Matrix reloaded

Que feliç era quan sabia de la missa només la meitat! O menys de la meitat.
Que feliç era quan llegia diaris o mirava els telenotícies i em pensava que estaven fets d’una combinació de veritats, mitges veritats, selecció de fets luctuosos i alguna exageració, tot disculpable perquè, ja se sap, cada mitjà té la seva visió i la seva línia editorial.
Que feliç quan no sabia que la realitat informativa es una pura recreació de la realitat i una de les activitats d’Alt Interès Estratègic.
Que feliç quan vaig oblidar el sentit i ús de la paraula explotació i vaig arribar a pensar que hi havia dues categories d’humans: Els que s’afanyen i esforcen sota el sol i els que no ho fan. Els que s’orienten cap a la felicitat i els desgraciats pessimistes desorientats.
Quan creia que tot el problema de la humanitat consistia en l’excés de població.
Que feliç era aleshores i que feliç seria ara si continués sent tan feliç com per creure’m que exdirectius dels artífexs de la “crisi del deute” (Goldman Sachs, Lehman Brothers...) han decidit arromangar-se les mànigues i ocupar els principals llocs de responsabilitat econòmica dels països d’Europa i el Banc Central Europeu, per treure’ns d’aquesta “crisi del deute”!
Els piròmans convertits en bombers (expressió afortunada d’un col·laborador de Kaos en la red de qui no recordo el nom).
Que feliç seria si no sabés que el nou i flamant (i espero que aviat flambejant) Ministre d’Economia espanyol era un “home” de Lehman Brothers, el banc que va desencadenar el Daltabaix Actual.
Caiguda de les Torres-Grip Porcina-Crisi Financera!
No es pot negar que ens mantenen ben entretinguts aquests guionistes (mediocres com a guionistes però excel·lents com a publicistes), casualitat o no, tots ells membres del Club Bilderberg.
Que feliços i benaventurats sou els que encara us creieu el gruix de les falòrnies informatives!
Com us envejo!
Com m’agradaria menjar i gaudir de la digestió de bollycaos i donuts sense conèixer la seva composició! Com m’agradaria pensar que són molt nutritius i saludables.
Com m’agradaria no saber que la producció d’aquest nutritiu i barat peix que em menjo (perca del Nil es diu aquesta cosa?) i que prové del llac Victòria està portant a la misèria a la població que viu allà.
Com m’agradaria poder continuar “treballant” amb els bancs amics Santander-Central-Hispano, SabadellAtlantico i tots els altres, sense saber que financien les pitjors empreses del pitjor ram industrial, el bèl·lic. Sense saber que molts dels seus fons d’inversió tenen a veure amb especulació amb aliments, i que les maniobres especulatives de Goldman Sachs i tots els bancs còmplices porten a la fam i a la mort a uns quants milions de persones en el món (Que feliç seria pensant: Són entitats filantròpiques. Fan el que poden per reduir la població mundial i, així, salvar el planeta).
Com m’agradaria no saber que les “solucions” a la crisi van totes orientades a afavorir empreses privades de Sanitat, Educació, Assistència, i a minimitzar el drets laborals per tal de convertir els treballadors europeus en una massa laboral submisa i acovardida i tercermundista que haurà d’acceptar qualsevol treball escombraria esclau (i així els nostres Bons i Grans Emprenedors no hauran de traslladar la seva producció a països llunyans).
Encara alguns us pregunteu com podien els alemanys votar i donar suport a Hitler, i fer la vista grossa amb els camps de concentració?
Mireu al vostre voltant, deixeu d’amagar el cap sota l’ala, i experimenteu la nàusea.
Només qui està disposat a sentir fàstic per la seva complicitat passiva té dret a dir-se dona o home.
Demostreu que sou homes i dones.
Deixeu de ser tan feliços i preneu la píndola vermella.

Eclipsi

La mateixa idea amb diferents metàfores:

"S'acosten les eleccions. La pau universal és declarada i les guineus exhibeixen un interès sincer per perllongar la vida de les gallines."
George Eliot.

"I cada quatre anys els ratolins tenien el costum d'anar a les urnes i triaven un govern, un govern format per gats negres enormes i grassos...aquests aprovaven bones lleis, bones lleis per als gats... que no eren gaire bones pels ratolins... Una de les lleis deia que les entrades dels nius havien de ser prou grans perquè un gat pogués passar-hi la seva pota..."
Mouseland.

- Com s'explica que, vosaltres, ratolinets voteu per nosaltres, gats?

Fem més crua la metàfora:

- Què feu els humans votant per nosaltres, vampirs, amb aquella alegria i serenitat de la "festa de la democràcia"?

"Eclipse" Heu vist aquesta publicitat de CajaMadrid usant la imatge de la saga vampírico-romàntica per una promoció de targetes de crèdit per a joves? Amb aquesta joiosa impunitat dels publicistes consentits per les grans empreses? Oh sí. "Mola"! Siguem simpàticament cínics! Més clar no ens ho poden dir:
- Entra a CMCool (CajaMadridCool), entra en el món fred de la Caixa. Busca't una caixa, la nostra Caixa-Banc, el nostre banc-taüt ple de morts vivents, i posa-hi a dormir el teu sentit comú, consumeix sense parar amb la teva "molona" targeta de crèdit CMCool i desperta tot d'una en aquesta nit que ens ha tocat viure.
- La targeta CMCool, o la primera mossegada que ni es nota. Quan vulguis adonar-te ja estaràs més endeutat que un país africà, amb una hipoteca per l'habitatge, una pel cotxe i alguns altres crèdits atorgats per la nostra generositat infinita. I un bon dia, com que nosaltres que t'hem concedit el crèdit, som els mateixos que estem collant els governs perquè empitjorin les vostres condicions laborals i ofegant les empreses perquè petin, et veuràs a l'atur i no tindràs com afrontar els teus deutes de sang. Aleshores, sentint-ho poc, et desnonarem, et fotrem un bellíssim cop de peu al cul que t'enviarà directament a la misèria, però no per això t'abandonarem, no, continuarem amb els ullals clavats al teu coll i estarem xuclant la teva sang de per vida (això de dació què diantre era?) perquè un cop ens confies la teva vida ja no hi ha escapatòria.

La metàfora perfecta del moment actual: La de la pel.lícula Daybreakers. Els vampirs dominen el món, la sang humana va escassa i els xucla-sang busquen desesperadament els últims humans plens de vida.
Això ve a ser la "crisi del deute". La recerca intensiva de les últimes reserves de sang fresca.

Fa dies que no puc mirar la televisió sense deixar de veure ullals sobresortint de les boques de tots els nostres daybreakers habituals. Emilio Botín (BSCH), Francisco González (BBVA), Cesar Alierta (Telefonica-Movistar), Ignacio Polanco (Grupo Prisa), Mariano Rajoy, Artur Mas, Duran i Lleida, Zapatero, Carme Chacón, Angela Merkel, Nicolas Sarkozy, Putin, Obama, Bill Gates, Warren Buffet, etc, etc, etc, i, al capdavant, els capitostos majors de la saga vampírica: Lloyd Blankfein (dirigent de Goldman Sachs) i els seus sequaços: Mario Draghi (Banc Central Europeu), Mario Monti (primer ministre italià), Lukas Papadimos (primer ministre de Grècia).
Fixeu-vos bé. Com més amunt, més tenen aquell aspecte pàl·lid i inexpressiu (o d'una expressió obcecada i permanent, millor dit) de Cristopher Lee.

- Ajustos, retallades, mesures correctives, reformes laborals, pujades del cànon de l'aigua, dels transports, grans sacrificis... Encara no enteneu de què va la cosa? Necessitem xuclar-vos la sang, necessitem que sigueu el nostre ramat de pugons, d'ovelles, de búfales (amb el que preferiu comparar-vos), necessitem que us enfonseu a la precarietat i la misèria per ajudar-nos a sortir a nosaltres de la crisi... d'ansietat (volem més i més i no hi podem fer-hi res).

Només amb una mutació es podria explicar biològicament que membres d'una espècie perjudiquin tan greument altres membres de la mateixa espècie. Que fossin d'una altra espècie. Que només fessin veure que pertanyen a la nostra mateixa espècie. Com les llangardaixes d'V.
Estaríem assistint a la reedició del conflicte entre neandertals i sapiens. Una guerra desigual, perquè, a més que l'altre bàndol, el dominant, disposa de porrres, pistoles, bales de goma, bales normals, canons d'aigua, mitjans de comunicació i lleis, i el nostre no, la majoria dels encara humans no us heu adonat que estem en guerra, que ens ataquen membres d'una altra espècie (molt ben mimetitzats per confondre'ns). Mentalment indefensos, us empasseu cada dia la propaganda enemiga. De manera que l'únic avantatge nostre, que és el nombre, queda en res.
Encara no us heu adonat, o, millor dit, encara us resistiu a acceptar que no hi ha cap pla per treure'ns de la crisi, és a dir, per acabar amb l'operació de saqueig descontrolat via deute i ajustos, ni per rebaixar els índexs d'atur ni per avançar cap a un món més just i democràtic. Costa d'admetre que els nostres governants i els senyors feudals que els monitoritzen no són els nostres pares bondadosos que treballen pel nostre benestar. Quin greu! Són d'una altra espècie i no ens volen cap bé. L'únic que tenen és l'ànsia d'espècie dominant pertorbada de més i més i més sang fresca.

