromisos a l’agenda, oblidar-se del dentista i del callista, dels exàmens mèdics i acadèmics, del despertador, de fer cua a l’oficina d’ocupació. Vida en règim de caprici, l’estat de gràcia perfecte.“
“¿I a aquests ateus i materialistes recalcitrants, els passa, aleshores, que no van tenir una bona vida fetal?”

“Al contrari. El no res en el que creuen els ateus és un eufemisme intel.lectual. L’ateu rebutja el Sant Pare i el seu regne celestial amb nuvolets perquè li sona a escola-bressol cursi (malgrat tot, Miquel Àngel: ¡quin gran publicista!). Inconfessadament, l’ateu creu en la foscor silenciosa, càlida, acollidora, segura i coneguda, de la mare. Aquest és el seu íntim anhel de Més Enllà..."

"Quin Gran Ganàpia Edípic, el bon Nietzsche! Mata el Déu-Pare per tornar a la Mare i tenir-la per ell sol!"
"Exactament... L’ateu és el nostre client més fàcil de conformar. En té prou amb la càpsula pelada, sense cap escenografia aparatosa afegida.”
“No és el meu cas”, aclareixo, “perquè les meves aspiracions mai no han estat modestes.”
“Et puc oferir una solució que està tenint molt d'èxit darrerament: La recreació del gran Mar Còsmic on es fonen les consciències en una Gran Germandat.”
“¡Ecs¡ ¡No continuïs! Aquest idea del retorn a la Unitat Còsmica, a aquest gran mar d'animetes com plàncton que prediquen Jodorowsky i altres neogurus em fa venir basques. Això d'haver de compartir la Unitat Eterna amb segons qui, en plan Festival Hippy... No sé si m'entens...”

“Perfectament. I ja sé què estàs buscant... Ale hop!”

El conserge s'acomiada després de fer un gest graciós amb la mà, com de fada fadrina. La càpsula s'inunda de llum. Allò que ens sobreviu, la quinta essència destil.lada de tota una vida, l'eteri i lleuger, aquella cel.lofana subtil, un cop lliure de la carcassa, té l'antull d'anar de passeig cap amunt, i ascendeix, ascendeixo com una sonda meteorològica. Emergeixo com d'un mar a un ambient més lleuger. Una illa. Sé que és una escala. Sóc un viatger en trànsit. Hi ha una caseta modesta, confortable, estil fonda.
Continua sent un úter, en versió més oberta, exterior, amb unes vistes espaterrants: un cel diàfan i enlluernador travessat per ramats de núvols graciosos. La casa rústica i confortable desprèn aromes de neteja i desinfecció i de menjar de fonda cuinat amb llenya. En el portal m'espera un àngel. És un calc de Najwa Nimri a Lucía y el Sexo:

- Hola, Òscar, aquí cuidaremos de ti -diu la Nawja Nimri dos, amb un somriure pertorbador, una calidesa honesta i una veu que és una combinació de cotó i de frescor de suavitzant.
Després de ser cuidat, amanyagat, consentit, banyat, empolvorat, massatgejat i convidat a sopar, estic preparat per a aixecar el vol.
¡Cap amunt, doncs! Casella final. Aquí la tenim. El Deliri Blanc, la Il.luminació dels budistes. La gran llum, vella coneguda, que va agafant més intensitat com els fanals del carrer al capvespre, fins que resplendeix de mala manera. Creixo i creixo, sóc un air-bag sense límits, m'ho empasso tot, sóc un golafre de voracitat còsmica: planetes habitats i deshabitats, estels, cometes, forats, constel.lacions senceres. El món era tot el que quedava fora de mi, ara tot és a dins meu. Si afineu els sentits em podreu detectar, una ínfima porció de mi acaba de passar i us ha fregat la galta, m'expandeixo per l'espai i pel temps, cap enrere i cap endavant. ¡Que carall m'importen ara els premis i les condecoracions que no em van donar, les crítiques sagnants, les joguines que no em van comprar i els capítols de House que em vaig perdre! ¡¿Intentar entendre el sentit de les coses? Quin munt de temps malbaratat! La solució esperava en passar pàgina. ¡Quin disbarat lamentar la desgràcia i el dolor, aquest llast que cau en aquest espurnejant i joiós instant de despreniment. Tot és broma i joc en arribar a la casella final, la del Primer Premi del Concurs. ¡Enhorabona als premiats! Estic a punt de rebentar de tant riure. Em sento ultralleuger i ultradens alhora. ¡Que corrin el cava i els canapès! Sóc l'univers en festes patronals, sóc tots els mons que creo tan sols fent espetegar els dits, saltant i cantant, tots els mons com borratxos que giravolten sense parar al voltant del fanal, desplegant banderoles, serpentines, fanfàrries, bandes de música, cercaviles i castells de focs... Jo sóc el fanal, una esfera de llum prenyadíssima, perfecta i autocomplaguda, un pèl aplatada en els pols per l'efecte de l'espatarrament i del relax, una esfera envanida que aboca llum sobre l'obscuritat buida que m'envolta. No del tot buida, no del tot fosca, càlida, acollidora, generosa, com sempre ha estat el buit, a disposició del nostre caprici.
- Senyor Client -diu la veu, amb l'entonació reverent amb que cal adreçar-se a un Déu- Ha acabat la seva sessió de flotació.

Així doncs, retorno a l'Univers dels disgustos, em desinflo, m'apago, emergeixo de la càpsula d'ingravitació, de la Mar Morta individual, del simulacre de mort i renaixement. He tornat a la Terra, reencarnat en la mateixa identitat anterior, en el mateix cos, vestiré la mateixa roba, presentaré el mateix aspecte. Això no obstant, sóc un altre i d'ençà aquest moment vaig a fer el bé i a prodigar la felicitat com un quintacolumnista de la Nova Era.

dilluns, 10 de novembre del 2008

Amics de l'estrès

La guerra, en una accepció generosa del terme, forma part del nostre dia a dia...
-Disculpeu que en el transcurs d’algunes línies deixi anar el sociòleg d’anar per casa que tots portem dins-.
No existiria l’estrès si això que vivim cada dia no fos una guerra civil de tots contra tots. ¿I quin és el casus belli d’aquesta guerra discreta? ¿La feroç competència pel càrrec? ¿El domini del mercat globalitzat? ¿Un tot-terreny millor que el del veí? ¿Pagar la hipoteca? ¿La fama i l’excel.lència personal? Semblen causes però no són altra cosa que excuses. Qui ens empeny a la guerra és l’estrès mateix, monstre àvid i consentit que ens posseeix i ens parasita i no cedeix en el seu afany fins que ens esgota les suprarenals, embogides de tant abocar adrenalina a la sang. L’addicció a l’estrès és potent. Qui no ha patit aquesta drogaadicció gratuïta, legal i endògena (i tan additiva com l’altra), no sap què es perd. ¡Infeliç qui no coneix l’estrès, perquè entrarà en el regne celestial, però no sentirà la diferència!

dilluns, 13 d’octubre del 2008

Resum de l'any

El més noticiable d'aquest any que acaba és que he començat a prendre'm seriosament a mi mateix (la qual cosa, per a un català, sempre té una rellevància especial).

