La inquietud dels membres del club

Situem-nos a una de les reunions del Club més selecte de tots els clubs, d'aquest Club Súper 3 dels Super poderosos, d'aquest club que és com una erupció de grans al cul del planeta (i que el planeta encara no ha trobat la manera selectiva d'eliminar-los).
Imaginem-los allà dintre de la seu que els alberga, rodejats de servei d'assistents i cambrers seleccionadíssims (als quals hauran tallat la llengua o calcinat les orelles) servint-los te i cafè i pastetes i vins dolços i algun whisky. En còmodes butaques. Trepitjant una sedosa catifa desinfectada.
Val.
¿Us imagineu que aquestes reunions són alegres i relaxades, el que s'esperaria de la confluència d'éssers privilegiats, bonvivants, sense cap problema de subsistència bàsica?
Jo no me les imagino així.
Jo m'imagino a aquesta trepa, irritats, fastiguejats i, com a mínim, inquiets. Des de fa dècades.
I en una d'aquestes reunions tan selectes, tan de bon gust internacional Ferrero Rocher, posem que fa alguns anys, van abocar tot el seu descontent sobre el panorama mundial i van resoldre's a posar fil a l'agulla ja que, vés per on, ells són els individus amb més poder del planeta:
Però escoltem què van dir aquests exquisits fantotxes globals:
" No crèieu, estimats socis, que ha arribat l'hora de canviar el signe dels temps? No sé vosaltres, però jo no suporto més haver de compartir el planeta amb éssers (diguem-ne humans, per la semblança més que res) que usen mòbils gairebé tan avançats tecnològicament com els nostres (però que només poden aconseguir després d'aprofitar una promoció o obtenir un crèdit), que es traslladen amb automòbils que no són de gamma súper alta com els nostres però que fan la mateixa deliciosa ferum de goma i silicona quan els estrenen, que vesteixen roba i complements bastant més barats, tot i que, en molts casos, de marques com les nostres, malparits!, naturalment perquè són articles robats o falsificats comprats en basars o en el top manta, però que no hi ha com distingir-los dels productes originals legals. Merda!, com ho permeten? Com ho permetem, volia dir?
Com permetem que aquests miserables, en alguns casos, posseeixin coneixements científics i culturals superiors als nostres, i una capacitat de despreniment material i generositat que ja voldríem però que, naturalment, no ens la podem permetre perquè no ens convidarien a les reunions d'aquest estimat Club (una cosa és pagar una fundació benèfica o una ONG per quedar bé, i una altra és avergonyir-se de ser ric i començar a desprendre's... està clar, no?),
I aquests pollosos no mengen en els nostres restaurants caríssims, però es permeten de comprar delicatessen de tant en tant i productes ecològics i gràcies a això i que, a més a més, aquests plebeus miserables presumptament humans,
disposen d'una sanitat pública universal (en alguns països de molt bona qualitat), frueixen d'una esperança de vida si fa no fa com la nostra.
De què serveix la puta pasta gansa i la puta posició guanyada amb aquesta puta pasta gansa? De què, pregunto?
De què serveix haver trepat, especulat, corromput amb la nostra astúcia admirable (de la que tota aquesta xusma inferior n'està privada)?
De què serveix posseir una immoralitat hipòcrita elaboradíssima que ens ha permès explotar quasi esclaus en fàbriques deslocalitzades, subornar prevaricar usar informació privilegiada amb finor i discreció?
De què serveix tota aquesta feinada per evitar treballar com han de fer els plebeus, si, al capdavall, aquests desgraciats sense iniciativa viuen gairebé tan bé com nosaltres, només que endeutats fins a les celles?
Aleshores, és clar, cal fer alguna cosa.
I aquesta cosa ja té nom, senyores i senyors. Serà una opereta mundial a la que anomenarem Crisi.
Convertirem l'Economia en un pur Mercat de Venda de Fum.
Amb el Fum ens farem d'or.
Quan el Fum s'esvaeixi, només quedarà un gran forat meravellós anomenat Deute.
I amb el Deute, gran prodigi, també ens farem d'Or.
No és meravellós?
Inflarem el Deute fins elevar-lo a la categoria de monstre Godzilla de l'economia. Posarem a primer pla la idea delirant del Risc. I elevarem als altars, un concepte simple de la comptabilitat anomenat Dèficit.
Déu passa a dir-se Deute. I el seu Fill, al qual també retrem adoració, el Dèficit.
I farem que l'abonament dels Interessos que genera el Déute, sigui com l'anti-Manà que ens llança aquest nou ídol, que sigui l'assumpte prioritari en el repartiment del benestar, el benestar dels adoradors del Déute, nosaltres, amics, que passarem a dir-nos Mercats Inquiets, i en l'altar d'aquest Déu Déute, sacrificarem el benestar de la resta d'impietosos mortals.
Retallarem privilegis als pobres desgraciats perquè tornin a viure com el que són. Els retallarem el sou, també. Perdran capacitat adquisitiva, perdran el Manà dels Serveis Públics.
Perquè primer tocarà reduir el Déficit (cosa que no farem, és clar) i abonar els interessos del Déute (això sí, perquè seran nostres els bons del Deute). I com que no podrem (ni voldrem) reduir el Dèficit perquè cada cop estarà més escurada la població contribuent, llançarem més Déute Públic per fer content el Dèficit. I generarem més interessos, més Manà per als Mercats Inquiets, que, recordem-ho, som nosaltres, els del Selecte Club . I farem cada cop la bola més gran.
I ja ho tenim
I així, per fi, tenim la manera de tornar a posar les coses al seu lloc. Pobres desgraciats, per una banda, i Ciutadans afortunats, per l'altra.
Encara durant temps ens preguntarem: Com han gosat imitar-nos aquests perdularis?! Què s'havien pensat?! Els pobres han d'exercir de pobres. Si no, els rics no podem saber com n'és de satisfactori ser rics.
No s'enganyi ningú. La que anomenen Estafa Global no persegueix enriquir-nos (això ho aconseguim com un avantatge afegit. Persegueix empobrir-los.
I ara, que s'indignin, si volen.
Que surtin al carrer, si volen. A queixar, a protestar, a amenaçar-nos.
Els aixafarem. No s'imaginen les ganes que en tenim.
I sabeu qui pagarà el bonic i nou material antiavalots que usarem? Ho endevineu? No és poètic?
Que passin el dia al carrer. No ens importa. Però, sobretot, que no deixin de pagar l'IVA, l'IRPF, el compte del Llum i l'Aigua. I les multes per desordre públic. I que renovin els artefactes electrònics cada tres mesos. I que continuin consumint articles de pacotilla mentre els quedi algun euro al compte.
Sabran imaginar-se on aniran a parar aquests recursos econòmics?
El nostre més gran reconeixement als qui protestin. I sobretot a la majoria silenciosa que encara ens ho posarà més fàcil."

