Mourinho, rei de la funció

1. La bellesa acaba cansant i tendeix a empitjorar (a decaure o a fer-se malbé). La lletjor, per la seva banda, acaba revelant-se com una font d’inspiració més intensa i duradora que la bellesa. Tendeix a millorar en el sentit de, o bé fer-se més lletja encara i, per tant, més interessant i més absorbent, o bé revelar la seva bellesa oculta -no als ulls de tothom, per això, només als de qui s’ho treballa-. No sé si és per això que la patològica i reconcentrada lletjor futbolística i moral del Reial Madrid de Mourinho acaba fascinant també els mitjans i el públic d’aquí. Queda clar que la lletjor de la proposta i de l’actuació de Mourinho i els seus comparses (jugadors, directius, periodistes) és més del tipus anar-se fent més lletja com més va més (fins arribar a un punt de crisi catastròfica i enfonsament). I que l´única bellesa que pot amagar l'entelèquia Reial Madrid, a tot estirar, és el potencial de joc del fascinantment lleig Mesut Özil.
2. Mourinho ha aconseguit que es difongui una idea, com un virus implacable: Que és maligne i manipul.lador i recalcitrant i intoxicador i injuriós només en el paper d’entrenador perquè el guió li ho exigeix. Perquè aquesta performance odiosa forma part de la seva proposta laboral. I que, després, en la intimitat, posem per cas en un bar amb uns amics, és un company excel.lent, i que aquesta seria la seva autèntica personalitat. Estranyíssim concepte! Que els humans siguem més autèntics quan no ens estem jugant res, quan estem estovats per l’efecte d’unes quantes copes. Ell i els seus acòlits han aconseguit donar-li la volta al mitjó (entre moltes d'altres qüestions a les que li han donat la volta al mitjó impunement a l'espera de veure què hi diu la Uefa). “En la mesa y en el juego se revela el caballero.” La barra del bar no va ser inclosa en el refrany per raons òbvies.
3. Que difícil és, tractant amb polítics, amb predicadors diversos i, sobretot, amb mitjans de comunicació (de reelaboració de la realitat, n'hauríem de dir), resistir-se a la fascinació de la mentida.
4. Mister Bean, Darth Vader (Florentino seria l'emperador), Gollum/Smeagol (Florentino seria Sauron), Pier-No-Doy-Una (i Mourinho seria alhora l'inseparable Patán), Fu-Man-Chú, Gargamel l'enemic dels Barrufets, qualsevol del megalòmans enemics de James Bond i, en especial, el Visir Iznogoud ("Vull ser califa en lloc del Califa"). El repertori histriònic i paranoic de Mourinho ofereix totes aquestes referències.
5. La seva poderosa (i infantil) retòrica el converteix en rei de la funció fins i tot, o sobretot, quan acaba d'iniciar la seva esplendorosa decadència.

De què estan fets?

De què està fet un nacionalista espanyol que viu a Catalunya?

Jo diria que de la insuportable sensació d’anar muntat en un cavall perdedor. Com més espanyola i menys catalana sigui Catalunya, més se li suavitza la sensació.
Per aquesta raó (la necessitat de muntar cavall guanyador), si el nostre país arriba a ser independent, li costarà menys que no ens pensem, al nacionalista espanyol, fer-se nacionalista català. Fins i tot, quan els seus enemics, per raó d’haver assolit l’objectiu, haguem deixat de ser nacionalistes i independentistes. L'actual nacionalista espanyol de Catalunya (Ciutadans, Populars, etc.) és el cridat a sostenir la flama del nacionalisme català en una Catalunya Independent.

De què està fet un socialista català del PSC amb càrrec?

Jo diria que de l’arrogant i delirant suposició que va muntat en una carrossa dels Reis Mags repartint caramels que són les generoses aportacions solidàries dels catalans, via tributs, a la resta d’Espanya, sense les quals els nostres germans ibèrics estarien perduts, abocats a la fallida total.
Per aquesta raó, si el nostre país arriba a ser independent, al socialista del PSC li quedarà l’agra sensació d’haver-los fallat, d’haver-los abandonat, a la resta d’espanyols, i no li quedarà cap altra alternativa, per purgar la culpa, que l’harakiri identitari: Matar la catalanitat que pugui quedar dins seu i recollir la flama del nacionalisme espanyol (veure més amunt).

Gota malaia

CONVOCATÒRIA EXPRÉS

Convocar una concentració, una cassolada, una apagada de 5 minuts, està a l’abast de tothom. Només cal tenir un dispositiu electrònic, una connexió a Internet i una bona llista d'amics fidels disposats a convertir-se en agents d'expansió vírica.
Fa uns anys calia reunir la cel.lula del partit per preparar l’estratègia i una proposta consensuada i després portar-la a l’assemblea general per sometre-la a votació o al comité central permanent.
Ara es pot convocar a la "resistance" confortablement des de casa, arrepapat al sofà, o des del cibercafè més pròxim al domicili, i pot ser una iniciativa absolutament individual fruit de l’última enrabiada en veure el que m’han pujat la factura de la llum o després de sentir unes cíniques declaracions del portaveu del govern.
El problema és la confortabilitat mateixa.
L'última proposta vírica: Tallar la llum durant cinc minuts un dimarts a les vuit de la tarda.
Com n’és de senzill i com n’és de còmode!
I, sobretot, que a gust em quedo després de fer-ho!
I que tranquil.la es queda la Companyia Elèctrica després de “patir” una caiguda en el consum de cinc minuts de, tirant molt alt, un milió d’abonats.
Què li fem a la susdita Companyia? Uns perjudicis de pessigolles.
Si els convé refer els comptes, els directius de la Companyia proposen al govern una pujada de la tarifa del 0,5% que cobreixi el perjudici amb escreix, i a dormir en la pau i sobre un matalàs folrat de bonus.

I tampoc no estic segur d’aquest perjudici. Diria que hi ha dispositius elèctrics que consumeixen més en l’arrencada que en mantenir-los encesos (per exemple, els tubs fluorescents, per exemple, la nevera). De manera que amb cinc minuts d’aturada potser encara els fem un favor a aquests sàtrapes.

Per entendre’ns: Què és Mubarak al costat de les grans empreses energètiques? Un insecte merder. Fins i tot, què és Gaddafi al costat d’una gran empresa energètica? Un altre insecte merder, podridament ric, però merder. I a tots dos, per eradicar-los, ha calgut bastant més que cinc minuts de plantada a les respectives places majors d’El Caire i Trípoli. En el segon cas, una pluja de míssils que encara no ha acabat.

Per aconseguir que una Endesa o una Iberdrola abaixin el rebut, potser caldria començar a pensar en amenaces nuclears.

Partint del fet que l’arsenal atòmic no està sota el control de la majoria d’abonats de les companyies de la llum,
hauríem de pensar, més que en una acció contundent, en una acció persistent de "mosca collonera". Els àrabs emprenyats acampats a les places ens marquen el camí. La gota malaia és la seva inspiració. La gota malaia és una bomba nuclear molt repartida en el temps i molt concentrada en l'espai.
Jo des d’aquí li suggeriria al pròxim Convocador Anònim Acomodatici d’Apagades (CAAA, a partir d’ara) que sigui, almenys, més audaç i que la seva consigna sigui d’apagar el diferencial de casa no 5 minutets esquifits i covards sinó 20 minuts ben bons, i no un dimarts a l’any, sinó tots els dies a la mateixa hora fins que, per la força de la insistència, la Companyia es digni abaixar les tarifes.

Per menys que això, no em llevo a desconnectar el diferencial.