Apoteosi del bocamoll

I ara ve un ximplet bocamoll i ens anuncia la fi del món.
Aquest privilegi el tenien abans els profetes bíblics, els sonats amb túnica i els mèdiums professionals. En aquests moments qualsevol pot exercir de profeta apocalíptic.
Es diu Alessio Rastani. I és el típic.
El típic capullo (en català costa trobar un terme més precís per definir Alessio Rastani).
Alessio Rastani és un capullo i té cara de capullo. No és ni un cràpula. Ni un idiota. Ni un pobre diable. Ni un diable. És, literalment, un capullo. L’inoportú que, en totes les reunions, la vessa sense sortir-ne mai mal parat perquè sempre els mal parats són els altres. Té un aire de Peter Sellers a La festa (El guateque).
També el podem veure com l’oportu més oportú que es pugui concebre.
El capullo Rastani declara, en una entrevista a la BBC, que el món no està governat pels governs sinó pel banc d'inversions Goldman Sachs (i Berlusconi ex-aequo, s’ha oblidat de dir).
Què ens estàs explicant Alessio? M’acabes d’obrir els ulls!
Els governs no governen el món i és un banc qui el governa?
Quin disgust m’acabes de donar, Alessio!
I, tot seguit, Alessio es despatxa a gust afirmant que fa anys que espera una crisi com aquesta per fer diners.
És normal. Si fer diners és el teu primer objectiu i, molt al darrere, totes les altres consideracions. I si no ets gaire expert fent diners en condicions normals. Lògicament, esperes una bona, una magnífica crisi per mirar de guanyar diners.
I proclama l’Alessio: Benvingudes les crisis! Com si el terme crisis no impliqués, forçosament, que hi ha gent (molta) que ho està passant malament (molt malament). Com si una crisi fos una tempesta en un got d’aigua. Una pel·lícula de terror en que ningú pren mal. Ets un gran capullo!
“Me’n vaig a dormir cada nit i somio una altra recessió com aquesta”, diuen que ha dit.
I tot seguit ho remata. S’erigeix en profeta de l’apocalipsi: “El primer que hauria de fer la gent és protegir els seus actius, protegir el que tenen perquè en menys de dotze mesos els estalvis de milions de persones desapareixeran, i això només és el principi." Sí, després vindrà la pluja de foc ardent i les plagues de llagosta i el cel que s’obscurirà. Etcètera.
I després de provocat l'incendi, ens expliquen que tranquils tots, que el tal Rastani no és un autèntic gran agent de borsa, sinó un d’independent, que és com dir un pringat. Un que s’ha fet passar per un dels grans professionals (si aquesta expressió es pot usar en aquest sector), un dels grans brokers gurus.
O sigui, que no hi ha incendi.
Perquè Alessio figura que no és una veu autoritzada. Alessio és un que, en lloc de dedicar-se a col·leccionar xapes de cava, inverteix en borsa. I que, a més, encara no ha guanyat res. Més aviat té deutes. Això resulta que els de la BBC no ho sabien abans de convidar-lo al programa. Que se n’han assabentat després, diuen.
Diguem-ne que a algú li ha interessat fer aparèixer un bocamoll impertinent i pringat perquè proclami l’apocalipsi (quant t'han pagat, Alessio, per fer el teu numeret?), per després desinflar la notícia. Amb el desmentiment del bocamoll, desmentim l’apocalipsi.
O sigui que, dos punts: No hem de fer cas a aquests mals presagis (que ja teníem tots, perquè tots tenim una tirada al tremendisme), no hem de fer gens de cas perquè la profecia l'ha pronunciada un pringat al qual hem deixat sortir als mitjans perquè se’ns ha colat (oh! que distrets que som els de la BBC!), de manera que, com que aquests malaveranys vénen de boca d’un pringat, no ens els hem de creure, perquè si en fem cas estem incloent-nos en les files dels pringats i els aficionats.
O sigui, en definitiva, que hem de continuar confiant els nostres estalvis i actius financers a les nostres entitats financeres amigues. I a dormir sobre un Pikolin i somiar amb innombrables crisis que ens faran rics a tots (els que sapiguem aprofitar-les).
Però jo faré una altra cosa.
Us diré el que faré: Em creuré l’Alessio Rastani. A risc d'ingressar a les files dels pringats i els aficionats.
Durant els pròxims dotze mesos em creuré el seu pronòstic audaç (i potser estúpid). Què hem de fer sinó els que no som peixos grossos de Goldman Sachs sinó moure'ns a les palpentes? Dipositaré la meva confiança en el seu pronòstic. Faré com si en els pròxims dotze mesos haguessin de desaparèixer els nostres estalvis. De fet, quants més adoptem aquesta actitud, millor. Aquesta actitud que és: Ocupar-se de protegir els nostres actius financers, els nostres estalvis, els nostres diners, la nostra nòmina, els nostres quatre euros.
I per protegir-los es tracta de fer el contrari que hem fet fins ara. En lloc de dipositar-los, treure’ls a passejar. Quants més ho fem, més possibilitats de provocar l’apocalipsi dels estalvis i de convertir a Rastani en el bocamoll més profètic dels últims temps. Sí, amics i companys i companyes i amigues, traiem a passejar els diners perquè, sincerament, la majoria no tenim ni idea de què fan amb els nostres diners quan els tenim dipositats en aquestes entitats financeres. Us ho dic francament. Guariu-vos en salut i ajudeu a provocar l’apocalipsi i que la Fi dels Temps ens agafi amb els estalvis a sota d'una rajola.

La meva casa, el meu castell

La ciutat-dormitori evoluciona cap a la ciutat fortí. Feudalisme cibernètic. La casa unifamiliar amb tanques ben altes i seguretat. L’ideal d’un estat que es pretén democràtic i que aspira a controlar fins el mínim detall és la casa unifamiliar aïllada en que les relacions externes vénen via cable de fibra òptica.
El que més treu el son als nostres administradors és que als seus administrats se'ns acudeixi de fer vida de poble, que ens sentim poble i sortim al carrer i maquinem el que sigui a esquenes seves o, senzillament, que tinguem iniciatives que no hagin estat pensades en oficines i despatxos de l'administració. La teva casa és el castell familiar. La cultura no la construeixes amb els teus veïns sinó que et ve prefabricada. És més còmode. És més polit i respon a estàndards d’excel·lència que la cultura popular no pot ni somiar. La cultura construïda per professionals té un aspecte insuperable. Ja la vida mitjana dels objectes d'aquesta cultura de consum (aparells, mobles) és una altra cosa. Són com papallones delicades ràpidament recanviables. Això no és dolent per a tu. Al contrari. Et permet viure rodejat d’objectes sempre nous. La tecnologia, sobretot, et permet barrar el pas a qualsevol foraster en un món de paranoia. El cotxe està aparcat al teu garatge. Quan la teva unitat familiar (pare, mare, fill i filla -de preferència-) o parella protofamiliar, surt de casa, surt sense sortir realment. Passa directament de l’espai privat del pis a l’espai privat vehicle, sense ni haver de respirar l’aire de l’espai públic (ja que és filtrat convenientment), per desplaçar-se privadament per un espai públic. La vida social de la unitat familiar es pot reduir a compartir -he dit compartir? Volia dir "a coincidir"- a coincidir en actes de consum, en vistosos i espectaculars centres comercials, amb altres unitats familiars i parelles protofamiliars que viuen no se sap on. I que més aviat fan nosa: Obliguen a fer cues a la teva unitat familiar a l’hora d’accedir a les sales de cinema 3-D i a l'hora de visionar els magnífics productes cinematogràfics de la factoria dels somnis posen la part superior dels seus cranis just al davant del vostre camp de visió -”hauríem pogut quedar-nos a casa que hauríem estat més a gust”- i també molesten a l’hora d’extasiar-se al davant dels aparadors de les botigues i disputen els teus objectes de desig quan estan rebaixats. Si vols, el meravellós mercat t’ofereix de comprar menjar sense sortir del cotxe, havent de tenir un mínim tracte humà amb dependents.
O, molt millor encara, te’l poden dur a casa.
En realitat, sempre trobes que és una mala idea sortir, quan tot el que desitges ho pots aconseguir sense moure't del teu centre multimèdia de diversió que alguns desfasats encara anomenen sala.