Epidèmia de benestar/epidèmia de malestar

Buscar permanentment l’expressió de l’agudesa i de la intel·ligència en tot el que faig, escric, penso i parlo. Amb un punt d’ansietat.
Desfici adquirit a l’adol·lescència.
Després te’n pots curar o no.
Jo no m'he curat del tot.
Quan baixo el llistó, em conformo amb evitar l’estupidesa i el sentimentalisme barat.
Facebook va aparèixer a la meva vida per redimir-me de tanta autoexigència. Per retornar, de manera efímerat, al dolç "tot val" de la infantesa.
Per deixar-me arrossegar per un tsunami de bon rotllo indulgent.
Barra lliure per al sentimentalisme instantani.
Per al transcendentalisme i l’espiritualitat outlet de consum ràpid.
Fem córrer idees i imatges impactants (intensament tendres, intensament belles, intensament intenses), imatges contagioses, al segon.
Els missatges virals, els PDFs New Age, circulen en un torrent sanguini accelerat, indeturable, capaç d'arribar en minuts a l'últim confí del planeta on hi ha un nàufrag connectat a la resta de món que, d'aquesta manera, ja no és nàufrag, sinó una cèl·lula connectada amb milions de cèl·lules d'un teixit vaporós i palpitant.
Qui pot ser tan
aixafaguitarres, per pertorbar aquesta vida amorosa de les xarxes socials amb cinisme i reflexió lúcida?
He arribat a enviar missatges contradictoris entre ells i amb mi. El coherent, a la xarxa, és el dolent de la pel·lícula. Sóc contradictori i, per tant, ser incoherent resulta del tot oportú. I molt amable.
En la meva incoherència lleugera em sento lliure. És el que m permet estimar els meus incomptables amics no-físics, sense fer preguntes incòmodes. No els tinc en compte les incoherències.
La incoherència és la targeta de presentació de la frivolitat facebookera.
I una gruixuda capa de bones intencions.
Els murs de Facebook estan abarrotats d’optimisme i de voluntat de regeneració humana.

