Catolicisme reciclat

Swami Vivekananda, el mestre indi que a finals del segle dinou divulgava per Occident la filosofia hindú, a Vedanta la Via del Ioga, ens predica: «Cal refusar com un verí, tot el que ens fa ser febles, física, intel·lectual i espiritualment. No hi ha vida en això; no pot ser veritat. La veritat enforteix. La veritat és puresa; la veritat és tot coneixement...»; i també diu: «És això el que ensenya el Vedanta. No proposa cap panacea universal, cobrint ferides amb plaques d’or...»
Aquestes paraules serveixen de rèplica perfecta a una de les clàssiques divises de la Nova Era:
Tot mal té una part positiva. La malaltia no és la teva enemiga, és la teva aliada.
Etcètera.
Si el mal té una part bona, no és tan mal. Potser hauríem de tenir-li més consideració, al mal, en totes les seves formes. El feixisme té una part positiva (el problema és saber-l'hi veure, oi que sí?). Un tsunami té una part positiva (em costa, però ja l'hi trobaré). Trencar-se la cama té una part positiva (aquesta és més fàcil: Puc dedicar-me a ordenar fotografies. Altrament no hauria trobat mai el moment) Si em concentro en el que té de bo, se'm fa més suportable.
Aquest lenitiu estúpid de resignar-se. De decorar la merda i ruixar-la amb ambipur. Segons Vivekananda (que ho diu amb altres paraules) la merda és merda. Una tràgica mort és una tràgica mort i una merda. Un càncer és un càncer, una PUTADA en majúscules. Si te’n surts i en treus quelcom de positiu com, per exemple, que et sobrevingui una pressa molt comprensible d’acabar els vells projectes sempre ajornats, millor per a tu. Però a mi no em sentiran glorificant el càncer pels seus efectes beneficiosos de cara a entrenar l’esperit i el cos i proporcionar-te ales per no deixar coses per l’endemà. Superar un fet terrible et serveix, sobretot, per enfrontar els fets terribles que li seguiran. Com entrenar-se a córrer serveix per córrer i, potser, de passada, va bé per al cor. I si no has de dedicar-te a volar en helicòpter no perdis el temps fent un curset.
Mireu què s’hi pot llegir en un butlletí de l’”Asociación Pro-Quiropráctica de España”:
«(...) La doctora Brown proposa una innovadora teoria sobre la subluxació vertebral anomenada Teoria de l’Energia Potencial.
»Aquesta teoria subscriu que la subluxació apareix a causa de les limitacions de la consciència personal i col.lectiva dels éssers humans, i que és una part necessària de l’evolució humana (...)
»...la Intel.ligència Universal ha creat la subluxació [lleus dislocacions de les vèrtebres] per separar la consciència de la matèria, per tal de crear polaritat i perspectiva. Aquestes dues qualitats es consideren necessàries per a l’evolució de la consciència. La separació de la matèria i de la consciència, provocada per la subluxació, ens permet observar-nos en l’espai i el temps. L’ajust quiropràctic permet, d’aquesta manera, reunir matèria i esperit amb un nou dinamisme i potencial per evolucionar.”

En atenció a les persones que estem limitats a nivell de consciència i que tenim un accés restringit -en virtut del nostre atapeïment mental- a la Intel.ligència Universal, gosaria de demanar que aquestes teories no transcendissin l’àmbit privat i familiar de la doctora Brown, per tal que la resta no ens acabem sentint com xinxes amb aparença humana.
Per aquest camí de beneir els problemes que se'ns presenten, i entendre'ls tots com proves iniciàtiques, acabem caient en excessos com estimar els lleons que se’m menjaran. O besar els peus dels terroristes que em segresten i em tenen tancat en un zulo durant tres mesos i em permeten, així, ser una persona més evolucionada en acabat.
En concret, fixeu-vos el problema que ens planteja la Brown: Trobeu la manera d’obtenir subluxacions com més i més variades millor, per tal d'accelerar l'obtenció de l’evolució de la vostra consciència. (I, de passada, donar prosperitat a les clíniques quiropràctiques)
Un àngel l'haurem de descriure ara com un “ésser que assoleix una naturalesa immaterial després de patir subluxacions a dojo”?
I un tumor maligne, no serà encara més efectiu per assolir aquesta separació de la matèria i de la consciència? Lògicament sí. Com més separats, en aquest cas, matèria i consciència, menys patiment.
Em costa de recordar un cas en què el marquèting fos tan perniciós. Pobres pacients! Els guareixen d'una ridícula subluxació i paguen l'altíssim preu d'empassar-se idees tòxiques.