dimecres, 1 d’octubre del 2008

Saber fer croquetes



La psicòloga aconsella el pacient de deixar el treball i oblidar la dona ja que li absorbeix tota l’energia positiva. L’home replica: “Deixar la meva Puri?! Tu ets boja?! Si la meva Puri és el millor que hi ha! Com es nota que tu no has provat les croquetes de la meva Puri!”
No he sentit aquesta falca publicitària que promociona les Lletres del Tresor. Em costa d’imaginar com lliguen la sessió de teràpia, les croquetes i les lletres del Tresor.
Ara bé, encara em resulta més difícil d’imaginar quin país és aquest en el qual, el principal partit de l’oposició, conservador, “posa el crit al cel pel to sexista de l’anunci” i que, segons la senadora popular María Jesús Sainz, l’anunci de les croquetes de la meva Puri, constitueix un “escándalo gravísimo que perpetua los estereotipos más discriminatorios alejados de una sociedad democrática”; i en el qual, el partit en el govern, per boca de la titular del Ministeri d’Igualtat, confirma la retirada immediata de l’anunci denunciat.
¿Denigra la dona que el pacient de la psicòloga es resisteixi a deixar la parella perquè fa unes croquetes celestials?
¿En quin concepte té, la senadora del PP, les croquetes casolanes, la cuina casolana i, en darrer terme, les nostres mares que han estat, en la seva majoria, mestresses de casa i, en molts casos, grans cuineres anònimes?
De tota manera, que la Puri faci unes croquetes celestials, ¿implica que no sàpiga fer res més i que sigui una mestressa de casa amb dedicació exclusiva, quan tots sabem que, en aquest país (i en d’altres) les dones a més de treballar, fan les croquetes? (I això no seria denigrant per a la dona, sinó que deixa en mal lloc els homes que, tret de Ferran Adrià i d'Arguiñano, no saben fer croquetes celestials).
¿L’estereotip d’una mestressa de casa que sap fer molt bé les croquetes és, per força, més discriminatori que el d’una mestressa del sado que sap fer uns excel.lents nusos mariners, o el d’una senadora que es guanya la vida força descansadament i a la qual, per l’estereotip, no li pressuposem uns grans mèrits, tret de saber grimpar pels escalafons de poder –com els dels seus companys homes, d’altra banda-?
¿No es pot dir també que la denúncia, i no l’anunci, denigra la cuina casolana?
¿No es pot dir també que l’estereotip allunyat d’una societat democràtica que veu la senadora popular i li reconeix la Ministra d’Igualtat, rau en el fet que, als seus ulls, l’anunci iguala dona benestant amb humil cuinera vinguda de fora que és la que, molt probablement, fregeix les croquetes a casa de la senadora i de la ministra?
¿I què li hauria dit la psicòloga al marit enamorat de les croquetes de la seva dona? ¿Discriminador masclista?
No. Crec que li hauria dit: “Edipito, edipito, se te ve el plumerito.” Amb aquestes o altres paraules.
L’anunci, pel qui el sent amb unes oïdes menys deformades pel discurs políticament correcte, és una apologia de l’edipisme.
L’home fa una projecció de la mare en la seva Puri.
¿Com puc deixar una dona que em tracta tan bé o millor que la meva mare i em fa feliç? (I d’on has tret tu, imbècil, que la meva Puri m’absorbeix les energies positives -si només amb les croquetes que sap fer ja em proporciona una positivitat de l'hòstia reconsagrada-?)
És de molt ingrats no reconèixer que de les nostres mares enyorem l’escalf, l’amor, i els seus menjarets i, d’entre aquests, les croquetes casolanes, que no tenen res a veure amb les congelades.
No hi ha coses més bàsiques ni més importants en aquest civilitzadíssim món de sòmines, que l’alimentació i l’amor, la procreació i la llengua materna, que vam rebre i aprendre de les mares. I les croquetes casolanes formen part del gran regal.
És lleig no haver permès a les dones d'exercir tasques menys transcendentals per a l’espècie humana (senadora, gestora, tècnica de laboratori...). Tenien tot el seu dret. És més lleig encara haver denigrat les tasques de la llar perquè els oficis i ocupacions tradicionals dels homes semblessin més transcendentals per a l’espècie humana.
Que la dona té el dret d'exercir la professió que li vingui de gust, no és un dret que es posi en qüestió en l’anunci de les Lletres del Tresor i les croquetes.
Potser si les falques radiofòniques no haguessin de ser tan sintètiques, l’anunci de les Lletres del Tresor podria haver estat un cant a les mares i a les dones que, treballant fora de casa o no, posen tot el seu amor i sapiència per cuinar unes croquetes celestials.
La denúncia denigra, implícitament, les mares (i les dones que saben cuinar) del Partit Popular. I la conformitat de la ministra, les mares i les dones cuineres del PSOE. I, explícitament, les croquetes casolanes.
Unes bones croquetes casolanes estan a l’altura de les grans creacions del gènere humà (i mai no he parlat més seriosament i menys irònicament). Senadora del PP: Les croquetes casolanes es fan amb amor i per amor. No sé si es pot dir el mateix de les tasques que es duen a terme en el Senat.
En canvi, la majoria de les croquetes congelades són un escàndol gravíssim en el context de la nostra societat democràtica.
I la connivència dels partits parlamentaris en aquesta qüestió (i en moltes d’altres), un altre escàndol gravíssim.
I, per si no queda clar encara, les cuineres de tota condició i classe que cuinen amb amor i saviesa i no apareixen a les portades del TIME, mereixen molt més respecte i admiració, en general, que els cuiners o cuineres vedettes que sí que hi surten, perquè les cuineres anònimes fan el que fan sense buscar ni el respecte ni l’admiració. Per pur i sagrat i vehement amor.

dilluns, 15 de setembre del 2008

Excel.lència criminal

L’excel.lència, CEL DELS ATAPEÏTS.
L'ATAPEÏT DIVIDEIX ELS PRODUCTES HUMANS EN
DUES CATEGORIES:
excel.lent I TOT ALLÒ QUE NO ARRIBA A l’excel.lència
(CUTRE, MAL ACABAT, POC PROFESSIONAL, TERCERMUNDISTA, ANTI-SISTEMA, IRREVERENT).
LA FEINA MAL FETA I LA FEINA BEN FETA.
L'ATAPEÏT, TOT EL QUE SE SURT D’AQUEST MANIQUEISME
-com res no pot escapar-se D’UNA CLASSIFICACIÓ MANIQUEA-,
POSA TAMBÉ EN EL CALAIX D’ALLÒ QUE NO ÉS excel.lent:
EL QUE NO ENTEN. Deu ser mal fet, sinó s’entendria*.
EL QUE NO LI AGRADA. Ídem.
EL QUE L’IRRITA. Si li agrada l’excel.lència i li proporciona pau, en allò que L’IRRITA no hi pot haver excel.lència.
(*Una observació important: Hi ha l'atapeït i hi ha l'ingenu. Són dues categories radicalment diverses. L'ingenu accepta que hi ha obres humanes que no entén i accepta que, malgrat no entendre-les, poden estar ben fetes, i, fins i tot, ser excel.lents. Atorga un vot de confiança al crític de torn que ha pontificat sobre la bondat d'un determinat producte (vi, pel.lícula, llibre, pla urbanístic). L'ingenu accepta i reverencia per igual les estimacions dels atapeïts i dels que no ho són; i li costa distingir qui és atapeït i qui no n'és, a causa de la seva generositat ingenua. L'ingenu em mereix respecte. I jo m'he treballat a fons l'autoestima per no patir excessivament per la circumstància de formar part del batalló dels ingenus, amb puntuals i, afortunadament breus, incursions en el cercle dels atapeïts. L'atapeït, a diferència de l'ingenu, s'autoatorga el dret de pontificar sobre absolutament tot i no accepta pontificacions que desqualifiquin les seves. No hi ha res que horroritzi més un atapeït que que el prenguin per ingenu).