Però ara arriba l'aixafaguitarres. Males notícies:
Em veig en la trista obligació d’informar-vos que l'explicat fins ara pertany al passat.
(Aquí sona aquell efecte especial de l’agulla d’un tocadiscos estripant i ratllant un disc).
L’edat d’Or de Facebook s’ha acabat.
El Facebook ja no és la carrossa que reparteix caramels de bon rotllo i benestar.
Ara mateix ja està contaminat per elements subversius, antisistema, vells marxistes, anarquistes, que hi han obert perfils, com quintacolumnistes de la Crua Realitat.
Acaben d'informar al nàufrag que està més sol que la una.
No són gens amables.
Han arribat amb la seva Mala Ombra per acabar amb la festa del
Happyflowerisme i del bon rotllo.
L’agitació i el pamflet incendiari recorren com la pólvora les xarxes socials.
Una epidèmia ha substituït l’altra.
Una onada negra de mala llet, de ràbia, inunda i empastifa les immenses praderies florides i idíl·liques.
Les floretes i les papallones cauen fulminades per l'efecte tòxic
Els bambis i els ponys fugen espaordits.
Hem estat expulsats del paradís un cop més, per la
impertinent Realitat.
Ara entrar al Facebook és rebre una bufetada de mal rotllo.
Una bafarada fètida d'escàndols, de mentides criminals, d'abusos de poder.
Caps oberts per cops de porra i sang (real) a dojo.
Miners llançant coets.
Barricades de foc i fum negre.
Pobres i miserables rebuscant a les escombraries dels nostres barris.
Rostres cridant.
Famílies llançades al carrer com gossos empestats.
Pancartes.
Més escàndols.
Dades estadístiques que denuncien les infàmies.
Corrupcions ventil·lades.
Guillotines, forques, fusells, banderes negres
substituint les postals de vacances.
La serp ha guanyat un cop més.
Els encantadors poden anar afaitant-se el clatell.
Jo, per la meva banda, estic agraït.

M’he deslliurat del narcisisme intel·lectual i m’ofego en la ràbia i crido i m’exalto com tots els altres.