És obvi que de qualsevol experiència -per desagradable, crua, brutal que sigui- en podem extreure alguna cosa positiva, si som prou imaginatius, calçasses o afortunats. D'això tota la vida se n'ha dit consolar-se. És una de les grans habilitats de l'homo sapiens. I el cristianisme en va fer un art. Gran part del doctrinari new-age és la posada al dia de la resignació i el consol cristians.
Vivekananda i Nietszche, per descomptat, viatgen en una altra direcció. Ser forts per acceptar-ho. Practicar l’enfortiment per no deixar-nos ensorrar. Aguantar el xàfec. Usar l’astúcia per sortir d’una situació. Pur sentit comú. El sentit comú és blasfem i heretge.
Rebre els lleons (o la lepra) que se’ns menjaran com un regal celestial és practicar una altra cosa.
El nostre cos, de fet, sap de què va la història. Millor que nosaltres. Ho té claríssim. I sort en tenim d’això. Fabrica constantment material de defensa per a la guerra diària contra els microscòpics agressors. Bacteris, virus, fongs, ens envaeixen diàriament, per milions. Vénen per feina. Poden ser els nostres aliats, per conveniència, o els més ferms fills de puta. La resta és literatura barata. I nosaltres, de vegades, cometem deslleialtats terribles amb el nostre cos. Ens aliem amb l’enemic. Per exemple, quan diem:
Tot mal té una part positiva.
La lluita contra la malaltia, la convicció de superar-la és l’única cosa positiva. Els enemics no els necessitem per a res, necessitem vacunes, potser, per entrenar-nos, per mantenir-nos en forma i no abaixar la guàrdia, perquè els enemics vindran irremeiablement a buscar-nos les pessigolles, perquè som en un món regit per una llei no contemplativa: menjar o ser menjat. De benediccions només se’n poden repartir en els moments de treva o de digestió.
Una nova citació de Vivekananda:
«Aquesta vida és dura. Obre-t’hi pas agosaradament, encara que et resulti duríssima. ¡No importa, l’ànima és més forta! El Vedanta no carrega cap responsabilitat en els petits déus, perquè tu ets el forjador de la teva pròpia sort. Tu et fas sofrir a tu mateix, tu et fas el bé i el mal, i ets tu qui es tapa els ulls amb les mans i diu que és de nit. Aparta les mans i mira la llum. Tu ets refulgent, ja eres perfecte des del principi.»
De les paraules de Vivekanada no s’infereix que ens donem la malaltia per obtenir l'estatus celestial, sinó que, en determinades circumstàncies, ens en fem miserables còmplices. Establim una relació simbiòtica amb la malaltia de llarga durada. Torno a la meva benvolguda Lanctôt, ex metge canadenca, i a la seva frase: "la malaltia és la teva aliada, no la teva enemiga”. Si li fes cas, m’hauria d'encantar narcisístament amb els meus èczemes. La pastilla que no cura, i de la qual tan abomina la Lanctot, però alleuja els efectes desagradables, també la podria veure com la meva perfecta aliada. Treballa a favor de la malaltia, ens la fa tolerable, ens la fa amiga nostra. Les pastilles són les làmines d’or que cobreixen ferides, a les que al.ludia Vivekananda. Ens fem amics i còmplices del nostre estat de declivi. Adorem la Torre Torta de Pisa. Gràcies a la pastilleta no ens ensorrem de cop, anem declinant com la Torre de Pisa. Una malaltia crònica, si no és causa d’unes condicions ambientals insalubres o deficiències alimentàries, és psicosomàtica. Això no vol dir que fabriquem la malaltia, sinó que propiciem que sigui crònica en abaixar les defenses. Autogenerada? No, no és autogenerada. El que fem, exactament, és abaixar les defenses al davant de certa mena d’invasors. Els que més ens convenen. Tenim un savi instint que ens guia per triar quins malparits microscòpics deixem entrar i quins no.
De les primeres coses que aprenem és que quan estem malalts obtenim el doble d’atenció; a partir d’aquí, obtenim un eficaç recurs per obtenir atenció quan ens fallen els altres recursos més saludables. La malaltia crònica és la mort domesticada. Una mascota adoptada, un monstre de companyia que es va engreixant a costa nostra. Convertim el cos en ostatge nostre quan les coses no van com volem que vagin i no trobem una manera menys desesperada i arriscada d’aconseguir-ho. Woody Allen, a Toma el dinero y corre, és un delinqüent desastrós. Quan tot li falla, enmig d'un assalt de banc, es pren a si mateix d’ostatge posant-se la pistola al cap, i els policies abaixen les armes i el deixen passar. Ens diu la Lancstôt que la nostra malaltia és la nostra aliada i no la nostra enemiga i quasi ens vénen ganes de posar-nos malalts, apuntar-nos al cap, per sortir amb la nostra. Què ha de ser aliada nostra una merda de la qual, en els instants de franca lucidesa, sabem que ens n'hem de desempallegar per estar bé!
"Malaltia, la nostra aliada." "Els pobres entraran en el Regne del Senyor." "Els sofriments ens aproximen a Déu." La mateixa retòrica catòlica de tota la vida, la gran fàbrica de xais dòcils, reciclada per la new-age.

