Apoteosi del bocamoll

I ara ve un ximplet bocamoll i ens anuncia la fi del món.
Aquest privilegi el tenien abans els profetes bíblics, els sonats amb túnica i els mèdiums professionals. En aquests moments qualsevol pot exercir de profeta apocalíptic.
Es diu Alessio Rastani. I és el típic.
El típic capullo (en català costa trobar un terme més precís per definir Alessio Rastani).
Alessio Rastani és un capullo i té cara de capullo. No és ni un cràpula. Ni un idiota. Ni un pobre diable. Ni un diable. És, literalment, un capullo. L’inoportú que, en totes les reunions, la vessa sense sortir-ne mai mal parat perquè sempre els mal parats són els altres. Té un aire de Peter Sellers a La festa (El guateque).
També el podem veure com l’oportu més oportú que es pugui concebre.
El capullo Rastani declara, en una entrevista a la BBC, que el món no està governat pels governs sinó pel banc d'inversions Goldman Sachs (i Berlusconi ex-aequo, s’ha oblidat de dir).
Què ens estàs explicant Alessio? M’acabes d’obrir els ulls!
Els governs no governen el món i és un banc qui el governa?
Quin disgust m’acabes de donar, Alessio!
I, tot seguit, Alessio es despatxa a gust afirmant que fa anys que espera una crisi com aquesta per fer diners.
És normal. Si fer diners és el teu primer objectiu i, molt al darrere, totes les altres consideracions. I si no ets gaire expert fent diners en condicions normals. Lògicament, esperes una bona, una magnífica crisi per mirar de guanyar diners.
I proclama l’Alessio: Benvingudes les crisis! Com si el terme crisis no impliqués, forçosament, que hi ha gent (molta) que ho està passant malament (molt malament). Com si una crisi fos una tempesta en un got d’aigua. Una pel·lícula de terror en que ningú pren mal. Ets un gran capullo!
“Me’n vaig a dormir cada nit i somio una altra recessió com aquesta”, diuen que ha dit.
I tot seguit ho remata. S’erigeix en profeta de l’apocalipsi: “El primer que hauria de fer la gent és protegir els seus actius, protegir el que tenen perquè en menys de dotze mesos els estalvis de milions de persones desapareixeran, i això només és el principi." Sí, després vindrà la pluja de foc ardent i les plagues de llagosta i el cel que s’obscurirà. Etcètera.
I després de provocat l'incendi, ens expliquen que tranquils tots, que el tal Rastani no és un autèntic gran agent de borsa, sinó un d’independent, que és com dir un pringat. Un que s’ha fet passar per un dels grans professionals (si aquesta expressió es pot usar en aquest sector), un dels grans brokers gurus.
O sigui, que no hi ha incendi.
Perquè Alessio figura que no és una veu autoritzada. Alessio és un que, en lloc de dedicar-se a col·leccionar xapes de cava, inverteix en borsa. I que, a més, encara no ha guanyat res. Més aviat té deutes. Això resulta que els de la BBC no ho sabien abans de convidar-lo al programa. Que se n’han assabentat després, diuen.
Diguem-ne que a algú li ha interessat fer aparèixer un bocamoll impertinent i pringat perquè proclami l’apocalipsi (quant t'han pagat, Alessio, per fer el teu numeret?), per després desinflar la notícia. Amb el desmentiment del bocamoll, desmentim l’apocalipsi.
O sigui que, dos punts: No hem de fer cas a aquests mals presagis (que ja teníem tots, perquè tots tenim una tirada al tremendisme), no hem de fer gens de cas perquè la profecia l'ha pronunciada un pringat al qual hem deixat sortir als mitjans perquè se’ns ha colat (oh! que distrets que som els de la BBC!), de manera que, com que aquests malaveranys vénen de boca d’un pringat, no ens els hem de creure, perquè si en fem cas estem incloent-nos en les files dels pringats i els aficionats.
O sigui, en definitiva, que hem de continuar confiant els nostres estalvis i actius financers a les nostres entitats financeres amigues. I a dormir sobre un Pikolin i somiar amb innombrables crisis que ens faran rics a tots (els que sapiguem aprofitar-les).
Però jo faré una altra cosa.
Us diré el que faré: Em creuré l’Alessio Rastani. A risc d'ingressar a les files dels pringats i els aficionats.
Durant els pròxims dotze mesos em creuré el seu pronòstic audaç (i potser estúpid). Què hem de fer sinó els que no som peixos grossos de Goldman Sachs sinó moure'ns a les palpentes? Dipositaré la meva confiança en el seu pronòstic. Faré com si en els pròxims dotze mesos haguessin de desaparèixer els nostres estalvis. De fet, quants més adoptem aquesta actitud, millor. Aquesta actitud que és: Ocupar-se de protegir els nostres actius financers, els nostres estalvis, els nostres diners, la nostra nòmina, els nostres quatre euros.
I per protegir-los es tracta de fer el contrari que hem fet fins ara. En lloc de dipositar-los, treure’ls a passejar. Quants més ho fem, més possibilitats de provocar l’apocalipsi dels estalvis i de convertir a Rastani en el bocamoll més profètic dels últims temps. Sí, amics i companys i companyes i amigues, traiem a passejar els diners perquè, sincerament, la majoria no tenim ni idea de què fan amb els nostres diners quan els tenim dipositats en aquestes entitats financeres. Us ho dic francament. Guariu-vos en salut i ajudeu a provocar l’apocalipsi i que la Fi dels Temps ens agafi amb els estalvis a sota d'una rajola.