Localitzant el problema en el sofà

Milers de culs, en aquests últims anys i, amb especial intensitat, en aquest darrer any, s’han alçat dels sofàs i han sortit al carrer.
Alguns d’aquests culs s’han assegut junts en places i altres espais públics perque els seus propietaris poguessin descobrir que el món va ple d'altres humans que pensen, que elaboren i poleixen idees per si mateixos i que estan diposats a compartir-les. I que, a més, tenen la voluntat d'imaginar i dissenyar mons on els culs tinguin una major dinamisme juntament amb la resta d'extremitats.
Si hores d’ara encara tota aquesta banda de culs delinqüents que pertanyen a polítics professionals, sindicalistes venuts, dirigents de bancs, jutges i fiscals conxorxats amb els anteriors, continuen incrustats en les seves poltrones, la raó l'hem de buscar-la en la seva potent capacitat d'adherència. Però també en aquella altra gran massa de culs quiets i ufans que encara crien arrels en els sofàs facilitant que els seus propietaris empassin dosis elevades de desinformació tòxica i es vagin consumint dia a dia en un lent i banal apagar-se vital. I que amb aquesta activitat sedentària propicien que aquells sàtrapes mantinguin el cul calent.
I hem de dir alguna cosa al respecte: Aquests culs amos i senyors dels seus sofàs i butaques s'estan fent malbé per a la pràctica de l'erotisme, ja que l'ús abusiu del sofà i la seva ergonomia produeixen un enfofament i aplatament poc desitjables. I aquests culs en lloc de servir a la causa de l'erotisme, estan apoderant-se de les voluntats dels seus propietaris, cosa per a la qual no van ser dissenyats ja que no estan dotats d'una gran xarxa neuronal. I amb raó es diu: Pensa amb el cul.
Els culs s'han fet els amos del control i no permeten que aquests humans sofaaddictes usin amb la freqüència desitjable l'òrgan natural del pensar, que és, recordem-ho un cop més, el cervell.
Tot això constituïria un problema greu per al conjunt de l'espècie humana, és a dir, aquesta complicitat dels culs empoltronats més els culs ensofats, si no fos perquè, de mica en mica, de manera inexorable, tots aquells propietaris de culs que no recuperin el control de la situació i els moguin, els culs, per treure'ls a passejar al carrer, a compartir seients durs i nobles, seran desallotjats a la força dels seus sofàs per la corresponent comissió judicial de desnonament, per impagament d'hipoteca o de lloguer. De manera que, per una via o altra, els sofàs i els culs perdran el seu status actual, però guanyant a canvi la seva funció eròtica (tant el moble com la protuberància carnal), i els cerbells recuperaran la seva època daurada.