Quins malvats volem per als nostres fills?

(Article publicat al Butlletí 11è de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia)

Una tarda, fa poc, el meu fill petit m'agafa i se m'endú al videoclub. Segons ell li havia fet una promesa tres dies enrere. Com que no se m'ha acudit cap bona excusa a temps, doncs això, hi anem.

Tria Descobrint els Robinson.

Podria haver estat pitjor.

Descobrint els Robinson: L'enèsima producció Disney. Garantia d'uns mínims d'acció i d'espectacularitat i una depurada animació. L'únic que demano és que no abusin amb les cançonetes. Lewis, un orfe abandonat en un orfenat. Tothom sent empatia amb un orfe. Encara que tinguem o hàgim tingut pare i mare, ens sentim o ens hem sentit orfes en un moment o altre, o sempre: Els pares no ens entenen, o els pares no tenien tot el temps del món per a nosaltres, o els pares deixen de cop de ser aquells éssers supermeravellosos i esdevenen éssers reals. Aquest de la pel·lícula, a més, és un orfe superdotat que ningú no entén i quasi ni suporta. Cap família no el vol adoptar. Només obrir la boca, els pares candidats s'adonen que no és el nen dolç, tendre, inferior intel·lectualment, que podran modelar al seu gust.

Aleshores arriben del futur, Wilbur Robinson i Bowler Hat Guy. Respectivament: un amic aliat i un enemic. Com a Terminator. L'amic arriba per preservar la història i el futur. L'enemic, naturalment, per canviar-la a favor seu -el molt egoista! El malvat roba la màquina que pot alterar el futur. Lewis i Wilbur es veuen obligats a viatjar al futur, que és el present d'en Wilbur, per intentar arreglar les coses des d'allà. Com a Retorn al futur (la 1 o la 2, no ho recordo). Lewis, l'orfe, fa coneixença de la família de l'amic. És una concentració única de bojos encantadors sortits directament de Viu com vulguis de Frank Capra.

La pel·lícula està clar que és un patchwork fet de déjà vus cinematogràfics tot ben cosit i manufacturat amb la garantia de la factoria Disney.

Aquesta família d'eixelebrats sí que comprèn i sí que vol adoptar l'orfe impossible. Però, ves per on, hi ha una incompatibilitat radical que impedeix la felicitat d'en Lewis -i, per deferència amb els que no han vist la pel·li, no la revelaré, perquè avui em sento bona persona-.

Tot seguit, una altra sorpresa: el malvat és algú que Lewis ja coneixia, un que ha acumulat tones de rancor contra ell, a més de lleganyes i hores de no dormir en una edat especialment delicada.

De manera que la seva maldat parteix d'un desig de venjança comprensible.

La factoria Disney es posa al dia: Els malvats purs, els malvats perquè sí, per amor a la maldat, per pur geni de la maldat, per pura crueltat juganera, ja no es porten. Ara els malvats vénen amb una oportuna genealogia sota el braç, que els justifica. La idea és que els malvats ja no són els altres, sinó que qualsevol de nosaltres, col·locat en la mateixa situació, també es decantaria cap al costat obscur.

I, a més a més, el malvat contemporani gaudeix d'opció a redempció. Són així: Reversibles com alguns anoracs.

La raó de ser de les tres preqüeles de La guerra de les galàxies, és, a banda de vendre més figuretes de marxandatge, mostrar-nos exhaustivament com la filantropia es va convertint en rancúnia i maldat, en la persona de Darth Vader i, com novament, es transforma en bondat.Una bondat ja no ingènua i de més mèrit. Ara bé, en contrast amb Descobrint els Robinson, els guionistes tenen cura de mantenir l'Emperador dins del Costat Obscur de la Força, i així queda un enemic -decent com a tal enemic- amb qui lliurar el darrer gran combat. Gran previsió.

De les cendres del mal destruït sempre reneix el mal, amb la qual cosa assegurem la pervivència del cinema d'aventures i de l'OTAN.