Mobilitat

MOBILITAT.- Forma de viure. O de no viure, millor dit.
Mobilitat, mobilitat. Concepte meravellós que convé que tots, petits i grans, dones i homes, acceptem de bon grat. Perquè així ho volen.
Diguem que amb la mort no teníem prou mobilitat. La Corporació Mundial de Ments Benpensants vol que ens moguem més. Que coneixem llocs diferents de la geografia mundial a base de viure-hi i que no ens hi assentem gaire enlloc, que estiguem sempre amb la maleta a punt, per traslladar-nos allà on el nostre gran Pare, l'Empresa, ens necessiti per al bé comú, de l'Empresa.
I que el món sigui la nostra llar compartida.
Com aprecia l'Empresa els nostres gestos en pro de la causa comuna, de l'Empresa!
La Gran Congregació de Grans Empreses desitgen que morim en un lloc i renaixem en un altre, sense para de fer-ho, i així ens anem fent a la idea de la reencarnació.
I és que la mobilitat és una idea avançada i alliberadora: “En altres països més avançats hi ha més mobilitat”, ens diuen. I és cert. No ens enganyen. Els treballadors d'altres països europeus, per raons de treball, fan més mudances que nosaltres. I les mudances són un dels moments més bonics de les nostres vides. Ens donem de baixa de les companyies, embalem les nostres pertinences, les desembalem, les recol·loquem, ens recol·loquem nosaltres, ens donem d'alta de les companyies, busquem escola per als fills, nous amics per als fills, nous amics per a nosaltres. És una renovació en tota regla.
Com podem ser tan retrògrads i resistir-nos a abandonar el barri, els veïns de tota la vida, que sentim com els nostres veïns -quines pretensions!-, i la nostra Llar? -que és això de la nostra llar, per cert?
No ens hi hauríem d'haver aferrat tant. Tot és il·lusori, efímer.
L'únic que roman i creix és el Benefici, que s'acumula en els comptes d'estalvi dels que tenen el do de l'oportunitat.
La resta, fum i vol de pardals.
Els contractes de lloguer indefinits i, sobretot, la propietat sobre l’habitatge, grans enemics del progrés. Qui us ha enganyat per embarcar-vos en una compra de pis amb hipoteca a quaranta anys? (Ah, sí, me n'oblidava, el vostre banc amic).
Doncs veneu-lo, a meitat de preu. Us el compra, ben gustós, el vostre banc amic. Compreu-ne un altre allà on us demana de moure's la vostra direcció de l'Empresa. Pagueu una hipoteca i i el deute pendent de l'altra casa. Endeuteu-vos més, però no deixeu de moure-us.
Mobilitat de capitals. Deslocalització d’empreses. Deslocalització de treballadors. A les grans empreses multinacionals els inspiren les campanyes militars. Desplacen tropes cap aquí i ara cap allà. La victòria final està a prop.
Oh sí, com les plantes, ens fa un gran benefici trasplantar-nos a un indret millor, una terra més fèrtil per a nosaltres, potser al lloc que somiàvem. Però no siguem il·lusos de mantenir petits somnis individuals. Els nostres somnis han de ser col·lectius i dissenyats per altres: han de coincidir en esperit i forma amb els somnis de la Corporació Mundial de Ments Benpensants.
Si no, corres un greu perill: Convertir-te en un lliure pensador i d'aquí a sospitós de terrorista, marxista, anarquista o perroflauta, només hi ha un pas.

L'enemic

No hi ha enemic. L'enemic és una idea.
De la mateixa manera, amic i amistat són les idees que me'n faig sobre amic i amistat.
Et nomeno amic o enemic en funció d'aquestes idees prèvies.
Amb l'enemic ja m'estic barallant abans de conèixer-lo.
Els nens no tenen amics ni enemics fins que no es fan una idea.

És perillós conèixer el presumpte enemic. Te'n pots fer amic, però en el seu terreny. Porta'l al teu terreny. Es farà amic teu, canviant ell. Tu ja saps que les teves idees, manera de viure i sentiments són millors que els de l'enemic.
(La síndrome d'Estocolm no és cap síndrome, és la pèrdua de la nostra idea particular d'amistat i enemistat)
Jo convido tots els meus enemics a venir a casa. A estar-s'hi uns dies. Tinc ganes de canviar-los. Inocular-los meves idees amb una mossegada al coll poc dolorosa.
Els enemics són idees.
Idees contra idees.

Deixa per un moment les teves idees a terra, com si fossin la bossa o la motxilla o la maleta, i posa't a ballar al seu voltant.
Mira, observa. Estem fets d'aigua en un alt percentatge.
L'aigua es resistent, irresistible i s'amotlla.
Som flexibles.
Si no fos pel nostre esquelet d'idees del que estem tan ufans. Que ens aporta rigidesa.
Els més rígids, els d'idees més consolidades, solen abandonar el grup, fins que l'esquelet d'idees s'estova o fins que troben el seu grup de rígids, amb qui compartir exactament els mateixos enemics.

Què està passant amb el moviment 15M?

I dic moviment 15M i no Indignats perquè entre els que formen part del moviment els comença a incomodar, per desfassat i gastat, el terme Indignat.
Indignació va ser el moviment inicial.
Ningú pot estar tres mesos sostenint un estat d’Indignació.
La indignació o ràbia és el carburant d’un impuls que ja funciona “sol”. Sol en el sentit que no cal més indignació perquè funcioni.
Caldria anar pensant en retirar “Indignats” dels eslògans i convocatòries.
I ara ja es pot veure que aquest impuls era bastant més que indignar-se, ajuntar-se, planificar una acció, escriure uns eslògans i actuar.
Hi ha un plus que provoca una onada de discret desconcert entre la classe política.
Quim Monzó, dies després de l’acampada de Madrid i de Barcelona, va deixar anar que “això” més que una revolució, de moment era una acampada.
(A Quim Monzó, francament, el moviment li va massa gran, a ell, el gran crític de les minúcies quotidianes).
Ara ja no és tampoc un acampada, Quim. I pot arribar a ser bastant més que una revolució.
L’acampada i el moment actual (d’expansió pels barris i pobles) segurament acabaran sent els símptomes inicials d’un procés evolutiu molt més gran que el propi moviment. Que es donarà per molts errors i ingenuïtats que cometi el moviment, és a dir, que cometem tots plegats.
La prova del que dic és que la fracassada i errada presa del Parlament de Catalunya el 15 de juny no va desgastar el moviment. Li va donar encara més embranzida.
Hi ha alguna prova millor encara: La principal tasca del moviment ara -i ha estat un impuls no coordinat ni receptat per ningú, fins a on jo sé, sinó que ha estat una necessitat expressada simultàniament- és l’autoaprenentatge, aprendre a organitzar-se, formar-se en el sentit de desprogramar-se i aprendre a pensar i criticar, així com també difondre, escampar, sembrar.
I encara, el punt més essencial que ens parla d’una evolució (que ja estava produint-se en tots i cadascun de nosaltres i que ara s’expressa col·lectivament) és la necessitat d’adoptar una visió del món conjunta que sigui absolutament nova.
“Estem canviant la percepció de la realitat -i és l’hòstia!”, per a mi, de totes les frases passejades per Plaça Catalunya i voltants, la més emblemàtica i condensadora del moviment.
Consensuar un llenguatge comú amb el qual ens entenguem, que ens permeti estalviar-nos debats banals. A partir de tenir un llenguatge comú, podrem veure i veure’ns amb més claredat. No projectar els nostres enemics uns sobre els altres - el que equival a la mort de qualsevol moviment de canvi.
Més important encara: Desprogramar-nos o deixar de jugar el joc compulsiu de “guanya més, sigues més excel·lent encara”, per passar a un joc que diu: "anem a canviar tots alhora i el benestar que buscàvem, busquem-lo per a tots".
Perquè el que continuem buscant, i això no és nou, és benestar. El que és nou és buscar-lo no a costa dels altres (dels veïns, dels empleats, dels habitants de l’hemisferi sud) sinó buscar-lo junts, tots alhora.
Ubuntu, que en l’idioma de la tribu africana anomenada Ubuntu, també, vol dir: “Sóc qui sóc, perquè som tots nosaltres.” Fa segles que aquesta tribu juga aquest joc. Nosaltres el volem jugar partint d’una tremenda civilització tecnològica que no volem desmuntar (no caldrà tampoc), "només" canviar-ne els beneficiaris: tots i per igual.
No cal dir que un camí com aquest no és un tobogan que es baixa xisclant i rient.
Primer cal desfer-se d’unes quantes sensacions incòmodes: No vull que em confonguin amb un hippie, o amb un perroflauta, o amb un okupa, o amb un antisistema, o amb un comunista, o amb un happyflowers, o amb un kumbaià, o amb un piquet informatiu.
Sí, cal desfer-se d’unes quantes manies i estar disposat a que et confonguin amb un del que sigui. I fins i tot, acabar descobrint que és molt millor, ja no que et confonguin sinó fins i tot ser un clixé dels esmentats, molt millor que el que ets ara mateix: un consumidor rondinaire.
I, sobretot, cal desfer-se d’uns quants quilos de por inoculada sàviament pels nostres benvolguts estafadors d’alt standing.