HI HA ALGUNA MANERA D’OPOSAR-SE O RIURE’S DEL SISTEMA POLÍTIC I ECONÒMIC QUE RESULTI excel.lent?
CAP LA CATEGORIA excel.lent EN L’EXABRUPTE, LA PROTESTA IRADA, LA REBEL.LIÓ, LA VAGA DE FAM, LA BARRICADA, L’ATEMPTAT DE LA INSURGÈNCIA?
És POSSIBLE QUE SÍ. ÉS POSSIBLE QUE CERTES FORMES DE TERRORISME ORGANITZAT EMPRESARIALMENT, O CERTES FORMES DE MÀFIA, PUGUIN MERÈIXER LA MEDALLA D’HONOR DE L’EXCEL.LÈNCIA. UNA BANDA TERRORISTA BEN ORGANITZADA I EFICAÇ pot fer-se mereixedora de la medalla a l'excel.lència.
Puc concebir una barricada modular fabricada per una empresa multinacional que ofereix productes per al conflicte social basats en els conceptes pràctic, econòmic i ben dissenyat.

SÓN COMPATIBLES l’excel.lència I LA DIVERSIÓ?

ES POT RENOVAR L’IDIOMA, EVITAR QUE S’ESTANQUI I MORI, RECORRENT ALS PRINCIPIS DE l’excel.lència? EL LLATÍ MAL PARLAT QUE ANOMENEM CATALÀ HAURIA EXISTIT SI HAGUÉS PASSAT PEL SEDÀS DELS excel.lentistes DE L’ÈPOCA ROMÀNICA?

PERQUÈ... DE QUÈ PUNYETES ENS ESTAN PARLANT QUAN ENS PARLEN d’excel.lència?
DE CERIMÒNIES DEL TE I D’audis 4 de disseny i acabats meditadíssims?
DE RIGOR CIENTÍFIC?
DE TIQUISMIQUISME A L’HORA DE PARAR UNA TAULA AMB menjar d'autor?
DE L’excel.lent FORMACIÓ/PRODUCCIÓ DE LLICENCIATS DÒCILS I MOLT BEN PREPARATS PER A LES EXIGÈNCIES D'UN MÓN EXIGENT?
DE GESTIÓ EFICAÇ D’EMPRESES QUE EXPRIMEIXEN AMB EFICÀCIA MILERS DE SUBCONTRACTATS EN PAÏSOS EMERGENTS?
ÉS AQUESTA l'excel.lència PER excel.lència?

Excel.lència...?

PER QUÈ NO DIR LES COSES PEL SEU NOM?

L'excel.lència ÉS EL PUNYETER PERFECCIONISME DE TOTA LA VIDA.

UNA CONDUCTA MANIACO-OBSESSIVA.

EL PERFECCIONISME ÉS UNA ACTITUD SATÀNICA.
ÉS A DIR, IMPOTENT.
EL DIABLE, EL GRAN IMITADOR.
PERQUÈ ÉS IMPOTENT PER CREAR.
NOMÉS TÉ SORTIDA, l’excel.lència, EN LA IMITACIÓ CORRECTA.
QUE POSA DE MANIFEST UNA IMPOTÈNCIA CREADORA.
I SOVINT UNA IMPOTÈNCIA VULGAR I CORRENT.
LA DIVERSIÓ, EL GENI i L'ERECCIÓ, EN CANVI, SON CATEGORIES I FENÒMENS DIVINS.
ES POT ARRIBAR A PERSEGUIR EL SANT GRIAL DE LA PERFECCIÓ NOMÉS QUAN S'HA PERDUT LA SENDA LLUMINOSA
DE L'ARRAVATAMENT I DEL GENI
QUAN NO HEM DEIXAT EXPLOTAR LA LLAVOR
QUAN SE'NS HA TALLAT LA CONNEXIÓ AMB
LES IDEES I LES PARAULES I LES IMATGES.
L'EMBRIAGADORA FLUÏDESA DEL CENTRAMENT.
Buscar el perfeccionisme, SUCCEDANI DE LA CREACIÓ GENUÏNA.
NOMÉS ES POT SER PERFECCIONISTA DES DEL DESCENTRAMENT I LA IMPOTÈNCIA.
QUAN HA ENTRAT EN ESTANCAMENT I OFUSCACIÓ, L'ATAPEÏT COMENÇA A SOMIAR AMB l'excel.lència, A POSAR-li ALTARETS, a l'excel.lència.
L'adorador de l'excel.lència ÉS fràgil com el cristall de Bohèmia,
insegur com les accions d'una asseguradora americana.
L'excel.lent perfeccionista només pot viure en una inestable bombolla protectora cridada a fer
PLOP.

SENTO SER TAN CRU.
LES FALTES I LES IMPERFECCIONS SÓN COM TAQUES DE SOBRASSADA EN UN POLO DE COTÓ 100%.
ESPERO HAVER COMÈS ALGUNA FALTA D’ORTOGRAFIA I DE SINTAXI. I ALGUN EXCÉS VERBAL I ALGUN ERROR DE CONCEPTE. PEL BÉ DEL MÓN I DE LA CULTURA.

dimecres, 27 d’agost del 2008

Contra el somieig

Per a què escrius literatura fantàstica?

No, no és la literatura fantàstica de Dragons i Masmorres, Elfs i follets, Camins Iniciàtics de Paulo Coelho... Literatura de somieig per a adolescents inadaptats, per ensopir i generar estats malenconiosos o de mundoiupisme.
Aquesta literatura tòpicament fantàstica, que ha usurpat i acaparat el terme, i que fa el mateix servei que:
- La poesia lírica que s’autocomplau amb les manifestacions sensibles d’un mateix.
- O el Periodisme de Tomaqueig.
- O les Festes de la Mercè i els grans Projectes per una Barcelona Engrescadora.
On només canvia el públic que consumeix cada cosa, però la funció ansiolítica és la mateixa.

Al contrari.
És la literatura Fantàstica que, des de la descontextualització, ens ensenya, d’una manera antipàtica, l’autèntic rostre del món. Que ens mostra a nosaltres, amb tota la crua sinceritat. Literatura fantàstica per despertar, paradoxa essencial del gènere.
(Poe, Carroll, Kafka, Meyrink, Vonnegut, Borges,
Lem, Topor, Dalí, P.K. Dick, Bradbury i una petita joia com Planilandia, ja sabeu què vull dir: Literatura Fantàstica amb majúsucules).

Que ens vacuna, amb projeccions exagerades del Present, contra aberracions futuribles.
Que també vaticina i, fins i tot, provoca el Futur.
Que ens retorna la responsabilitat individual sobre l'avenir.

La ciència-ficció és literatura fantàstica i utòpica
i molesta.
Per això rep tot el recel i, de vegades, la desqualificació de determinades elits culturals (autoproclamades) al servei del poder de torn. Alimenten ínteressadament l’equívoc que ciència-ficció és i només és: pistoles làser i éssers acolorits amb antenetes.

La poesia no subvencionada s’obre al món sencer, es lliura a la batalla. Reconeix que hi ha una batalla a lliurar. Rebenta els estrets límits de la nostra cel.la mental. Quina sorpresa ens enduem quan escoltem poesia honesta en estat de bel.ligerància! Les nostres oïdes se sobresalten. L'altre dia vaig sentir Jesús Lizano i em vaig reconciliar amb el gènere humà.

Els polítics autoproclamats progressistes defugen les visions potents del present i del futur i les substitueixen per caramelets de poesia de somieig.
Com llagrimegen d’emoció en els festivals de Poesia Subvencionada!
Lliris i postals i frases de calendari.
Mentides commovedores. Mentides amb efecte lenitiu, cloroformitzant, analgèsic.