A la sèrie "Farscape" també ho tenen clar. Quan un rufià pateix la conversió a la bondat i, per tant, s'alia amb els bons i, per tant, queda inservible com a tal rufià, de seguida ocupa la plaça deixada lliure un nou rufià, confirmant un principi de necessitat: la bondat necessita un punt de referència perquè sapiguem de què parlem, quan parlem de bondat. La bondat és la negació de la maldat. La maldat és una afirmació. I la innocència és una altra cosa, que no necessita afirmar ni negar res.

A "Bola de Drac" -gràcies Toriyama! per existir- després que queda anul·lat un enemic (per reinserció, o per exterminació pura i dura), se'ns presenta un de més invencible i cruel, fins a arribar al monstre Boo, que és el millor malvat dels últims vint o trenta anys, ja que es basa en la idea del xiclet, la substància artificial més malvada i resistent.

Resulta un contrasentit, una cagada postmoderna, justificar i reinsertar els malvats; el malvat "bombó de licor": un cor tendre recobert amb una crosta negra. En el terreny de la fantasia, el malvat de crosta i cor negres té més glamour.

Per a un psicoanalista potser sí que és el gran repte, la màxima fascinació, escodrinyar en les arrels familiars de Hitler, Pol Pot, Idi Amin i imaginar que troba les raons de ser de les seves maldats respectives, i imaginar una tanda de sessions que hauria pogut estalviar calamitats als jueus, gitanos, cambotjans, etcètera.

Ara bé, en una aventura fantàstica, un malvat amb un trauma justificador i una opció a reinserció sol resultar tan decebedor com el cafè amb llet descafeïnat, descremat amb sacarina.

Tot i que Kirikú i la Bruixa és una gran història i gairebé em fa dubtar del que acabo de dir.

Vegeu el gran encert i la visió comercial de l'església catòlica, que aboleix els llimbs, per insípids i innocus, però manté en plantilla el malvat per antonomàsia, que és dolent no per trauma infantil, sinó per lliure elecció, ja que aquesta és la dolenteria amb pedigrí de debò.

Si alguna cosa podem valorar d'un malvat és que sigui tenaç en la seva maldat, constant i creatiu. Els malvats, si han de morir, que ho facin amb tanta dignitat com moren els herois, sense renúncies ni conversions ni penediments de darrera hora.

Aleshores, per exemple, trobo estupenda Michelle Pfeiffer en el paper de bruixa a la recomanable Stardust. Llogueu-la i sabreu de què parlo. Ole per la bruixa Pirula! Constatem alleujats que continuarà lluitant per la seva causa.

Als dolents els reconeixem la seva causa. I no volem que es rendeixin mai. Perquè, a l'heroi, no ens agrada que li donin peixet.

Un dolent que es fa perdonar fóra com un Reial Madrid tovet que se'ns fes simpàtic. Per la mateixa raó, aplicada a la inversa, quan algun candidat polític és netament impopular o té un aire sinistre, es procura difondre la seva història familiar, fer-nos-el més humà, perquè pugui semblar menys enemic nostre.

Un dels més terrorífics i sòlids malvats dels últims temps: El "bon noi" de Funny Games de Michel Haneke, refilmat aquest any.

Perquè és coherentment malvat fins al final.

Rares emocions

A l'AVUI digital d'ahir, dimarts 2 de juliol, feien la següent consulta als lectors:

És compatible ser catalanista i emocionar-se amb la selecció espanyola?
• Sí, del tot.
• No gaire.
• Gens.

Les emocions són rares.
Canviem la pregunta:
És compatible ser un patriota espanyol i no emocionar-se amb la selecció espanyola?
Segons Juan Antonio Camacho, ex-seleccionador, no.
Les emocions, en aquest cas, han d'estar perfectament alineades.

Es pot ser una persona refinada i culta, amb títol universitari i entusiasmar-se amb una aventura de Mortadelo i Filemón?
No ho sé. No tinc títol i, segurament, no sóc ni refinat ni culte.

Es compatible emocionar-nos o excitar-nos sexualment amb una escena de violació en una pel.lícula i ser catalanistes? O progres? O cristians?

Quina emoció és més incòmoda, aquesta que acabo d'esmentar o la que proposava l'AVUI?
Ajuda pensar que, en tots dos casos, l'emoció és per una representació. La violació no és real. És una fantasia. Recrea una clàssica fantasia sexual de dominació. Ens podem permetre el luxe de tenir fantasies sàdiques, d'ençà que Freud va sentar càtedra.
I la selecció representa Espanya. La victòria d'Espanya sobre Alemanya a la final de l'Eurocopa, quan ens parem a discernir les coses, sabem que no és l'exèrcit espanyol entrant a les portes de Berlín.