2012. El món s’acaba i ja se sap com s'acaba.

La profecia d'Hermano Lobo de fa unes quantes dècades

I no s’acaba per aigua, ni per foc ni per tenebres. S’acaba per la força corrosiva del ridícul.
Volen una evidència que aquest món, tal com el coneixem, té els dies comptats? (Qui diu dies, diu mesos i, si em colleu, potser anys. Tindrem la paciència dels corcs, perquè com els corcs hem de ser per fer bona la profecia).
L’evidència del que dic és la pèrdua absoluta i definitiva de credibilitat dels qui ens governen i dels qui tenen el poder econòmic.
Els sotmesos (també anomenats desheretats), de la pèrdua de fe, després de passar per una fase d’indignació, estem arribant a la falta de respecte més inevitable.
No ens surt de respectar els sometedors ni com a éssers humans, perquè ja no els veiem com a éssers humans. Es comporten com espantalls.
La irritació d’un Felip Puig, exponent més pròxim de l’histerisme repressiu dels governs, no respon a un augment de la “violència dels anti-sistema”, respon a una violència, per al poder, molt més gran: La de ser posats en evidència pels ciutadans. De ser desafiats per una multitud de gent asseguda pacíficament, que no mostrem por ni quan ens esbatussen. Que els assenyalem i fulminem amb frases que els seus assessors no tenen prou talent per replicar.
Quan els meus fills adolescents em posen en evidència, quan fan trontollar la meva autoritat paterna, la família es reforça. M'obliguen a ser flexible, llest, ferm, a replantejar els meus quatre conceptes, a ser millor pare i millor gent.
L'espectacle patètic d'una classe política corrupta, destarotada, que s'omple la boca amb els "valors democràtics" mentre va enderrocant la democràcia, politiquets lligats de peus i mans per un poder econòmic ominós. I, al seu davant, una multitud connectada globalment que els assenyala amb el dit, i riu majoritàriament els acudits que circulen sense poder ser aturats. Amb la ridiculització i l'humor també s'està reconstituint i reforçant, de mica en mica, aquella gran família humana desestructurada pel sistema, mentre el sistema es va descomposant (necessàriament).
Perquè ells (dirigents, mandataris, presidents de corporacions, esbirros) mai no han estat els nostres pares, sempre han estat els usurpadors, els impostors, els mourinhos de la història, que només a base de mentides, trampes i verí podien mantenir la seva impostura.
Estem en el punt crucial del. O nosaltres o ells.
El símptomes són per tot arreu.
El rei fent el ridícul. La família reial espanyola fent el ridícul. El poble divertint-se amb els acudits que el poble pareix (i invocant la república en veu alta).
Els governants adoptant les ridícules mesures “contra la crisi” de cada setmana. I no sols obtenent el rebuig, sinó el menyspreu i, finalment, la burla.
L'espectacle patètic dels grans prebostos de les corporacions i dels bancs, i els grans multimilionaris, fent gala dels seus beneficis i de les seves possessions, com si exhibissin alguna cosa millor que el botí de lladronicis consentits.
Els polítics presumint de valentia en aplicar mesures temeràriament estúpides.
Fan ostentació del que qualsevol de nosaltres amagaria com la pitjor de les relliscades. 
I com els veiem? Com odiosos genocides? Com estafadors infames? En termes pràctics ho són. Tenen un poder de destrucció que escapa a qualsevol lògica. Gasten una ceguesa moral inconcebible.
Però els tractem amb indulgència sorneguera:
Els trobem penosos.
Estan histèrics.
Menteixen com lloros.
- Els mercats estan inquiets. Els mercats estan inquiets. Els mercats estan inquiets...
- Hem de pagar el deute. Hem de baixar el dèficit. Hem de contenir la despesa...
- Sacrifici, sacrifici, sacrifici...
A base de repetir l'estratègia de repetir milers de vegades les mentides perquè semblin veritats, ens estem adonant que només menteixen i, sobretot, que es repeteixen molt.
Cada dia, cada cop més, els veiem com el que són, patètics fantotxes, malalts insaciables. Amb massa poder. Micos amb una pistola carregada a la mà.
Ludòpates que no reparen en les conseqüències per a la resta de la família humana.
Resultarien francament còmics si les seves decisions no comportessin sacrificis humans. Estan sacrificant conciutadans nostres per calmar els déus que ara es diuen “mercats”, ídols de fang, una colla de degenerats mentals i morals. Estem com quatre mil anys enrere, quan tot allò de Moisès i el boc d'or, però tot té un tuf molt més lamentable.
El món s’acaba. El txollo se’ls acaba. Encara que pugui semblar el contrari.
Continuem fent córrer els acudits per les xarxes. L'humor i la sàtira són més poderosos i corrosius que cent manifestacions de protesta i mil sentades. La ridiculització treballa com una plaga de corcs. De manera lenta i segura i sense defallir, els petits corcs van rosegant fins que s'ensorra la biga i amb ella tot l'edifici.
Moran, ministre de defensa del primer gabinet socialista, va caure després d'una intensa i persistent campanya de ridiculització a base d'acudits. En aquell cas, una campanya maliciosa per desempallegar-se d'un detractor de l'OTAN.
Els sàtrapes d'ara, els d'aquí i els d'allà i els de tot arreu, cauran per la nostra campanya benèfica de supervivència.
O ells o nosaltres.
La informació i l'humor virals estan duent la bona nova a totes les llars mundials:
Les profecies es compleixen a base de constància i dedicació. La nostra constància de rosegador, i també la de la trepa de psicòpates ridículs que ens governen. Més tard o més d’hora, cauran. Només que anem deixant d’adorar-los i votar-los. Només que no parem de rosegar dia rere dia.
RRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRR

La caiguda dels farsants

Retallades, reforma laboral, pujada de tarifes de serveis bàsics, congelació salarial, tota aquesta orgia de sacrificis imposats responen a un lema o denominador comú : "Mentre ningú no ens pari els peus, nosaltres continuarem."
No tenen ni idea del que acabaran provocant. Sobretot, si deixem d’intentar parar-los els peus. Aleshores, cauran al buit. Si ells empenyen, i nosaltres deixem d’aguantar-los, cauen. M’explicaré:
Han tirat una ratlla en el món per separar els escollits (els que han sabut robar diners legalment o aconseguir un càrrec polític) i els que quedem fora del cercle privilegiat dels delinqüents de prestigi. Estem assistint a un serial televisiu de baix pressupost (mental), en que cada capítol és una volta de cargol més.
Els ingenus creuen encara en la crisi com una purga, com la ressaca d’una festa. I molts dels que creuen això, creuen haver participat d’aquesta festa. Infeliços! No tenen ni idea del nivell de luxe i malbaratament dels que han gaudit de l'autèntica festa. Amb una mínima informació veraç, la crisi es veu com un pla mundial de sobreenriquiment d’uns i reempobriment dels altres. Vist encara amb més perspectiva, tots els plans d’ajust, dissenyats per pretencioses organitzacions internacionals, responen a una lògica destructiva i cancerígena. L’accentuació dels desequilibris socials fa del món un organisme cada cop més malalt. L’acceleració embogida de les retallades de serveis, de drets socials i laborals i polítics i l’escanyament d’opcions de salvament per a una immensa massa de ciutadans mundials, és l’equivalent a una metàstasi.
Naturalment, els actors del desastre no saben que tots formem part d'una sola cosa. Creuen que vivim en compartiments estancs. En habitacions del pànic. Què fa un organisme viu quan té una malaltia autoimmune? S’autodestrueix. Unes parts entren en conflicte amb les altres. L'organisme creu que lluita contra agents externs enemics.
Què creuen que fan aquests cretins amb aquestes polítiques salvatges? Maltractar una part important del gran organisme que és la societat humana i, en darrer terme, el planeta. Creuen que poden tocar-nos sense que això els acabi afectant.
La competència ferotge sense contrapès amb mecanismes de cooperació: Càncer.
La presa de decisions de cúpules molt reduïdes negant el poder de decisió democràtic de base: Càncer.
Respon a una idea boja: Que la naturalesa funciona només a base de competència ferotge i per jerarquies rígides. En la naturalesa hi ha més cooperació que competència.
I, en tot cas, se suposa que la consciència de la que gaudim els humans està per a alguna cosa més que per fer-nos palles mentals o meravellar-nos dels nostres èxits personals.
Les societats que usen la intel·ligència amb una visió col·lectiva es distingeixen per la capacitat per sostenir i repartir recursos entre la majoria dels seus components. Les que ho fien tot a la regulació "natural" de la competència i a les lleis del mercat (és a dir: la llei del més espavilat) usen una intel.ligència de curt abast.
Justificar un repartiment injust de recursos, i que milions d'humans passin gana, és un símptoma de neurosi en grau extrem. La involució democràtica i de drets socials que va començar el PSOE i ara està intensificant el PP acabarà tenint un efecte rebot.
Involució com revolució són sacsejades i cares de la mateixa moneda. Sempre provoquen reaccions d'igual força en sentit contrari.
L’evolució lenta i constant és l’únic procés que garanteix i consolida millores que romanen. L’evolució cap a la justícia i el creixement moral i mental de la població és indeturable perquè es va donant un gradual creixement de la consciència de col·lectivitat, i es ve produint amb interrupcions i sobresalts des de fa segles. I aquesta desbocada política antisocial (amb el patètic pretext de l'inventada crisi) de PP, CiU, PSOE, (amb la complicitat de sindicats com UGT i CCOO) i altres, i de la resta de forces polítiques confabulades dels altres països, no farà més que, per reacció, accelerar el procés i condemnar els responsables a la mateixa ignonímia històrica amb que jutgem ara el III Reich alemany o l’esclavisme.
SI ho pensem bé, no cal sortir a concentrar-se o a manifestar-se, no cal esmerçar grans esforços en una lluita al carrer, no cal anar a esbatussar-se amb els mossos d’esquadra. Com saben els lluitadors de kung-fú, cal acompanyar el moviment del contrari, no oposar-lo, per vence'l. Què m’importa a mi la reforma laboral, si deixo d’anar a treballar, si deixo de pagar, si deixo d’usar els transports públics i abandono el cotxe en un marge de carretera, si deixo d’anar al cinema, si deixo de descarregar-me continguts d'Internet, si llenço el mòbil a la paperera, si em dono de baixa del gimnàs, si deixo de pagar la tarifa plana, si deixo de jugar el joc que em proposen...
Si sortim tots dels nostres pisets particulars i ens ajuntem. I repartim el rebost. Només cal deixar de consumir, treure els diners del compte corrent, no portar els fills a l’escola, plantar-se en un banc públic, abraçar la misèria amb alegria durant el temps que calgui, el temps que calgui perquè caiguin aquests farsants com un castell de naips.

Els teus somnis fan possible els seus sous i pensions