Si la literatura no ens incomoda ni ens remou, ni que sigui una mica, a fi de redimir-nos de la nostra natural tendència a l’estancament mental i vital, aleshores és que no és literatura, és una làmpada de lava o una figureta de basar xinès.

dimarts, 19 d’agost del 2008

Seqüela de "Tinc el que sóc"

Senyors (amics, coneguts i fantasmes tots),

Em veig en la peremptòria necessitat de fer un afegit al post Tinc el que sóc (penjat al maig).
I és el següent:
TENIR en excés (propietats immobiliàries, vehicles turisme, aparells electrònics per a la vida digital, activitat socials, és a dir tot el que constitueix un Gran Tren de Vida) és perniciós, no pel fet en si, sinó sobretot per la qüestió del MANtenir, tenir cura del que TENS, les reparacions, comprar recanvis, les polisses d’assegurances i tot plegat. És perniciós en el sentit que surt car. Necessites guanyar molts diners i això limita la teva capacitat de maniobra. Et constreny les possibilitats. Has de continuar fent anar el teu Gran Tren de Vida per la mateixa via, a tota velocitat, amb compte de no descarrilar.
Però és que SER massa un mateix és encara pitjor. També per la qüestió del manteniment. És un desgast enorme haver de Ser un mateix = Autèntic = Geni-i-Figura-Fins-a-la-Sepultura. La via per on circula el teu “Jo-mateix” és encara més unidireccional, estreta i fa molta pujada i, a sobre, les barreres estan posades de través i no en paral.lel. Exigeix una gran despesa d'energia. Veritat de Perogrullo: Si fos fàcil, descansat i lleuger, tothom seria molt autèntic.
I el massa Tenir o el massa Ser no és tant la quantitat sinó el temps, l’estona que et vulguis mantenir en l’Alt Tren de Vida o en l’Alt Exercici de l’Un Mateix.
Aleshores la denigrada careta, màscara, disfressa, la "persona" que amaga la teva “autèntica personalitat” rere un aspecte i unes maneres estàndard, socialment o familiarment acceptables, ve a ser l’equivalent de la roba de mercadillo i els productes de Basar Xinès. Et permeten un Tren de Vida més lleuger, menys exigent.
Sempre i quan tinguis la prevenció de no confondre la teva disfressa de carnestoltes diària amb la teva pell.
Quan la màscara, quan el paper ja no compleix la seva funció de beneficiar-te sinó que acontenta i beneficia els altres, és l’hora d’anar al mercadillo de personatges i canviar-lo. Hi ha fundes de personalitat que donen una gran aparença d’autenticitat.
I l’Exercici de l’Un Mateix sempre es pot deixar per a les grans ocasions.

dilluns, 28 de juliol del 2008

Catolicisme reciclat

Swami Vivekananda, el mestre indi que a finals del segle dinou divulgava per Occident la filosofia hindú, a Vedanta la Via del Ioga, ens predica: «Cal refusar com un verí, tot el que ens fa ser febles, física, intel·lectual i espiritualment. No hi ha vida en això; no pot ser veritat. La veritat enforteix. La veritat és puresa; la veritat és tot coneixement...»; i també diu: «És això el que ensenya el Vedanta. No proposa cap panacea universal, cobrint ferides amb plaques d’or...»
Aquestes paraules serveixen de rèplica perfecta a una de les clàssiques divises de la Nova Era:
Tot mal té una part positiva. La malaltia no és la teva enemiga, és la teva aliada.

Etcètera.
Si el mal té una part bona, no és tan mal. Potser hauríem de tenir-li més consideració, al mal, en totes les seves formes. El feixisme té una part positiva (el problema és saber-l'hi veure, oi que sí?). Un tsunami té una part positiva (em costa, però ja l'hi trobaré). Trencar-se la cama té una part positiva (aquesta és més fàcil: Puc dedicar-me a ordenar fotografies. Altrament no hauria trobat mai el moment) Si em concentro en el que té de bo, se'm fa més suportable.

Aquest lenitiu estúpid de resignar-se. De decorar la merda i ruixar-la amb ambipur. Segons Vivekananda (que ho diu amb altres paraules) la merda és merda. Una tràgica mort és una tràgica mort i una merda. Un càncer és un càncer, una PUTADA en majúscules. Si te’n surts i en treus quelcom de positiu com, per exemple, que et sobrevingui una pressa molt comprensible d’acabar els vells projectes sempre ajornats, millor per a tu. Però a mi no em sentiran glorificant el càncer pels seus efectes beneficiosos de cara a entrenar l’esperit i el cos i proporcionar-te ales per no deixar coses per l’endemà. Superar un fet terrible et serveix, sobretot, per enfrontar els fets terribles que li seguiran. Com entrenar-se a córrer serveix per córrer i, potser, de passada, va bé per al cor. I si no has de dedicar-te a volar en helicòpter no perdis el temps fent un curset.
Mireu què s’hi pot llegir en un butlletí de l’”Asociación Pro-Quiropráctica de España”:
«(...) La doctora Brown proposa una innovadora teoria sobre la subluxació vertebral anomenada Teoria de l’Energia Potencial.

»Aquesta teoria subscriu que la subluxació apareix a causa de les limitacions de la consciència personal i col.lectiva dels éssers humans, i que és una part necessària de l’evolució humana (...)
»...la Intel.ligència Universal ha creat la subluxació [lleus dislocacions de les vèrtebres] per separar la consciència de la matèria, per tal de crear polaritat i perspectiva. Aquestes dues qualitats es consideren necessàries per a l’evolució de la consciència. La separació de la matèria i de la consciència, provocada per la subluxació, ens permet observar-nos en l’espai i el temps. L’ajust quiropràctic permet, d’aquesta manera, reunir matèria i esperit amb un nou dinamisme i potencial per evolucionar.”

En atenció a les persones que estem limitats a nivell de consciència i que tenim un accés restringit -en virtut del nostre atapeïment mental- a la Intel.ligència Universal, gosaria de demanar que aquestes teories no transcendissin l’àmbit privat i familiar de la doctora Brown, per tal que la resta no ens acabem sentint com xinxes amb aparença humana.
Per aquest camí de beneir els problemes que se'ns presenten, i entendre'ls tots com proves iniciàtiques, acabem caient en excessos com estimar els lleons que se’m menjaran. O besar els peus dels terroristes que em segresten i em tenen tancat en un zulo durant tres mesos i em permeten, així, ser una persona més evolucionada en acabat.
En concret, fixeu-vos el problema que ens planteja la Brown: Trobeu la manera d’obtenir subluxacions com més i més variades millor, per tal d'accelerar l'obtenció de l’evolució de la vostra consciència. (I, de passada, donar prosperitat a les clíniques quiropràctiques)

Un àngel l'haurem de descriure ara com un “ésser que assoleix una naturalesa immaterial després de patir subluxacions a dojo”?
I un tumor maligne, no serà encara més efectiu per assolir aquesta separació de la matèria i de la consciència? Lògicament sí. Com més separats, en aquest cas, matèria i consciència, menys patiment.

Em costa de recordar un cas en què el marquèting fos tan perniciós. Pobres pacients!
Els guareixen d'una ridícula subluxació i paguen l'altíssim preu d'empassar-se idees tòxiques.

És obvi que de qualsevol experiència -per desagradable, crua, brutal que sigui- en podem extreure alguna cosa positiva, si som prou imaginatius, calçasses o afortunats. D'això tota la vida se n'ha dit consolar-se. És una de les grans habilitats de l'homo sapiens. I el cristianisme en va fer un art. Gran part del doctrinari new-age és la posada al dia de la resignació i el consol cristians.
Vivekananda i Nietszche, per descomptat, viatgen en una altra direcció. Ser forts per acceptar-ho. Practicar l’enfortiment per no deixar-nos ensorrar. Aguantar el xàfec. Usar l’astúcia per sortir d’una situació. Pur sentit comú. El sentit comú és blasfem i heretge.
Rebre els lleons (o la lepra) que se’ns menjaran com un regal celestial és practicar una altra cosa.