Així estan les coses, tal com ho veig, a grosso modo.

Gruix intel·lectual

Ell, Antoni Vives, el Meditador dels Turons Grecs

Continuem la sèrie: DIGNES CONTRA INDIGNATS

amb un article titulat:


GRUIX INTEL·LECTUAL

Ara fa un mes i mig (27/6/11), Antoni Vives va publicar en el diari Ara una preciosista reflexió sobre alguna cosa que ell entén que deuen ser els indignats i el moviment 15-M sempre movent-se dins dels paràmetres de la seva fèrtil imaginació.

No he pogut resistir-me de fer-li una rèplica al blog. Disculpeu-me el retard. Jo no pateixo aquesta pressa -periodística- d’escriure a cop calent una rèplica.
Les rèpliques han de ser plats que se serveixen freds.

Hola, Antoni Vives,

La primera perla del teu article, em resulta molt motivadora:

“Darrere de les manifestacions d’indignats gregues i espanyoles no hi ha construcció intel.lectual de gruix. Hi ha la impotència desorientada del ciutadà i molta inanició intel·lectual.”

Quan parles d’un ciutadà que pateix una impotència desorientada, Antoni Vives, t’inclous tu com a ciutadà?
Jo diria que no -corregeix-me si m'equivoco-.
Aleshores deu haver una categoria superior a ciutadà de la qual en desconec el nom i de la qual tu en formes part.
El súper-ciutadà?
Per què no ets més directe i valent, Antoni Vives?
És de llei dir les coses pel seu nom.
A aquests “ciutadans desorientats impotents amb inanició intel·lectual”, la tradició del pensament conservador n’ha dit sempre “la xusma ignorant”.
I l’apel.latiu “ciutadans” se’l reservaven per a ells.
Fixa’t com queda la frase, formulada amb més gallardia:
“Els indignats són una trepa de brètols ignorants i cridaners manipul·lats que bramen quatre idees mal elaborades.”
És cert que et podríem confondre amb un cavernari d’Intereconomía, però també t’entendríem millor.

“Construcció intel.lectual de gruix”!
Em ve la imatge d’un text molt llarg, plumbi, molt erudit i molt vacu, també. Penso que una construcció intel·lectual ha de ser fina, intel·ligent, rigorosa i documentada. És probable que fos això el que volies dir. Perquè el gruix, en l’activitat intel·lectual, fa més aviat nosa.

Ben mirat, als indignats, quin nivell se’ns pot exigir?
Si t’haguessis acostat a la realitat que critiques (amb el perill d’acabar simpatitzant amb l’enemic), com un bon sociòleg rigorós i no com un sociòleg de pacotilla que se situa molt per damunt de la “massa d’ignorants” objecte del seu estudi, tal vegada hauries acabat escrivint:
“Hi ha la impotència desorientada del ciutadà i una fam immensa d’aprendre i entendre -que jo comparteixo.”
No, és broma... Com podries tu escriure des d’una humilitat tan igualitària?

Però això de la “inanició intel.·lectual” és un petard verbal que t’acaba explotant a la cara, ve-t'ho aquí:
Jo veig molta inanició intel·lectual sobretot en la classe política de la qual formes part (i que has de conèixer millor que no pas coneixes el conjunt de ciutadans adherits al moviment 15-M, entre els quals tinc l’honor de figurar).
I aquesta inanició dels polítics, a més, és injustificable i imperdonable.
I jo i tots els soferts televidents sí que podem sostenir aquesta afirmació amb coneixement de causa: Els sentim fer declaracions cada dia per la televisió. En canvi, no sé a quin indignat has sentit parlar, Antoni Vives, per arribar a la teva conclusió. Més aviat, del moviment, se n’han vist imatges (les més vistoses i les menys representatives) i escasses declaracions.

Més endavant, insisteixes amb la “inanició”: “El buit més greu a què s’enfronta la societat grega i a què també s’enfronta la societat espanyola, és el de la inanició intel·lectual.”
Altre cop et fas un embolic amb les paraules: “Societat”? Què inclous dins de “societat”?
I, sobretot, deixa’m que et digui una cosa:
El buit més greu, Antoni Vives, per a la societat grega i espanyola és
atur,
exclusió social,
xenofòbia,
falta d’habitatge assequible,
descontrol dels bancs,
descontrol de les grans empreses,
descontrol dels moviments financers,
educació pública en perill,
sanitat pública de qualitat en perill,
mitjans de comunicació no independents,
manca de transparència política.
La inanició intel·lectual no sé a quin lloc de la llista de buits greus quedaria.
Continues parlant, sense adonar-te’n, dels teus companys polítics, que són la realitat que coneixes de primera mà. Fixa’t com encaixa: “El buit més greu per a la classe política és el de la inanició intel·lectual.” Com sabem, els altres, els problemes greus dels ciutadans, no els pateix la classe política. Això, si més no, ho fan bé: S’asseguren viure bastant millor que els seus votants.

Més perles cultivades:
“Algun vell professor que, agafat a l’estaca corcada del progressisme determinista, invoca un món millor sobre bases teòriques que posades a la pràctica tan sols han portat dictadures i misèria.”

Potser no val la pena replicar una frase tan mesquina com aquesta. Et perd la inconcreció i la covardia, Antoni Vives.
Deduïm que “bases teòriques” equival a marxisme.
Ara bé, “Algun vell professor...”? Com et costa posar noms i cognoms!
I ens canses amb el vell argument antimarxista (corcadíssim també com l’enemic que pretens combatre): dictadures i misèria. Gràcies per recordar-nos-ho.
“Cansino, más que cansino”, que cridava José Mota.

“El buit dels que fan una esmena a la totalitat (un altre món és possible), però són incapaços d’articular res que s’aguanti més enllà de divertiments pseudoparticipatius...”

Un divertiment pseudoparticipatiu, segons el meu parer, són les Corts Espanyoles i el Parlament català, per exemple. I el Senat, que ja n’és la màxima expressió. Si et refereixes a que les assemblees de l’acampada de Plaça Catalunya i, per extensió, les de barris i pobles, són divertiments pseudoparticipatius, t’he de dir una cosa: Jo participo a les assemblees de barri. No pseudoparticipo. I no les trobo divertides. S’hi respira ansietat i angoixa. I també esperança. I confiança. Però no són exactament divertides.
I són genuïnament participatives.
Recordo a Belo Horizonte, Brasil, campanyes de pressupost municipal participatiu: A què destinaria l’Ajuntament una part significativa dels diners. Es comptava amb el parer dels ciutadans. És innegable que allò era un experiment participatiu que va donar els seus fruits, proposat per una administració pública. L'Ajuntament de Barcelona, i per un sol cop, va proposar-nos una versió molt light d’això, fa uns quants anys. I això és tot. Jo no gosaria posar la consulta de la Diagonal com a proposta participativa (bulevard, rambla o res... quina gràcia!).
El sentit de participar, jo l’entenc com una cosa bastant diferent de delegar la meva participació en uns professionals de la política. Voto i després poso una espelmeta a algun sant patró perquè siguin escoltades les meves aspiracions de millora de la societat. I el sant patró generalment no intercedeix perquè coneix la sordesa dels parlamentaris que fan exactament el que dictamina l’aparell del partit d’acord amb interessos bastant particulars .

Un altre cop, has llançat un petard, Antoni Vives, que t’ha petat a la cara. Penso que t’has d’espavilar, com a polític. Si la participació és un valor important per a tu, ja cal que facis el que estigui en les teves mans per millorar la quota de participació dels ciutadans en les institucions.