Que rares i salvatges són les emocions!
I algunes metàfores, també!

En l'equip nacional d'Espanya, proclamat campió d'Europa, jugava mig equip del Barça i mig equip de jugadors criats a la Masia i, a sobre, jugaven a l'estil de Can Barça.
Podem entendre-ho com una conspiració? Un maquiavèl.lic estratagema per completar el procés d'assimilació i eliminació del nostre fet diferencial?
Crec que la qüestió no és aquesta.
La qüestió seria:
Per què necessitem emocionar-nos amb una selecció i amb uns partits de futbol?
Si és una tendència o una necessitat, morbosa o no, d'una part de la humanitat, la d'emocionar-se amb una selecció de futbol, aleshores els catalans, com a part integrant de la humanitat, no tenim perquè ser més egregis i "desapegats" que ningú en el món.
A falta d'una selecció pròpia en competicions de debò, ens assisteix el dret legítim d'emocionar-nos amb la selecció que representa Espanya (és a dir, la selecció del país governat per l'administració que no ens deixa convocar referèndums, ni administrar els nostres impostos, ni recuperar els nostres papers històrics, ni decidir per on hem de foradar els nostres túnels), perquè la selecció només representa Espanya, no és còmplice directa de les injustícies esmentades, ni les justifica simbòlicament sobre el terreny de joc. Quan juga i guanya la selecció, no milloren ni empitjoren les nostres relacions amb aquest estat que ens governa a l'estil colonial.
Hi ha una aspecte simbòlic en la història de la selecció espanyola de futbol i és el que més emocions ens promou als catalans.
L'etern desig de Catalunya i els catalans de derrotar algun dia aquests macarres i abusananos que fa segles que ens treuen la sang i ens dicten què hem de fer i com hem de viure, es correspon perfectament amb l'etern desig de la selecció espanyola, fa tres dies satisfet, de derrotar aquests italians alemanys brasilers, macarres, abusananos i vanitosos futbolístics.
- Quina bella paradoxa!
És en aquesta identificació que els catalans, mal que ens pesi, ens veiem arrossegats a emocionar-nos amb la selecció d'Espanya.
Ens vam emocionar i alegrar i alleujar quan la selecció va salvar el fatídic obstacle de quarts de final. En termes futbolístics, els quarts de final eren com una repetició ominosa i obsessiva del nostre onze de setembre.
Ens vam emocionar quan la selecció espanyola va enviar a casa la insidiosa, irritant i bunkeriana, selecció italiana. Com una consumació de la derrota de tots els arxienemics mediàtics de Catalunya.
Ens vam emocionar quan va fer baixar el morro a la prepotent selecció alemanya. Com una victòria contra tot pronòstic, del SÍ en un referèndum d'autodeterminació.
La victòria de la selecció espanyola és una alegria per als il.lusos amants de la justícia poètica en tots els àmbits de la vida.
Un model per als catalans.
Un exemple a seguir per als polítics catalans.
Ara ve la proclama:
És així, amb bon joc, amb decisió, amb "descaro", amb convicció, sense manies, sense complexos, amb un grup unit, que se li pot fotre un gol per tota l'esquadra a la història i al contuberni espanyolista.
Ja és hora de deixar de recrear-nos en el fang d'un 11 de setembre de claudicació i derrota en la tanda dels penaltis.

Amb les dues últimes frases crec que he trobat el to just per reanimar i enardir les masses de catalanistes afligits per haver-se emocionat pecaminosament amb la selecció espanyola.

PS: No puc estar-me'n de dir-ho:
José Montilla, i el seu partit PSC, traspuen l'esperit de la vella selecció espanyola, la que apallissava seleccions de segona fila en fases de classificació i que, després, sortia al camp ja derrotada quan se les havia d'heure amb partits decisius i seleccions d'envergadura.
JM i el PSC dominen localment l'àmbit municipal, el cultural, l'associatiu, les televisions i mitjans d'aquí, amb un gran joc maquiavèl.lic, però queden humiliats a Madrid, a l'hora dels grans debats i les grans decisions. (Com a mostra: És a Madrid que es confegeix l'alineació que presenta el PSC, i si un tal Maragall, davanter molt incisiu, de joc vistós, ha de sortir de l'equip per fer entrar un tal Montilla, un migcampista d'estil picapedrer).

Bella paradoxa!
L'actuació de la selecció espanyola de futbol en la passada Eurocopa ens indica clarament el camí audaç per guanyar-nos el dret a emocionar-nos un dia amb la selecció catalana.