El nostre cos, de fet, sap de què va la història. Millor que nosaltres. Ho té claríssim. I sort en tenim d’això. Fabrica constantment material de defensa per a la guerra diària contra els microscòpics agressors. Bacteris, virus, fongs, ens envaeixen diàriament, per milions. Vénen per feina. Poden ser els nostres aliats, per conveniència, o els més ferms fills de puta. La resta és literatura barata. I nosaltres, de vegades, cometem deslleialtats terribles amb el nostre cos. Ens aliem amb l’enemic. Per exemple, quan diem:
Tot mal té una part positiva.
La lluita contra la malaltia, la convicció de superar-la és l’única cosa positiva. Els enemics no els necessitem per a res, necessitem vacunes, potser, per entrenar-nos, per mantenir-nos en forma i no abaixar la guàrdia, perquè els enemics vindran irremeiablement a buscar-nos les pessigolles, perquè som en un món regit per una llei no contemplativa: menjar o ser menjat. De benediccions només se’n poden repartir en els moments de treva o de digestió.

Una nova citació de Vivekananda:
«Aquesta vida és dura. Obre-t’hi pas agosaradament, encara que et resulti duríssima. ¡No importa, l’ànima és més forta! El Vedanta no carrega cap responsabilitat en els petits déus, perquè tu ets el forjador de la teva pròpia sort. Tu et fas sofrir a tu mateix, tu et fas el bé i el mal, i ets tu qui es tapa els ulls amb les mans i diu que és de nit. Aparta les mans i mira la llum. Tu ets refulgent, ja eres perfecte des del principi.»

De les paraules de Vivekanada no s’infereix que ens donem la malaltia per obtenir l'estatus celestial, sinó que, en determinades circumstàncies, ens en fem miserables còmplices. Establim una relació simbiòtica amb la malaltia de llarga durada. Torno a la meva benvolguda Lanctôt, ex metge canadenca, i a la seva frase: "la malaltia és la teva aliada, no la teva enemiga”. Si li fes cas, m’hauria d'encantar narcisístament amb els meus èczemes. La pastilla que no cura, i de la qual tan abomina la Lanctot, però alleuja els efectes desagradables, també la podria veure com la meva perfecta aliada. Treballa a favor de la malaltia, ens la fa tolerable, ens la fa amiga nostra. Les pastilles són les làmines d’or que cobreixen ferides, a les que al.ludia Vivekananda. Ens fem amics i còmplices del nostre estat de declivi. Adorem la Torre Torta de Pisa. Gràcies a la pastilleta no ens ensorrem de cop, anem declinant com la Torre de Pisa. Una malaltia crònica, si no és causa d’unes condicions ambientals insalubres o deficiències alimentàries, és psicosomàtica. Això no vol dir que fabriquem la malaltia, sinó que propiciem que sigui crònica en abaixar les defenses. Autogenerada? No, no és autogenerada. El que fem, exactament, és abaixar les defenses al davant de certa mena d’invasors. Els que més ens convenen. Tenim un savi instint que ens guia per triar quins malparits microscòpics deixem entrar i quins no.
De les primeres coses que aprenem és que quan estem malalts obtenim el doble d’atenció; a partir d’aquí, obtenim un eficaç recurs per obtenir atenció quan ens fallen els altres recursos més saludables. La malaltia crònica és la mort domesticada. Una mascota adoptada, un monstre de companyia que es va engreixant a costa nostra. Convertim el cos en ostatge nostre quan les coses no van com volem que vagin i no trobem una manera menys desesperada i arriscada d’aconseguir-ho. Woody Allen, a Toma el dinero y corre, és un delinqüent desastrós. Quan tot li falla, enmig d'un assalt de banc, es pren a si mateix d’ostatge posant-se la pistola al cap, i els policies abaixen les armes i el deixen passar. Ens diu la Lancstôt que la nostra malaltia és la nostra aliada i no la nostra enemiga i quasi ens vénen ganes de posar-nos malalts, apuntar-nos al cap, per sortir amb la nostra. Què ha de ser aliada nostra una merda de la qual, en els instants de franca lucidesa, sabem que ens n'hem de desempallegar per estar bé!
"Malaltia, la nostra aliada." "Els pobres entraran en el Regne del Senyor." "Els sofriments ens aproximen a Déu." La mateixa retòrica catòlica de tota la vida, la gran fàbrica de xais dòcils, reciclada per la new-age.

dijous, 24 de juliol del 2008

Quins malvats volem per als nostres fills?


(Article publicat al Butlletí 11è de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia)

Una tarda, fa poc, el meu fill petit m'agafa i se m'endú al videoclub. Segons ell li havia fet una promesa tres dies enrere. Com que no se m'ha acudit cap bona excusa a temps, doncs això, hi anem.

Tria Descobrint els Robinson.

Podria haver estat pitjor.

Descobrint els Robinson: L'enèsima producció Disney. Garantia d'uns mínims d'acció i d'espectacularitat i una depurada animació. L'únic que demano és que no abusin amb les cançonetes. Lewis, un orfe abandonat en un orfenat. Tothom sent empatia amb un orfe. Encara que tinguem o hàgim tingut pare i mare, ens sentim o ens hem sentit orfes en un moment o altre, o sempre: Els pares no ens entenen, o els pares no tenien tot el temps del món per a nosaltres, o els pares deixen de cop de ser aquells éssers supermeravellosos i esdevenen éssers reals. Aquest de la pel·lícula, a més, és un orfe superdotat que ningú no entén i quasi ni suporta. Cap família no el vol adoptar. Només obrir la boca, els pares candidats s'adonen que no és el nen dolç, tendre, inferior intel·lectualment, que podran modelar al seu gust.

Aleshores arriben del futur, Wilbur Robinson i Bowler Hat Guy. Respectivament: un amic aliat i un enemic. Com a Terminator. L'amic arriba per preservar la història i el futur. L'enemic, naturalment, per canviar-la a favor seu -el molt egoista! El malvat roba la màquina que pot alterar el futur. Lewis i Wilbur es veuen obligats a viatjar al futur, que és el present d'en Wilbur, per intentar arreglar les coses des d'allà. Com a Retorn al futur (la 1 o la 2, no ho recordo). Lewis, l'orfe, fa coneixença de la família de l'amic. És una concentració única de bojos encantadors sortits directament de Viu com vulguis de Frank Capra.

La pel·lícula està clar que és un patchwork fet de déjà vus cinematogràfics tot ben cosit i manufacturat amb la garantia de la factoria Disney.

Aquesta família d'eixelebrats sí que comprèn i sí que vol adoptar l'orfe impossible. Però, ves per on, hi ha una incompatibilitat radical que impedeix la felicitat d'en Lewis -i, per deferència amb els que no han vist la pel·li, no la revelaré, perquè avui em sento bona persona-.

Tot seguit, una altra sorpresa: el malvat és algú que Lewis ja coneixia, un que ha acumulat tones de rancor contra ell, a més de lleganyes i hores de no dormir en una edat especialment delicada.

De manera que la seva maldat parteix d'un desig de venjança comprensible.

La factoria Disney es posa al dia: Els malvats purs, els malvats perquè sí, per amor a la maldat, per pur geni de la maldat, per pura crueltat juganera, ja no es porten. Ara els malvats vénen amb una oportuna genealogia sota el braç, que els justifica. La idea és que els malvats ja no són els altres, sinó que qualsevol de nosaltres, col·locat en la mateixa situació, també es decantaria cap al costat obscur.

I, a més a més, el malvat contemporani gaudeix d'opció a redempció. Són així: Reversibles com alguns anoracs.

La raó de ser de les tres preqüeles de La guerra de les galàxies, és, a banda de vendre més figuretes de marxandatge, mostrar-nos exhaustivament com la filantropia es va convertint en rancúnia i maldat, en la persona de Darth Vader i, com novament, es transforma en bondat.Una bondat ja no ingènua i de més mèrit. Ara bé, en contrast amb Descobrint els Robinson, els guionistes tenen cura de mantenir l'Emperador dins del Costat Obscur de la Força, i així queda un enemic -decent com a tal enemic- amb qui lliurar el darrer gran combat. Gran previsió.

De les cendres del mal destruït sempre reneix el mal, amb la qual cosa assegurem la pervivència del cinema d'aventures i de l'OTAN.