I una altra pirueta tramposa:
“No cal estar a favor de l’akampada per defensar la necessitat de regular els mercats financers.”
Fal·laç , Antoni Vives. Més que gruix intel·lectual, cara gruixuda intel·lectual. Indocumentat o malintencionat. Jo diria que ambdues coses. Inanició, no. Indigència intel·lectual. No et documentes ni fonamentes.
I barreges pomes amb cadires, Antoni Vives. Barreges una forma d’expressar (akampada) amb una proposta concreta. El moviment és massa complex, pel que fa a les seves propostes (des de reformistes fins a anarquistes) com per reduir-lo a una cosa compacta amb la que es pugui estar d’acord o no.
L’akampada és un mitjà i tu en tens un altre a disposició (i remunerat, suposo).
Tu tens una tribuneta escrita des d’on esbravar-te. No et cal akampar.
Però, ai làs, no et fan tant de cas.
Conflicte egòlatra.
Els arreplegats, els que no tenen gruix intel·lectual sinó "inanició" i pancartes i ràbia per desfogar i els vells professors. Tota aquesta trepa ha estat acaparant primeres planes i ha provocat reaccions de tot color de la classe política: Comencen a parlar de reformes del sistema (no gran cosa de moment: IU i Iniciativa volen guanyar “quota de mercat” i el PSOE té la imperiosa necessitat de recuperar els votants d’esquerra perduts per evitar el gran daltabaix).

Dius: “Cal recuperar l’esperit de la tradició grega; la que construïa la reflexió a partir del diàleg seré i de les preguntes que fan arribar al moll de l’os dels problemes” i “assegut a les faldes dels turons grecs les coses es veuen més clares: el camí que ens ofereix la intel·lectualitat justa que s’ha posat al costat de la indignació militant és el del buit... No s’hi aguanta res que no siguin eslògans intranscendents.”

Aplica’t la recepta. Arriba tu també al moll de l’os dels problemes. Per fer-ho, per escriure un article rigorós i decent, malauradament per a tu, hauràs de baixar dels turons i acostar-te als ciutadans, a les assemblees, per molt de fàstic que et puguin fer.
Quina casualitat! Jo penso exactament el mateix si bé canviant els subjectes: El camí que ens ofereix la política actual és el del buit.
“Eslògans intranscendents”! Ja voldrien tenir els dissenyadors de campanyes dels partits la meitat de la capacitat creativa espontània dels creadors d'eslògans del 15M.
D'eslògans intranscendents, d'una intranscendència contundent, durant les campanyes electorals, el carrer i la televisió n’hi van plens.

Monopoly

Els mercats estan inquiets

Els governs estan endeutats. El govern espanyol, el govern de la Generalitat de Catalunya i uns quants més que hi ha. I el grec, que figura que és el campió en aquest sentit.
I per resoldre aquest endeutament hi ha un pla molt bo i enginyós en marxa: Endeutar-se encara més.
I també, és clar: Gastar menys en serveis públics i augmentar els impostos per poder disposar de diners per pagar el deute.

Hi hauria la possibilitat de negar-se a pagar, com van fer els islandesos.
Però és que ells són islandesos i nosaltres no. Nosaltres, figura que hem d'abonar-nos a la cultura del sacrifici. Sobretot, si el sacrifici el fem els heroics súbdits de ses majestats.

Jo em pregunto, fent-me l'innocent:

I per què, en lloc d'endeutar-nos més per poder fer front als interessos, els governs esmentats no paguen amb el que hi hagi a caixa?
Doncs perquè s’ho han gastat tot. Normal: No eren seus, els diners, però com si ho fossin. Diners fàcils. La situació perfecta per malbaratar.
Hi havia i hi ha un seguit d'ítems que els han obligat a malbaratar els diners dels nostres impostos:

Línies fèrries d’Alta Inutilitat
Terminals d’aeroport faraòniques
Vacunes per prevenir epidèmies sensacionalistes
Rescats a Bancs irresponsables
Desplaçament de tropes humanitàries a països exòtics
Sous de senadors, famílies reals i altres paràsits d’alt stànding.
Plans E, plans F i tot un seguit d'invents de gasosa inversora pública.
Fòrums de les Cultures Universals.
Només per esmentar-ne algunes.

Els governants han acabat sent com els jugadors compulsius de les pel·lícules de jugadors compulsius que, desesperats, acaben demanant préstecs a individus cada vegada més sinistres.
Dit d'una altra manera, cada cop han d'oferir deute a interessos més alts i cada cop resulta més difícils pagar aquests interessos.

I, en aquest panorama, apareixen les agències de qualificació.
No sabíem què eren fa uns anys. Ara, massa, ho sabem.

Tenen la funció creativa de projectar fantasies en les ments dels que compren i dels que venen deute amb la finalitat de disparar l'ànsia i el benefici.

L'ànsia i el benefici són magnituds directament proporcionals.

Les agències de qualificació i desqualificació són els reis del mambo. Moody's, Standard & Poor's, Fitch Ratings... Tenen noms de cadenes de productes de neteja o de pesca o de bijuteria. Però són orquestres de ball: Algú els ha regalat unes maraques i uns bongos i no paren. Composen ranxeres amb la presumpta insolidesa de les caixes d'estalvi i canten boleros amb el presumpte risc del deute públic dels governs. Els mercats estan inquiets i no paren de ballar les serenates de les agències.

Com no han d’estar inquiets els mercats, és a dir els inversors, és a dir, els vividors del planeta? Es passen la vida posant i traient pasta, com els trilers mouen els gobelets i la boleta. Els jugadors professionals i els apostadors són inquiets de mena. Els diners no dormen mai. S’han de fer córrer. S'han de multiplicar com el miracle dels pans i els peixos, fent circular diners i productes financers que són purs hologrames.

Els màxims guanys comprant i venent sobres sorpresa que no contenen res.

Els vividors només viuen en la deliciosa ànsia de veure créixer el botí.

Tio Gilito banyant-se en aquella piscina plena de diner lluent.

Tio Gilito sempre està inquiet.

La seva inquietud és del tipus: Compro el deute de l’Estat espanyol, o el de l’italià o el de l’irlandès? ¿El compro ara o espero que les agències de requalificació tornin a baixar la nota del Deute, amb aquella alegria impune amb la que ho fan, perquè, així, els governs (anava a escriure els “nostres” governs, però he reaccionat a temps) es vegin obligats a vendre participacions del Deute amb un interès més suculent? ¿O m’espero a comprar a que els que l’hagin comprat ara se’l treguin de sobre a preus de riure demà?

Tots voldríem compartir aquesta inquietud.

Me’n recordo quan jugava al Monopoly i estava a punt de caure en la casella del carrer Balmes, que crec recordar que era la més cara i productiva, encara disponible, i em fregava les mans. Quina inquietud més bona! Esperava poder arruïnar els meus contrincants, sense cap escrúpol.

Ara juguem el "Monopoly extended play": Passegem pel circuit sense cap possibilitat de comprar carrers ni hotels ni casetes ni bons de Deute Públic, hipotecats de cap a peus i comprant amb la targeta de crèdit perquè la de dèbit ja no té saldo i sospirant per no agafar la targeta de la Sort que diu:
“T’has quedat sense Hospital de Dos de Maig, has de fer-te d’una mútua si no vols quedar desassistit o posar-te en una llista d’espera de tres anys i mig. Paga dos mil euros a Caixa.”

Caja de Comunidad: “L’empresa tanca, et quedes a l’atur, no pots continuar pagant la hipoteca, el banc se’t queda el pis del carrer Provença per la meitat de preu. L’altre meitat l’has de continuar pagant robant carteres al metro. Mentrestant pots viure en una tenda de campanya del Decathlon que pots plantar i desplantar cada dia en els jardinets del davant de la teva antiga casa.”

La inquietud dels mercats ja ha quedat clara.

La nostra és:

Com ens en sortim del tauler del Monopoly?

Els islandesos ens marquen el camí.

Diferències bàsiques entre el càmping-caravaning i les acampades d'indignats. I una rèplica a la Pilar Rahola

El càmping és una activitat civilitzadíssima i reaccionària per se. Tornem a un símil de naturalesa domesticada amb el millor equipament possible comprat a Decathlon i ens plantem en una parcel.la amb llum i aigua, dins d'un recinte tancat pels quatre costats, i practiquem el civisme en xancletes: compartim sobretaules amb el veí de parcel.la, circulem en bicicleta, prenem banys de sol a la piscina o a la platja i fem el banyet.
Cada dia el mateix.
I a la nit, quina altra cosa podríem fer?, ens desplacem als llocs de concentració social, a veure què ens proposa el director del càmping (el concurs de karaoke, el torneig de ping-pong, el ball a la disco del càmping, el bingo popular i la gymkhana per als més petits...).
I, en acabat, els campistes tornem a la normalitat encara més normal de la vida urbana, amb l'esperança que tot continuï igual durant els pròxims seixanta anys.

L'acampada en una plaça pública, posem per cas plaça Catalunya, té una més profusa i difusa oferta que busca objectius força diferents dels del càmping tradicional.
I està donant els seus fruits.
Dels càmpings del litoral no surten propostes per a canviar el sistema polític. Ja és una gran diferència.
Als campistes del litoral no els esbatussa la policia. Per alguna cosa serà. (Jo m'ofereixo a formar un batalló d'anticonformistes i arrasar un càmping del litoral).
Amb els campistes del litoral (que jo sàpiga) no es fica la Pilar Rahola.