La meva casa, el meu castell

La ciutat-dormitori evoluciona cap a la ciutat fortí. Feudalisme cibernètic. La casa unifamiliar amb tanques ben altes i seguretat. L’ideal d’un estat que es pretén democràtic i que aspira a controlar fins el mínim detall és la casa unifamiliar aïllada en que les relacions externes vénen via cable de fibra òptica.
El que més treu el son als nostres administradors és que als seus administrats se'ns acudeixi de fer vida de poble, que ens sentim poble i sortim al carrer i maquinem el que sigui a esquenes seves o, senzillament, que tinguem iniciatives que no hagin estat pensades en oficines i despatxos de l'administració. La teva casa és el castell familiar. La cultura no la construeixes amb els teus veïns sinó que et ve prefabricada. És més còmode. És més polit i respon a estàndards d’excel·lència que la cultura popular no pot ni somiar. La cultura construïda per professionals té un aspecte insuperable. Ja la vida mitjana dels objectes d'aquesta cultura de consum (aparells, mobles) és una altra cosa. Són com papallones delicades ràpidament recanviables. Això no és dolent per a tu. Al contrari. Et permet viure rodejat d’objectes sempre nous. La tecnologia, sobretot, et permet barrar el pas a qualsevol foraster en un món de paranoia. El cotxe està aparcat al teu garatge. Quan la teva unitat familiar (pare, mare, fill i filla -de preferència-) o parella protofamiliar, surt de casa, surt sense sortir realment. Passa directament de l’espai privat del pis a l’espai privat vehicle, sense ni haver de respirar l’aire de l’espai públic (ja que és filtrat convenientment), per desplaçar-se privadament per un espai públic. La vida social de la unitat familiar es pot reduir a compartir -he dit compartir? Volia dir "a coincidir"- a coincidir en actes de consum, en vistosos i espectaculars centres comercials, amb altres unitats familiars i parelles protofamiliars que viuen no se sap on. I que més aviat fan nosa: Obliguen a fer cues a la teva unitat familiar a l’hora d’accedir a les sales de cinema 3-D i a l'hora de visionar els magnífics productes cinematogràfics de la factoria dels somnis posen la part superior dels seus cranis just al davant del vostre camp de visió -”hauríem pogut quedar-nos a casa que hauríem estat més a gust”- i també molesten a l’hora d’extasiar-se al davant dels aparadors de les botigues i disputen els teus objectes de desig quan estan rebaixats. Si vols, el meravellós mercat t’ofereix de comprar menjar sense sortir del cotxe, havent de tenir un mínim tracte humà amb dependents.
O, molt millor encara, te’l poden dur a casa.
En realitat, sempre trobes que és una mala idea sortir, quan tot el que desitges ho pots aconseguir sense moure't del teu centre multimèdia de diversió que alguns desfasats encara anomenen sala.