A la sèrie "Farscape" també ho tenen clar. Quan un rufià pateix la conversió a la bondat i, per tant, s'alia amb els bons i, per tant, queda inservible com a tal rufià, de seguida ocupa la plaça deixada lliure un nou rufià, confirmant un principi de necessitat: la bondat necessita un punt de referència perquè sapiguem de què parlem, quan parlem de bondat. La bondat és la negació de la maldat. La maldat és una afirmació. I la innocència és una altra cosa, que no necessita afirmar ni negar res.

A "Bola de Drac" -gràcies Toriyama! per existir- després que queda anul·lat un enemic (per reinserció, o per exterminació pura i dura), se'ns presenta un de més invencible i cruel, fins a arribar al monstre Boo, que és el millor malvat dels últims vint o trenta anys, ja que es basa en la idea del xiclet, la substància artificial més malvada i resistent.

Resulta un contrasentit, una cagada postmoderna, justificar i reinsertar els malvats; el malvat "bombó de licor": un cor tendre recobert amb una crosta negra. En el terreny de la fantasia, el malvat de crosta i cor negres té més glamour.

Per a un psicoanalista potser sí que és el gran repte, la màxima fascinació, escodrinyar en les arrels familiars de Hitler, Pol Pot, Idi Amin i imaginar que troba les raons de ser de les seves maldats respectives, i imaginar una tanda de sessions que hauria pogut estalviar calamitats als jueus, gitanos, cambotjans, etcètera.

Ara bé, en una aventura fantàstica, un malvat amb un trauma justificador i una opció a reinserció sol resultar tan decebedor com el cafè amb llet descafeïnat, descremat amb sacarina.

Tot i que Kirikú i la Bruixa és una gran història i gairebé em fa dubtar del que acabo de dir.

Vegeu el gran encert i la visió comercial de l'església catòlica, que aboleix els llimbs, per insípids i innocus, però manté en plantilla el malvat per antonomàsia, que és dolent no per trauma infantil, sinó per lliure elecció, ja que aquesta és la dolenteria amb pedigrí de debò.

Si alguna cosa podem valorar d'un malvat és que sigui tenaç en la seva maldat, constant i creatiu. Els malvats, si han de morir, que ho facin amb tanta dignitat com moren els herois, sense renúncies ni conversions ni penediments de darrera hora.

Aleshores, per exemple, trobo estupenda Michelle Pfeiffer en el paper de bruixa a la recomanable Stardust. Llogueu-la i sabreu de què parlo. Ole per la bruixa Pirula! Constatem alleujats que continuarà lluitant per la seva causa.

Als dolents els reconeixem la seva causa. I no volem que es rendeixin mai. Perquè, a l'heroi, no ens agrada que li donin peixet.

Un dolent que es fa perdonar fóra com un Reial Madrid tovet que se'ns fes simpàtic. Per la mateixa raó, aplicada a la inversa, quan algun candidat polític és netament impopular o té un aire sinistre, es procura difondre la seva història familiar, fer-nos-el més humà, perquè pugui semblar menys enemic nostre.

Un dels més terrorífics i sòlids malvats dels últims temps: El "bon noi" de Funny Games de Michel Haneke, refilmat aquest any.

Perquè és coherentment malvat fins al final.

dimecres, 2 de juliol del 2008

Rares emocions

A l'AVUI digital d'ahir, dimarts 2 de juliol, feien la següent consulta als lectors:

És compatible ser catalanista i emocionar-se amb la selecció espanyola?
• Sí, del tot.
• No gaire.
• Gens.

Les emocions són rares.
Canviem la pregunta:
És compatible ser un patriota espanyol i no emocionar-se amb la selecció espanyola?
Segons Juan Antonio Camacho, ex-seleccionador, no.
Les emocions, en aquest cas, han d'estar perfectament alineades.

Es pot ser una persona refinada i culta, amb títol universitari i entusiasmar-se amb una aventura de Mortadelo i Filemón?
No ho sé. No tinc títol i, segurament, no sóc ni refinat ni culte.

Es compatible emocionar-nos o excitar-nos sexualment amb una escena de violació en una pel.lícula i ser catalanistes? O progres? O cristians?

Quina emoció és més incòmoda, aquesta que acabo d'esmentar o la que proposava l'AVUI?
Ajuda pensar que, en tots dos casos, l'emoció és per una representació. La violació no és real. És una fantasia. Recrea una clàssica fantasia sexual de dominació. Ens podem permetre el luxe de tenir fantasies sàdiques, d'ençà que Freud va sentar càtedra.
I la selecció representa Espanya. La victòria d'Espanya sobre Alemanya a la final de l'Eurocopa,
quan ens parem a discernir les coses, sabem que no és l'exèrcit espanyol entrant a les portes de Berlín.

Que rares i salvatges són les emocions!
I algunes metàfores, també!

En l'equip nacional d'Espanya, proclamat campió d'Europa, jugava mig equip del Barça i mig equip de jugadors criats a la Masia i, a sobre, jugaven a l'estil de Can Barça.
Podem entendre-ho com una conspiració? Un maquiavèl.lic estratagema per completar el procés d'assimilació i eliminació del nostre fet diferencial?
Crec que la qüestió no és aquesta.
La qüestió seria:
Per què necessitem emocionar-nos amb una selecció i amb uns partits de futbol?
Si és una tendència o una necessitat, morbosa o no, d'una part de la humanitat, la d'emocionar-se amb una selecció de futbol, aleshores els catalans, com a part integrant de la humanitat, no tenim perquè ser més egregis i "desapegats" que ningú en el món.
A falta d'una selecció pròpia en competicions de debò, ens assisteix el dret legítim d'emocionar-nos amb la selecció que representa Espanya (és a dir, la selecció del país governat per l'administració que no ens deixa convocar referèndums, ni administrar els nostres impostos, ni recuperar els nostres papers històrics, ni decidir per on hem de foradar els nostres túnels), perquè la selecció només representa Espanya, no és còmplice directa de les injustícies esmentades, ni les justifica simbòlicament sobre el terreny de joc. Quan juga i guanya la selecció, no milloren ni empitjoren les nostres relacions amb aquest estat que ens governa
a l'estil colonial.
Hi ha una aspecte simbòlic en la història de la selecció espanyola de futbol i és el que més emocions ens promou als catalans.
L'etern desig de Catalunya i els catalans de derrotar algun dia aquests macarres i abusananos que fa segles que ens treuen la sang i ens dicten què hem de fer i com hem de viure, es correspon perfectament amb l'etern desig de la selecció espanyola, fa tres dies satisfet, de derrotar aquests italians alemanys brasilers, macarres, abusananos i vanitosos futbolístics.
- Quina bella paradoxa!
És en aquesta identificació que els catalans, mal que ens pesi, ens veiem arrossegats a emocionar-nos amb la selecció d'Espanya.
Ens vam emocionar i alegrar i alleujar quan la selecció va salvar el fatídic obstacle de quarts de final. En termes futbolístics, els quarts de final eren com una repetició ominosa i obsessiva del nostre onze de setembre.
Ens vam emocionar quan la selecció espanyola va enviar a casa la insidiosa, irritant
i bunkeriana, selecció italiana. Com una consumació de la derrota de tots els arxienemics mediàtics de Catalunya.
Ens vam emocionar quan va fer baixar el morro a la prepotent selecció alemanya. Com una victòria contra tot pronòstic, del SÍ en un referèndum d'autodeterminació.
La victòria de la selecció espanyola és una alegria per als il.lusos amants de la justícia poètica en tots els àmbits de la vida.
Un model per als catalans.
Un exemple a seguir per als polítics catalans.
Ara ve la proclama:
És així, amb bon joc, amb decisió, amb "descaro", amb convicció, sense manies, sense complexos, amb un grup unit, que se li pot fotre un gol per tota l'esquadra a la història i al contuberni espanyolista.
Ja és hora de deixar de recrear-nos en el fang d'un 11 de setembre de claudicació i derrota en la tanda dels penaltis.