M’alegro que continuï l'acampada hores d'ara. És més: No sols s'hauria d’estendre el moviment pels barris i pobles, com ja està succeint, sinó que també fóra bo que s'estengués la mateixa acampada per tots els carrers. Fer de Catalunya i del món un gran càmping salvatge sense tornejos de ping-pong.
Mai no he dit res tan convençut.
Els qui no es poden permetre de pagar una hipoteca, els qui estan a punt de no poder-la pagar i perdre el pis i el futur, els qui viuen amb l’aigua al coll per pagar-la. I tots els altres.
Parar el món.
Parar l’ansietat i l’estrès, que són els grans aliats de la Corporació Mundial de Sangoneres i Paràsits.
Nosaltres, els que no tenim amb què especular o invertir, estem cridats a ser el més gran tsunami.
Només ens cal plantar-nos al carrer i veure com són arrossegats com fulles, la borsa, els grans bancs, les grans multinacionals, els aparells dels partits i tota la parafernàlia ideològica que els aguanta.
Se’ns en fum el futur, el creixement, la competitivitat i la presumpta excel.lència dels mediocres amb pretensions i els exabruptes indocumentats de la Pilar Rahola.
Volem viure a tuttiplè (i de passada venjar els indis de les praderes).
Només que aconseguim arrencar-nos la por del moll de l’ós, tot aquest sistema escurabutxaques mundial cau com un castell de cartes.
El quid de la qüestió no és posar-nos d’acord.
No cal obsessionar-se amb el consens.
El consens ja és estar en desacord amb el poder i la indignació compartida.
L'obsessió ha de ser perdre tota la por que ens han estat inoculant durant centenars d’anys.


Finalment, Pilar Rahola, com ets capaç de dir cosetes com aquesta?:

"Si alguns dels que defensen la protesta són els que han de millorar de la democràcia, pobre democràcia! I, finalment, que algú alci la veu pels comerciants i veïns afectats per les protestes. O és que resulta que els danys colaterals no importen?"

Pilar, de quina democràcia ens parles? De la que tenim? D'això goses dir-ne democràcia? Jo en diria Partitocràcia, per no dir-ne Gran Basar de Política-Escombraria, però no Democràcia (en el sentit genuí de la paraula que tu no deus desconèixer). Qualsevol cosa que se li faci a aquest símil de democràcia, i que no provingui de les ments mesquines dels ideòlegs dels partits majoritaris, ja serà un gran avanç democràtic. Qualsevol de les propostes sensates que he escoltat en els debats fets en rotllanes, asseguts al terra de la plaça, representaria un gran avanç democràtic.
Jo sí que he estat allà enmig, Pilar. Jo no m'he limitat a mirar quatre fotos o vídeos com alguns tertulians. M'he fotut allà enmig i això m'ha permès comprovar que, per regla general, es debatia de política i economia amb respecte dels torns de paraula, sense trepitjar-se, escoltant-se els uns als altres, amb ganes d'aprendre i amb ganes de canviar les coses. Els debats de la Noria i altres safareigs televisius en els quals tu participes, crec que són una mica diferents.

Pilar, de quins comerciants i de quins veïns parles? Tu t'has passat per la plaça Catalunya per constatar aquests perjudicis? Tu t'has passat mai per la plaça Catalunya de Barcelona? Suposo que sí, però ja no te'n deus recordar. Si els de l'FNAC deuen estar feliços. Segur que els deu haver pujat la facturació.
S'ha queixat algú? El Corte Inglés s'ha queixat? Caja Madrid? El Banc d'Espanya? La fireta d'artesans de Porta de l'Àngel?
No serà al contrari, que molts han anat a tafanejar i, de passada, han aprofitat per fer alguna compra?
Pilar Rahola, fes-t'ho mirar. Els indignats acampats i els indignats no acampats han d'aprendre molt, com tothom, però tenen una enorme voluntat d'aprendre, i sense aquesta voluntat no es va enlloc.
No hi ha res més fàcil i còmode i ben remunerat que instal·lar-se en la crítica prêt-à-porter.

Imatges del costumari català

Mossos que, havent rebut l'ordre de "netejar" la plaça on han estat acampats els Indignats, s'hi apliquen amb molt de zel professional i sentit del servei al públic. L'indignat que rep aquest amorós tracte segur que s'haurà recordat de quan la seva mare li feia la higiene nassal.
No sempre la tasca dels homes i dones dels cossos i forces de seguretat troba el reconeixement que es mereix.

divendres, 27 de maig de 2011

Què passa a la plaça Catalunya

Una mostra de votants que es van fer grans i van deixar de creure en eslògans >
(Acampada BCN)

Segons els mitjans de comunicació, a la plaça de Catalunya no passa res. Perquè no informen. Ergo, no passa res.
No segons tots els mitjans . N’hi ha alguns que “creuen” que s’està produint una protesta massiva contra el govern Zapatero. Intereconomía i altres antres viscerals.
I n’hi ha d’altres que creuen (a la vista de les imatges que seleccionen) que hi ha una gent que viu i dorm a la plaça (com podrien fer-ho en una casa ocupada) i que escombren i netegen el lloc cada dia com nenes maques al dematí que s’alcen i reguen el seu jardí. I mostren una renglera de paradetes alternatives com si fos una Fira per la Terra fora de calendari.
Què curiós!
Dimarts vaig tenir l’antull d’anar a la plaça, a veure què, vaig exercir de contemplador passiu i això vaig contemplar: Rotllanes de gent de tota mena (no només joves amb rastes), treballadors, desocupats, de mitjana edat, d’avançada edat, de matinera edat, parlant de... política. I alguns agosarats, fins i tot, d’economia.
Quina sorpresa! Se suposava que la gent estava desencantada de la política (sabem que no és de la política sinó dels polítics, i sabem que no és el mateix una cosa que l'altra -per molt que insisteixin els professionals de la confussió a confondre’ns).
Uns ciutadans venien més desorientats i desinformats que altres i aprofitaven per posar nocions en clar.
El més extraordinari: Es respectaven els torns de paraules. No s’entrava en debats estèrils. No es produïen rifirrafes ideològics. Jo no donava crèdit. Qualsevol programa televisiu o radiofònic de presumpte debat queda en evidència al davant d’aquest funcionament civilitzadíssim dels “arreplegats” indignats.
I el més important: Es transmetia informació útil. Posem per cas: Com es tramita una Iniciativa Popular. Com funcionen les executives dels partits. Per què els partits, un cop instal.lats en el govern treballen a favor dels interessos bancaris i de les grans empreses i no dels interessos dels ciutadans que els voten. Com es podria invertir aquest fenomen. Quines possibilitats hi ha de canviar el sistema electoral. Quina mena de pensió cobren els ex-càrrecs i quina altra cobrarem nosaltres. Quins beneficis fiscals tenen els càrrecs polítics. Etcètera. Etcètera. Etcètera.
I el més preocupant per als nostres mandataris: No es tractava de quatre antisistema emmascarats i exaltats fàcils d'estigmatitzar. La major part dels que vaig poder veure són els votants perduts. Els que en un determinat moment es van creure els eslògans. Fins que van deixar de creure-hi.
Això és el que està passant a Plaça Catalunya. No cal esperar una revolució i la presa de la Bastilla. Això va a poc a poc. Una frase penjada en una pancarta: “Vamos despacio porque vamos lejos.”
Els revolucionaris estan tendres encara, i alhora compten amb l’avantatge de l'experiència de centenars de revolucions precedents.Tenen la pell més dura.

Només cal personar-se allà on es produeixen els fets per constatar amb quina mena de (des) informació esmorzem cada matí.

La jornada de reflexió d'un votant català valent

- Tinc por de l’independentisme, i no perquè no sigui independentista, que una mica sí que ho sóc, però és que tinc por de com s’ho agafin a Madrid si els hi declarem la independència. No crec que s’ho agafin bé. Tinc por que Carme Chacón ens enviï els tancs per esclafar-nos.
Per tant, votaré CiU que, essent una mica independentistes com jo, és la millor garantia de no caure en precipitacions.

- És clar que també m'espanten les retallades de serveis que vol fer Artur Mas que no s’adona que no puc pagar una pòlissa privada ni puc permetre’m una escola concertada. He sentit dir que Artur Mas i CiU volen retallar els impostos als rics. I això vol dir que els hi apujaran als pobres, perquè d’algun lloc han de sortir els diners.
O sigui que crec que votaré el PSC o Iniciativa, però millor votaré el PSC perquè tinc por que el vot a Iniciativa no sigui tan útil com el vot al PSC.