Mobilitat

MOBILITAT.- Forma de viure. O de no viure, millor dit.
Mobilitat, mobilitat. Concepte meravellós que convé que tots, petits i grans, dones i homes, acceptem de bon grat. Perquè així ho volen.
Diguem que amb la mort no teníem prou mobilitat. La Corporació Mundial de Ments Benpensants vol que ens moguem més. Que coneixem llocs diferents de la geografia mundial a base de viure-hi i que no ens hi assentem gaire enlloc, que estiguem sempre amb la maleta a punt, per traslladar-nos allà on el nostre gran Pare, l'Empresa, ens necessiti per al bé comú, de l'Empresa.
I que el món sigui la nostra llar compartida.
Com aprecia l'Empresa els nostres gestos en pro de la causa comuna, de l'Empresa!
La Gran Congregació de Grans Empreses desitgen que morim en un lloc i renaixem en un altre, sense para de fer-ho, i així ens anem fent a la idea de la reencarnació.
I és que la mobilitat és una idea avançada i alliberadora: “En altres països més avançats hi ha més mobilitat”, ens diuen. I és cert. No ens enganyen. Els treballadors d'altres països europeus, per raons de treball, fan més mudances que nosaltres. I les mudances són un dels moments més bonics de les nostres vides. Ens donem de baixa de les companyies, embalem les nostres pertinences, les desembalem, les recol·loquem, ens recol·loquem nosaltres, ens donem d'alta de les companyies, busquem escola per als fills, nous amics per als fills, nous amics per a nosaltres. És una renovació en tota regla.
Com podem ser tan retrògrads i resistir-nos a abandonar el barri, els veïns de tota la vida, que sentim com els nostres veïns -quines pretensions!-, i la nostra Llar? -que és això de la nostra llar, per cert?
No ens hi hauríem d'haver aferrat tant. Tot és il·lusori, efímer.
L'únic que roman i creix és el Benefici, que s'acumula en els comptes d'estalvi dels que tenen el do de l'oportunitat.
La resta, fum i vol de pardals.
Els contractes de lloguer indefinits i, sobretot, la propietat sobre l’habitatge, grans enemics del progrés. Qui us ha enganyat per embarcar-vos en una compra de pis amb hipoteca a quaranta anys? (Ah, sí, me n'oblidava, el vostre banc amic).
Doncs veneu-lo, a meitat de preu. Us el compra, ben gustós, el vostre banc amic. Compreu-ne un altre allà on us demana de moure's la vostra direcció de l'Empresa. Pagueu una hipoteca i i el deute pendent de l'altra casa. Endeuteu-vos més, però no deixeu de moure-us.
Mobilitat de capitals. Deslocalització d’empreses. Deslocalització de treballadors. A les grans empreses multinacionals els inspiren les campanyes militars. Desplacen tropes cap aquí i ara cap allà. La victòria final està a prop.
Oh sí, com les plantes, ens fa un gran benefici trasplantar-nos a un indret millor, una terra més fèrtil per a nosaltres, potser al lloc que somiàvem. Però no siguem il·lusos de mantenir petits somnis individuals. Els nostres somnis han de ser col·lectius i dissenyats per altres: han de coincidir en esperit i forma amb els somnis de la Corporació Mundial de Ments Benpensants.
Si no, corres un greu perill: Convertir-te en un lliure pensador i d'aquí a sospitós de terrorista, marxista, anarquista o perroflauta, només hi ha un pas.

L'enemic

No hi ha enemic. L'enemic és una idea.
De la mateixa manera, amic i amistat són les idees que me'n faig sobre amic i amistat.
Et nomeno amic o enemic en funció d'aquestes idees prèvies.
Amb l'enemic ja m'estic barallant abans de conèixer-lo.
Els nens no tenen amics ni enemics fins que no es fan una idea.

És perillós conèixer el presumpte enemic. Te'n pots fer amic, però en el seu terreny. Porta'l al teu terreny. Es farà amic teu, canviant ell. Tu ja saps que les teves idees, manera de viure i sentiments són millors que els de l'enemic.
(La síndrome d'Estocolm no és cap síndrome, és la pèrdua de la nostra idea particular d'amistat i enemistat)
Jo convido tots els meus enemics a venir a casa. A estar-s'hi uns dies. Tinc ganes de canviar-los. Inocular-los meves idees amb una mossegada al coll poc dolorosa.
Els enemics són idees.
Idees contra idees.

Deixa per un moment les teves idees a terra, com si fossin la bossa o la motxilla o la maleta, i posa't a ballar al seu voltant.
Mira, observa. Estem fets d'aigua en un alt percentatge.
L'aigua es resistent, irresistible i s'amotlla.
Som flexibles.
Si no fos pel nostre esquelet d'idees del que estem tan ufans. Que ens aporta rigidesa.
Els més rígids, els d'idees més consolidades, solen abandonar el grup, fins que l'esquelet d'idees s'estova o fins que troben el seu grup de rígids, amb qui compartir exactament els mateixos enemics.