Amb les dues últimes frases crec que he trobat el to just per reanimar i enardir les masses de catalanistes afligits per haver-se emocionat pecaminosament amb la selecció espanyola.

PS: No puc estar-me'n de dir-ho:
José
Montilla, i el seu partit PSC, traspuen l'esperit de la vella selecció espanyola, la que apallissava seleccions de segona fila en fases de classificació i que, després, sortia
al camp ja derrotada quan se les havia d'heure amb partits decisius i seleccions d'envergadura.
JM i el PSC dominen localment l'àmbit municipal, el cultural, l'associatiu, les televisions i mitjans d'aquí, amb un gran joc maquiavèl.lic, però queden humiliats a Madrid, a l'hora dels grans debats i les grans decisions. (Com a mostra: És a Madrid que es confegeix l'alineació que presenta el PSC, i si un tal Maragall, davanter molt incisiu, de joc vistós, ha de sortir de l'equip per fer entrar un tal Montilla, un migcampista d'estil picapedrer).

Bella paradoxa!
L'actuació de la selecció espanyola de futbol en la passada Eurocopa ens indica clarament el camí audaç per guanyar-nos el dret a emocionar-nos un dia amb la selecció catalana.


dilluns, 23 de juny del 2008

Conspiració

(Continuació de "La causa de les conseqüències" i "Acupuntura en el desert", respectivament localitzables als mesos d'abril i maig)

A Belo Horizonte, capital de l’estat de Minas Gerais, on vaig estar-m’hi cosa d’un any i mig, vaig conèixer un brasiler amb pinta d’alemany que es deia Càssius Àngelus. Càssius Àngelus no era un pseudònim artístic, els pares de la criatura van tenir l’estranya humorada -tot i que no tan estranya en el context del Brasil-, d’etzibar-li aquest nom.
El Càssius tenia el mateix problema a la pell que jo. Érem germans de clapetes pruriginoses.
El Càssius era -i deu continuar sent- gran bevedor de cervesa i amant de la bona taula com jo. Quan dic “bona taula” em refereixo concretament al menjar de fonda de tota la vida, aquest que es distingeix no per l’eclecticisme ni per les combinacions sorprenents de gustos sorprenents ni pels emplataments escultòrics ni pels noms ampul.losos, sinó per la quantitat, la qualitat de la matèria primera i el sentit comú en la preparació.
Una nit, després d’un sopar memorable al seu apartament (a l’estat de Minas Gerais és on més i millor es menja de tot Brasil i la cuina casolana del Càssius n'era digna representant), vam ocupar la sobretaula amb un debat calorós sobre la nostra producció de clapetes vermelles, excoriacions i èczemes. El seu dermatòleg sostenia que el nostre problema era la conseqüència d’una al.lèrgia a uns fongs paràsits que viuen a la nostra pell. Excedir-se amb les begudes alcohòliques i amb certs aliments pesats -especialment porc, en totes les seves presentacions-, però sobretot l’abús de l’alcohol, faria proliferar aquests fongs oportunistes.
Segons el dermatòleg brasiler, la hipòtesi de treball del meu dermatòleg: la reacció al.lèrgica a la grassa de la pell, no era correcta.Vaig replicar amb arguments de pes: “Com pot ser tan ruc el teu dermatòleg?!” o “el meu dermatòleg li dóna vint voltes al teu!”, etcètera. Vam organitzar una polèmica de nivell de pati d’escola on es va posar en joc l’honor de la dermatologia nacional respectiva.
El que en veritat em treia de polleguera no era veure qüestionada la competència dels dermatòlegs catalans, sinó imaginar-me el meu rostre envaït de moixernons microscòpics addictes a l’alcohol i als greixos saturats dels embotits que arribaven per via sanguínia als capil.lars de la meva cara.

Fos la reacció al.lèrgica contra aquests invasors minúsculs, o fos contra l’excés de grassa, el que sí quedava establert (i he pogut confirmar al llarg dels anys) és que hi ha una relació directíssima entre la ingestió excessiva d’alcohol i d’aliments carregats de toxines i greixos, i les crisis d’èczemes a la cara.
I en refredar-se la qüestió, aquell mateix dia, vaig començar a admetre la possibilitat de tenir pròsperes colònies de moixernons, afortunadament microscòpics, acampats a la meva pell sense pagar drets de càmping.

A partir d’aquí podia formular la meva primera sospita. Era fàcil establir una relació entre alcohol i greixos, el fetge i els problemes a la pell. Elemental, estimat Watson: Aquest inepte del meu fetge no processa l’alcohol i altres elements perjudicials, deixa que passin a la sang que els transporta i abandona allà on pot. No processa com a mi em convé, sinó com convé als presumptes paràsits. O sigui que d’inepte, res. És un traïdor sabotejador en tota regla. És un òrgan malvat. Prefereix fer feliços als fongs que a mi. Ho fa de manera deliberada. Per castigar-me els excessos. Què té aquest fetge repel.lent contra els excessos? Sóc de vida. I ser de vida, comporta excessos. L’excés és sinònim d’alegria. Com el colesterol dolent, que és el que acompanya algunes de les millors coses d’aquest món: el pernil, la cansalada, els xoriços picants, la mantega, l’ou fregit amb patates fregides...
Aquest fetge meu resulta que és un fonamentalista vegetarià repel.lent. O tal vegada és simple rancúnia: el mortifica treballar quan jo estic de festa.
En qualsevol cas, culpable. O, fins que no aporti proves, presumpte culpable. El primer sospitós del joc del Cluedo de la meva salut. Sospitós d’engreixar moixernons minúsculs.
Un culpable, una arma, un lloc del crim:
Acuso aquest fetge malparit de processar malament les begudes espirituoses i els gustosos greixos saturats de la meva dieta carnívora.
L’arma és el seu passotisme.
El malparit exerceix la seva carrera criminal a sota de les meves costelles.
I aquest fetge, qui el feia i el fa ser com és? Gandul o rebel o malvat? He de donar-li boldo i carxofa tota la vida per estimular-lo -o per fer-lo passar per l’adreçador-? Quin és el mòbil de la seva conducta delictiva? En el Cluedo, joc de taula clàssic i entranyable, curiosament no hi ha mòbil. El senyor Blanco (o el Professor Mora o la Senyora Rubí) maten l’amo de la casa amb un canelobre a la sala de Billar sense cap interès personal, potser perquè els assassins del Cluedo van néixer amb un cromosoma assassí. Assassins de naixença. El meu fetge potser no processa com és degut perquè és defectuós de sèrie. Això vaig concloure.
Tanmateix, d’ençà aleshores (i ho he d’agrair al Càssius Àngelus), quan em pregunten què tinc a la cara, ja no he de dir: Al.lèrgia a l’excés de seborrea, sinó: Al.lèrgia als Micromoixernons Alcohòlics. I no em sento tan malament.

diumenge, 8 de juny del 2008

Declaració unilateral (o per efusió de testosterona)

Puigcercós i Ridao avançant amb decisió cap a un nou horitzó (llàstima que l'horitzó té aquella mania d'anar-se allunyant a mesura que t'hi acostes).


Resultats de les eleccions internes a Esquerra Republicana: Un de cada tres militants d’Esquerra ha donat la seva confiança al tàndem conduït per Joan Puigcercós i Joan Ridao. Malgrat que dos de cada tres militants han preferit altres candidats, els dos Joans esmentats seran president i secretari del partit. Per tant, dos de cada tres militants no estaran contents. Però també passa això amb les travesses i amb la primitiva. Toquen a una minoria afortunada, i els altres: Continuïn intentant-ho, amics!