-Però tant el PSC com Iniciativa fan la vista grossa amb un problema molt gros que tinc. I és que tinc por dels immigrants. Sé que ronden prop de la meva oficina per robar-me el lloc de treball quan em distregui, i deixar-me alguns virus de malalties rares de les quals no em podré curar per culpa de les llistes d’espera a l’ambulatori provocades també pels immigrants que com que són immigrants i han nascut amb una flor al cul els deixen passar sense fer cua.
O sigui que crec que votaré el PP.

- Però també tinc por que el PP pugi molt i acabi pactant amb CiU i muntin un govern bastant de dretes que es posarà les botes retallant-ho tot, o sigui que potser hauria de votar Esquerra, que no farà tantes retallades socials i que tampoc no crec que declarin la independència de seguida, sinó que ho retardaran mentre intenten entendre’s amb el PSC i Iniciativa o amb CiU.
O sigui que al final segurament votaré Esquerra perquè sóc un votant valent.

Ficció de la dolenta i sense imatges

Disculpeu-me la petulància de citar-me a mi mateix (post de juliol del 2009):

"Els líders carismàtics ja no són crucificats, tirotejats, emboscats.
Són hologrames. Viuen i moren com llegendes urbanes. I l’Holograma Laden, el millor holograma de la història.
S’evaporen directament."

Segons la versió oficial dels fets: El govern dels EEUU va saber, gràcies a torturar un informant d'Al Qaeda, on s'amagava (l'holograma de) Bin Laden. Sense avisar el govern paquistanès, entra en aquest país asiàtic amb una tropa de forces especials, irromp al refugi i pela el malvat terrorista. Diuen que estava desarmat, però no es va rendir: no han aclarit si els va amenaçar amb un cop de peu giratori estil Chuck Norris. S'enduen el cos amb un helicòpter, el descarreguen en un portaavions i el llancen al mar, després d'una austera cerimònia. Tot seguit, es comunica la notícia, apareix una foto falsa de Bin Laden mort que circula per Internet, diuen que li han fet la prova d'ADN i és positiva (allò que diuen que han analitzat pertany a la família Bin Laden) i la popularitat del president Obama puja 11 punts.
Com que aquest guió és un dels guions de pel·lícula de gran pressupost més dolents que he sentit mai, vaig a permetre'm la gosadia de millorar-lo:

Wikileaks publica les pràctiques habituals de tortura i detenció il·legal i injustificada a Guantànamo. La popularitat del president Obama està tocada. Per consentir aquest horror i per incomplir la seva promesa electoral. I també per la seva gestió general del país. Decideixen donar un cop d'efecte. Busquen un xalet molt gran (i cutre) als afores d'una ciutat de Pakistan on pugui resultar congruent que s'amagui (l'holograma de) Bin Laden. Un cop decidit l'escenari, hi envien els actors. Dos helicòpters amb forces especials. Deixen caure un dels helicòpters perquè l'acció sigui més cinematogràfica, diguem-ne. Entren al xalet. Cusen a trets els desgraciats terroristes o delinqüents (podria ben ser el xalet d'una banda de narcotraficants) o actors involuntaris. Carreguen a l'helicòpter un paquet amb vés a saber què o qui a dins. S'enlairen. Descarreguen a un portaavions el paquet contenint un cap de turc o un maniquí o arròs Basmati. Fan una cerimònia per acomiadar (l'holograma de) Bin Laden i el llencen al mar. Avisen el govern que ja han acabat la pantomima. El govern dels EEUU comunica al món que han matat el més gran famós terrorista de la història. Fan circular una foto per Internet. Però resulta que els photoshopers de la imatge de Bin Laden mort són uns ineptes i la foto no ha colat. (Hores d'ara s'ignora qui va posar el fotomuntatge cutre en circulació). S'enceta un debat sobre si val la pena oferir un fotomuntatge millor. Serà patètic si la tornen a vessar. Avui Obama ha declarat que no ensenyaran cap foto (muntatge) de Bin Laden mort. Diu que és pitjor ensenyar les fotos que no ensenyar-les (i s'entén, si han de ser tan dolentes). Al.leguen, amb una retòrica delirant de protecció al menor, que prefereixen arriscar-se a alimentar teories conspiratives, que incendiar el món islamista radical i ofendre la sensibilitat de les nostres delicades retines amb imatges tan dures. O tan poc clares: Si (l'holograma de) Bin Laden abatut no recorda mínimament Bin Laden, no guanyen res publicant les fotos. Ni retocant-les amb photoshop, no tenen cap seguretat que no els desemmascarin aquests periodistes inconscients i antipatriotes o antiamericans que esperen la mínima ocasió per caure'ls al damunt. Sí, millor no publicar-les i fiar-ho tot a la fe i als afanys de venjança del poble nord-americà. I, a més, la prova d'ADN que li han fet a unes volves de caspa d'un dels germans de Bin Laden, que tenien guardades perquè mai no se sap, naturalment ha donat positiu. I sí, al capdavall, els surt bé la jugada: Malgrat tot el tuf de pantomima absoluta, la popularitat del president Obama puja 11 punts i el manteniment d'un centre de tortura i detenció il.legal a Guantànamo ja no provoca tant de rebuig entre el públic perquè els ha permès matar (l'holograma de) Bin Laden.
Els que pensem que no totes les teories conspiratives són teories paranoiques no som decisius en les enquestes electorals.
Mil paraules valen més que una imatge dolenta.

Bin Laden fa anys que està mort o transformat amb cirurgia i vivint a qualsevol lloc del planeta una vida de ric jubilat. En el meu remake, el veig assegut en una llitera de vímet xuclant aigua de coco i fruint de la posta de sol entre palmeres, amb pinta de jubilat alemany, sense barba i amb un torrat de pell afavoridor.
La meva pel·lícula acaba amb una frase del mateix Obama: "Quan els americans saben que tenen el poder per canviar les coses, és molt difícil aturar-los."

La qüestió, senyor Obama, ja no és si ens l'hem de creure o no, sinó que el seu guió és immensament més fluix que el nostre, el de tots els "conspiparanoics" que tan mal li volem.

Mourinho, rei de la funció

1. La bellesa acaba cansant i tendeix a empitjorar (a decaure o a fer-se malbé). La lletjor, per la seva banda, acaba revelant-se com una font d’inspiració més intensa i duradora que la bellesa. Tendeix a millorar en el sentit de, o bé fer-se més lletja encara i, per tant, més interessant i més absorbent, o bé revelar la seva bellesa oculta -no als ulls de tothom, per això, només als de qui s’ho treballa-. No sé si és per això que la patològica i reconcentrada lletjor futbolística i moral del Reial Madrid de Mourinho acaba fascinant també els mitjans i el públic d’aquí. Queda clar que la lletjor de la proposta i de l’actuació de Mourinho i els seus comparses (jugadors, directius, periodistes) és més del tipus anar-se fent més lletja com més va més (fins arribar a un punt de crisi catastròfica i enfonsament). I que l´única bellesa que pot amagar l'entelèquia Reial Madrid, a tot estirar, és el potencial de joc del fascinantment lleig Mesut Özil.
2. Mourinho ha aconseguit que es difongui una idea, com un virus implacable: Que és maligne i manipul.lador i recalcitrant i intoxicador i injuriós només en el paper d’entrenador perquè el guió li ho exigeix. Perquè aquesta performance odiosa forma part de la seva proposta laboral. I que, després, en la intimitat, posem per cas en un bar amb uns amics, és un company excel.lent, i que aquesta seria la seva autèntica personalitat. Estranyíssim concepte! Que els humans siguem més autèntics quan no ens estem jugant res, quan estem estovats per l’efecte d’unes quantes copes. Ell i els seus acòlits han aconseguit donar-li la volta al mitjó (entre moltes d'altres qüestions a les que li han donat la volta al mitjó impunement a l'espera de veure què hi diu la Uefa). “En la mesa y en el juego se revela el caballero.” La barra del bar no va ser inclosa en el refrany per raons òbvies.
3. Que difícil és, tractant amb polítics, amb predicadors diversos i, sobretot, amb mitjans de comunicació (de reelaboració de la realitat, n'hauríem de dir), resistir-se a la fascinació de la mentida.
4. Mister Bean, Darth Vader (Florentino seria l'emperador), Gollum/Smeagol (Florentino seria Sauron), Pier-No-Doy-Una (i Mourinho seria alhora l'inseparable Patán), Fu-Man-Chú, Gargamel l'enemic dels Barrufets, qualsevol del megalòmans enemics de James Bond i, en especial, el Visir Iznogoud ("Vull ser califa en lloc del Califa"). El repertori histriònic i paranoic de Mourinho ofereix totes aquestes referències.
5. La seva poderosa (i infantil) retòrica el converteix en rei de la funció fins i tot, o sobretot, quan acaba d'iniciar la seva esplendorosa decadència.

