Pàgines

dimarts, 27 de desembre del 2011

Matrix reloaded


Que feliç era quan sabia de la missa només la meitat! O menys de la meitat.
Que feliç era quan llegia diaris o mirava els telenotícies i em pensava que estaven fets d’una combinació de veritats, mitges veritats, selecció de fets luctuosos i alguna exageració, tot disculpable perquè, ja se sap, cada mitjà té la seva visió i la seva línia editorial.
Que feliç quan no sabia que la realitat informativa es una pura recreació de la realitat i una de les activitats d’Alt Interès Estratègic.
Que feliç quan vaig oblidar el sentit i ús de la paraula explotació i vaig arribar a pensar que hi havia dues categories d’humans: Els que s’afanyen i esforcen sota el sol i els que no ho fan. Els que s’orienten cap a la felicitat i els desgraciats pessimistes desorientats.
Quan creia que tot el problema de la humanitat consistia en l’excés de població.
Que feliç era aleshores i que feliç seria ara si continués sent tan feliç com per creure’m que exdirectius dels artífexs de la “crisi del deute” (Goldman Sachs, Lehman Brothers...) han decidit arromangar-se les mànigues i ocupar els principals llocs de responsabilitat econòmica dels països d’Europa i el Banc Central Europeu, per treure’ns d’aquesta “crisi del deute”!
Els piròmans convertits en bombers (expressió afortunada d’un col·laborador de Kaos en la red de qui no recordo el nom).
Que feliç seria si no sabés que el nou i flamant (i espero que aviat flambejant) Ministre d’Economia espanyol era un “home” de Lehman Brothers, el banc que va desencadenar el Daltabaix Actual.
Caiguda de les Torres-Grip Porcina-Crisi Financera!
No es pot negar que ens mantenen ben entretinguts aquests guionistes (mediocres com a guionistes però excel·lents com a publicistes), casualitat o no, tots ells membres del Club Bilderberg.
Que feliços i benaventurats sou els que encara us creieu el gruix de les falòrnies informatives!
Com us envejo!
Com m’agradaria menjar i gaudir de la digestió de bollycaos i donuts sense conèixer la seva composició! Com m’agradaria pensar que són molt nutritius i saludables.
Com m’agradaria no saber que la producció d’aquest nutritiu i barat peix que em menjo (perca del Nil es diu aquesta cosa?) i que prové del llac Victòria està portant a la misèria a la població que viu allà.
Com m’agradaria poder continuar “treballant” amb els bancs amics Santander-Central-Hispano, SabadellAtlantico i tots els altres, sense saber que financien les pitjors empreses del pitjor ram industrial, el bèl·lic. Sense saber que molts dels seus fons d’inversió tenen a veure amb especulació amb aliments, i que les maniobres especulatives de Goldman Sachs i tots els bancs còmplices porten a la fam i a la mort a uns quants milions de persones en el món (Que feliç seria pensant: Són entitats filantròpiques. Fan el que poden per reduir la població mundial i, així, salvar el planeta).
Com m’agradaria no saber que les “solucions” a la crisi van totes orientades a afavorir empreses privades de Sanitat, Educació, Assistència, i a minimitzar el drets laborals per tal de convertir els treballadors europeus en una massa laboral submisa i acovardida i tercermundista que haurà d’acceptar qualsevol treball escombraria esclau (i així els nostres Bons i Grans Emprenedors no hauran de traslladar la seva producció a països llunyans).
Encara alguns us pregunteu com podien els alemanys votar i donar suport a Hitler, i fer la vista grossa amb els camps de concentració?
Mireu al vostre voltant, deixeu d’amagar el cap sota l’ala, i experimenteu la nàusea.
Només qui està disposat a sentir fàstic per la seva complicitat passiva té dret a dir-se dona o home.
Demostreu que sou homes i dones.
Deixeu de ser tan feliços i preneu la píndola vermella.