En conseqüència, segons es desprèn del perfil i declaracions dels guanyadors, d’ençà ara mateix les prioritats d’Esquerra passen a ser:


1. Garantir l’estabilitat del govern tripartit i dels llocs de treball dels homes i dones d’Esquerra en el si del mateix.


2. Cohesionar i enfortir el partit i convertir-lo en un referent encara més referent que fins ara.

3. Demostrar que les idees de progrés i benestar social poden compartir cervell amb una defensa audaç de la privatització de tot, la pujada de tipus d’interès, el neolliberalisme i els clubs de golf.

4. Assentar les bases per avançar amb passes fermes i decidides cap a un debat a nivell nacional on es plantegi la necessitat de posar rumb cap a un horitzó on es contempli la possibilitat que un dia Catalunya tingui un nivell de sobirania més engrescador que l’actual, si a la resta de forces polítiques de l’espectre no els sap greu.

De totes les quals coses em congratulo TANT que, ennuegat per l’emoció, em deixo endur pels sentiments i realitzo, a dia d’avui, la següent DECLARACIÓ:


I DECLARO, en el meu nom, és a dir, UNILATERALMENT I, PER TANT IL·LEGALMENT, QUE CATALUNYA JA ÉS UN ESTAT SOBIRÀ I INDEPENDENT...
(ara ve la lletra petita)

o, si més no, la porció de Catalunya que representa la meva finca sobre la qual, a més d'uns drets d’usdefruit, hi incorporo ara una segregació administrativa o separatisme de l'estat espanyol (i també de l'estat autonòmic o Generalitat que no deixa de ser, una ramificació perifèrica del tronc central), i aquesta segregació la declaro ampliable a altres finques adjacents. Des d'avui, la meva finca és una bestreta a compte del futur estat independent de Catalunya i es regeix per un govern virtual fraccionari.

Espero que la meva iniciativa
il·legal però ufana sigui secundada per més ciutadans ennuegats d’eufòria com jo (i que als nostres representants polítics els caigui la cara de vergonya per no mostrar ni la meitat del coratge que acabo de mostrar jo i que mostraran altres conciutadans). Amb aquest sistema "Emule", d'anar sumant declaracions fragmentàries, en poc temps, i com qui no vol la cosa, Catalunya esdevindrà independent en el seu conjunt. I tots ens congratularem. Fins i tot els alts càrrecs de la Generalitat que hauran de dimitir per pusil.lanimitat aguda.

I és que no pot ser que els kosovars ens hagin passat la mà per la cara tan descaradament.

AUPA CATALUNYA!

dijous, 29 de maig del 2008

Tinc el que sóc


“Sóc el que sóc i no el que tinc.” El lema estel.lar del Creixement Personal.
I què sóc, en realitat?
No ho tinc clar.
Ho he de descobrir, em predica el Creixement Personal.
Ho he de “recordar”, segons el Creixement Espiritual.
Si no tinc clar què sóc, almenys sé què tinc:
Un compte d’estalvi de saldo molt variable, un ordenador, una impressora multifunció, un televisor, un equip de música, un rellotge, un mòbil, un llapis de memòria d’un giga, una col.lecció de mudes de roba i unes sabates –triades, segons crec, amb un especial gust-, una biblioteca de tres-cents volums dels qual me'n sobren més de la meitat, una col.lecció de DVDs que comença a semblar-me excessiva, una col.lecció de discos de vinil, material d’escriptori, un llum flexo gris, una taula d’escriptori, un ventilador, una col.lecció de jocs de taula, eines de bricolatge, un estri de retallar els pèls del nas i de les orelles.
Tinc també cinc llibres publicats que donen fe de la meva capacitat per explicar històries i jugar amb la llengua, però cada dia que passa se'm tornen més “aigua passada no mou molí”.
Tinc una col.lecció de dibuixos que donen fe de la meva versatilitat i de la meva tècnica precària.
Tinc una parella sentimental i dos fruits evolucionats d’aquesta unió: Sóc casat i sóc pare. Però això continua sent SER a partir del que TINC. I, si no ho he entès malament, el "jo sóc" que he de descobrir o recordar no va per aquí.
Tinc un amor a abocar i també uns aspectes més antipàtics. Tinc moments amorosos i de vegades esquerps i salvatges. Sóc amorós, aleshores? O salvatge? Però no ho sóc tota l'estona. Aleshores deu ser que NO ho SÓC. Tinc moments de. I prou.

Tinc uns quants, potser bastants, amics. Ells tenen en mi un amic fàcil. No estic segur que ells ho sàpiguen. SÓC fàcil, doncs? Per SER, aquest SER tan rellevant del Creixement, hauria de ser fàcil amb tothom. I crec que no. I quan em sentís que sóc fàcil amb algú, hauria de notar un indici, un sentir-me com peix a l'aigua. I no.
Aleshores SER fàcil amb els amics deu ser una deficiència que TINC (o un hàbit estrany que se m'ha enganxat al llarg dels anys).

Tinc unes aptituds, unes carències, unes aficions, uns vicis, una forma de caminar i d’aguantar el bolígraf, de riure i de somriure, un color de pell, uns tics, uns modus operandi, una temperatura de digestió, una flora intestinal, un codi genètic.
La meva vida ha estat i serà una relació intensa o anodina amb el que he tingut i tindré. No amb el que sóc -que encara està per descobrir o recordar-. Visc amb el que toco i quan estic immers dins de les meves altes aspiracions, no visc.
Contaminació d el'educació cristiana.
Els cristians són antivividors vocacionals.
Nietzsche em sembla més honest que els seus detractors.

Tinc un meravellós projecte de construcció de mi mateix basat en uns quants models rutilants.

Tinc el meu projecte de Buda.
Tinc el meu projecte de fill de puta coherent.
Tinc les meves fantasies treballades i polides al llarg d’anys.
És això el que sóc? El meu projecte?
Si som el que som i no el que tenim, per fer bo el lema "Sóc el que sóc i no el que tinc" només ens quedaria SER el nostre projecte.
El nostre projecte o la nostra fantasia.
El SÓC el que SÓC i no el que TINC no passa de ser, en el meu cas, una idea o un futurible: un VULL TENIR aquest estat de gràcia. I les idees també són coses que TINC.
Si tinc idees meravelloses, com per exemple: SER el que SÓC o he ESTAT abans d'entrar en l'ofuscació de la vida corrent, també les TINC.
SÓC un esperit lliure en formació, potser? També aquesta és una idea que TINC -i per sort no tota l'estona, perquè m'ofegaria d'impaciència-.
Per tant, de moment, no SÓC res en concret.
Tinc una vida per davant i tinc uns projectes. Qualsevol dia hi puc renunciar, puc canviar els projectes per uns altres i també em puc acomiadar d’aquest món d’una forma voluntària.
(Puc no vol dir que sigui fàcil)

Si NO SÓC res, en realitat em sento força més lleuger i descontracturat, que ve de contractura muscular, que es produeix per aquests moments en que m'ofusco perquè crec que hauria de SER alguna cosa més. Les contractures sempre arriben per sobre esforç, i el sobre esforç ve de la idea nociva de SER és millor que TENIR.
Perquè el SÓC crec que comporta unes responsabilitats excessives. El SÓC sona a xiclet molt enganxós i enorme que t’atrapa.
Prefereixo enganyar-me i confondre'm amb el que TINC que amb la mentida més sofisticada del que SÓC.

No us amoïneu gurus estimats: Puc "apegar-me" una mica a les meves possessions mundanes, però, de moment, el meu equip informàtic és una eina i no una perllongació de mi mateix.
Ja sé que el que tinc són béns renunciables i perennes.
En canvi, la pretensiosa idea del que SÓC, podria encadenar-me per l'eternitat.
ÉSSER és la nostra il.lusió de permanència. El verb favorit de la publicitat. És una forma de fum. ÉS la inspiració d’un fumador de marihuana.