De què estan fets?

De què està fet un nacionalista espanyol que viu a Catalunya?

Jo diria que de la insuportable sensació d’anar muntat en un cavall perdedor. Com més espanyola i menys catalana sigui Catalunya, més se li suavitza la sensació.
Per aquesta raó (la necessitat de muntar cavall guanyador), si el nostre país arriba a ser independent, li costarà menys que no ens pensem, al nacionalista espanyol, fer-se nacionalista català. Fins i tot, quan els seus enemics, per raó d’haver assolit l’objectiu, haguem deixat de ser nacionalistes i independentistes. L'actual nacionalista espanyol de Catalunya (Ciutadans, Populars, etc.) és el cridat a sostenir la flama del nacionalisme català en una Catalunya Independent.

De què està fet un socialista català del PSC amb càrrec?

Jo diria que de l’arrogant i delirant suposició que va muntat en una carrossa dels Reis Mags repartint caramels que són les generoses aportacions solidàries dels catalans, via tributs, a la resta d’Espanya, sense les quals els nostres germans ibèrics estarien perduts, abocats a la fallida total.
Per aquesta raó, si el nostre país arriba a ser independent, al socialista del PSC li quedarà l’agra sensació d’haver-los fallat, d’haver-los abandonat, a la resta d’espanyols, i no li quedarà cap altra alternativa, per purgar la culpa, que l’harakiri identitari: Matar la catalanitat que pugui quedar dins seu i recollir la flama del nacionalisme espanyol (veure més amunt).

Gota malaia

CONVOCATÒRIA EXPRÉS

Convocar una concentració, una cassolada, una apagada de 5 minuts, està a l’abast de tothom. Només cal tenir un dispositiu electrònic, una connexió a Internet i una bona llista d'amics fidels disposats a convertir-se en agents d'expansió vírica.
Fa uns anys calia reunir la cel.lula del partit per preparar l’estratègia i una proposta consensuada i després portar-la a l’assemblea general per sometre-la a votació o al comité central permanent.
Ara es pot convocar a la "resistance" confortablement des de casa, arrepapat al sofà, o des del cibercafè més pròxim al domicili, i pot ser una iniciativa absolutament individual fruit de l’última enrabiada en veure el que m’han pujat la factura de la llum o després de sentir unes cíniques declaracions del portaveu del govern.
El problema és la confortabilitat mateixa.
L'última proposta vírica: Tallar la llum durant cinc minuts un dimarts a les vuit de la tarda.
Com n’és de senzill i com n’és de còmode!
I, sobretot, que a gust em quedo després de fer-ho!
I que tranquil.la es queda la Companyia Elèctrica després de “patir” una caiguda en el consum de cinc minuts de, tirant molt alt, un milió d’abonats.
Què li fem a la susdita Companyia? Uns perjudicis de pessigolles.
Si els convé refer els comptes, els directius de la Companyia proposen al govern una pujada de la tarifa del 0,5% que cobreixi el perjudici amb escreix, i a dormir en la pau i sobre un matalàs folrat de bonus.

I tampoc no estic segur d’aquest perjudici. Diria que hi ha dispositius elèctrics que consumeixen més en l’arrencada que en mantenir-los encesos (per exemple, els tubs fluorescents, per exemple, la nevera). De manera que amb cinc minuts d’aturada potser encara els fem un favor a aquests sàtrapes.

Per entendre’ns: Què és Mubarak al costat de les grans empreses energètiques? Un insecte merder. Fins i tot, què és Gaddafi al costat d’una gran empresa energètica? Un altre insecte merder, podridament ric, però merder. I a tots dos, per eradicar-los, ha calgut bastant més que cinc minuts de plantada a les respectives places majors d’El Caire i Trípoli. En el segon cas, una pluja de míssils que encara no ha acabat.

Per aconseguir que una Endesa o una Iberdrola abaixin el rebut, potser caldria començar a pensar en amenaces nuclears.

Partint del fet que l’arsenal atòmic no està sota el control de la majoria d’abonats de les companyies de la llum,
hauríem de pensar, més que en una acció contundent, en una acció persistent de "mosca collonera". Els àrabs emprenyats acampats a les places ens marquen el camí. La gota malaia és la seva inspiració. La gota malaia és una bomba nuclear molt repartida en el temps i molt concentrada en l'espai.
Jo des d’aquí li suggeriria al pròxim Convocador Anònim Acomodatici d’Apagades (CAAA, a partir d’ara) que sigui, almenys, més audaç i que la seva consigna sigui d’apagar el diferencial de casa no 5 minutets esquifits i covards sinó 20 minuts ben bons, i no un dimarts a l’any, sinó tots els dies a la mateixa hora fins que, per la força de la insistència, la Companyia es digni abaixar les tarifes.

Per menys que això, no em llevo a desconnectar el diferencial.

Tontilàndia

Els temibles trabucaires de Sant Jaume dels Domenys

Mentre a Tunis i a Egipte (i a Islàndia), passen coses genuïnes, viuen amb intensitat l'anhel de canviar, aquí vivim en una dimensió i sota uns paràmetres de somni cutre en pel.lícula de baix pressupost. Tontilàndia.
El viril Artur Mas fa el primer viatge a Madrid, en qualitat de president honorable, ja no a pidolar diners, que també, sinó sobretot a pidolar que ens deixin endeutar-nos més. El viril Mas s'arrossega en classe turista (hauria d'haver anat amb motxilla) a Madrid (on malbaraten solidàriament els nostres diners cada any) no per, ni que sigui tímidament, queixar-se d'aquest malbaratament, sinó per suplicar que ens permetin d'endeutar-nos més.
El concert econòmic convertit en pacte fiscal i, tot seguit, convertit en el pacte anomenat "Deixeu que ens endeutem més per poder continuar pagant els tributs a Sa Majestat".
I l'endemà, Zapatero declara que no s'està fent cap tracte de favor a Catalunya, perquè els de sempre ja començaven a queixar-se, i que deixarà endeutar-se a tothom qui vulgui, que això és una festa i tothom hi està convidat.
Em fan mal els ulls de tant fregar-me'ls. Vull despertar!

Mentre les notícies que ens arriben de Tunis i d'Egipte (i d'Islàndia) conviden a creure en l'espècie humana, les que es generen aquí conviden a anar-se'n a dormir i no despertar, perquè els somnis resulten més digeribles.

Notícies extretes de l'"ASOMBROSO" i del "JORNAL DO INCRÍVEL":

La sots delegada del govern espanyol a Barcelona, basant-se en un informe de la Guàrdia Civil, va prohibir que els trabucaires fessin trets de salva en honor dels màrtirs de la Gleva de 1714 a Sant Hipòlit de Voltregà. L'informe de la Benemèrita dictaminà que, en funció del reglament d'armes, només es poden utilitzar aquest tipus d'armes d'avantcàrrega en llocs públics quan es tracta de festes tradicionals. I l'acte d'homenatge als màrtirs no és una festa tradicional (tradicional es podria discutir, però festa està clar que no és). El que òbviament no encaixa en una mentalitat racional de tipus mitjà com la meva (que admet cert grau d'absurd en la conducta humana) és la relació entre festa tradicional i tret de salva d'arma d'avantcàrrega.
O sí.
Em ve al cap el principi de "curem-nos en salut".
Se m'acut que la sots delegada, Montserrat García, per decidir-se a prohibir una celebració tan peculiar i tan, en aparença, innocent, deu haver pensat: "Es comença permetent quatre trets amb uns trabucs d'època i s'acaba amb les hordes independentistes assaltant-me la delegació a trabucades. Aquestes coses van així."

El departament de Medi Natural de la Generalitat proposa limitar la població de porcs senglars a l'àrea de Barcelona, caçant-los per la nit amb arc i fletxes. La mesura, de moment, no s'aplica. Ens estranya, però, que la sots delegada del govern no s'hagi pronunciat en aquest cas. Com si no hagués caigut en el detall que: es comença permetent la caça amb arc i fletxa i s'acaba amb les hordes independentistes liderades per Robin Laporta assaltant-li el castell, senyora García.

Però la senyora García pot dormir tranquil.la. Això no és (encara) Tunis ni Egipte (ni Islàndia). De moment som Tontilàndia. Totes les nostres il.lusions col.lectives estan dipositades en el Barça de Guardiola. Totes. Sí, fa uns mesos vam sortir tants o més catalans que egipcis al Passeig de Gràcia per dir prou. Però no hem tornat al Passeig de Gràcia. Com si ja no tinguéssim motius. Satisfets amb estar-nos a caseta, el soparet, el sofà, la pantalla HD i 3-D, tuitejar, facebookar, l'edredó, les joguines del tuppersex, queixar-nos de la situació político-econòmica i votar l'Artur Mas, el gran paladí dels pidolaires.