"Ens trobem al davant de les generacions joves més ben preparades de la història..." "...absolutament desaprofitades, han d'emigrar i buscar fortuna fora del país..."
Poseu aquestes frases als buscadors i comprovareu quin ús i abús se n'ha fet.
Preparades per a què?
Desaprofitades per a què?
Preparades, potser, per a afrontar examens, apuntar-se a màsters, acumular crèdits variables i preparades per plantejar-se el seu futur professional.
I no preparades -és una evidència- per plantejar-se el futur col·lectiu. I, més concretament, per batallar per aquest futur col·lectiu, per lliurar una dura i sostinguda lluita pel manteniment de la justícia social, dels drets socials i dels serveis públics bàsics, per l'aprofondiment de la democràcia.
Molts joves (desconec en quin percentatge) no han estat preparats ni tan sols per mantenir un tou i breu combat.
Jo diria que les generacions no tan joves dels nascuts a partir dels 60, entre les que m'incloc, tampoc.
Hem estat ben alimentats.
Gràcies, pares.
No hem viscut per sobre de les nostres possibilitats.
Gràcies, pares, per no tirar més del braç que de la màniga.
Com més cap aquí, més els joves han estat proveïts de tot el que necessitaven i desitjaven. No necessàriament per sobre de cap possibilitat, simplement han satisfet els seus desitjos i fins i tot el que no desitjaven.
Hem viscut acceptablement bé... Si hem tingut la sort de pertànyer a la classe mitjana (mitjana baixa o mitjana alta).
Molts no tenien treball ja des de fa molts anys.
Hem estat preparats per empassar-nos les més elaborades fal·làcies sobre la competitivitat, l'excel·lència, la sinergia i la iniciativa privada.
Les no tan elaborades no ens les hem cregut.
Hem estat preparats per anar a la nostra i competir. Alguns amb més fortuna que altres.
Hem estat preparats, sobretot, per a l'hedonisme i per a repetir coneixements com lloros i concursar a "Saber y Ganar" i per sostenir extenses converses sobre sèries de televisió i videojocs.
I, evidentment, no hem estat preparats, gens ni mica, per:
- Plantar cara a escamots de policia ensinistrats com dobermans i plens de pols blanca com ensaïmades.
- Increpar amb estil als polítics corruptes i autistes.
- Per fer desobediència civil.
- Per fer crítica amb coneixement de causa.
- Per debatre amb un mínim rigor de política i economia.
- Per passar per sobre dels egos i aconseguir consensos entre diferents maneres de concebre el futur.
- Per ocupar un parlament i posar el país potes amunt.
- Per convertir en indefinida una vaga.
- Per plantar barricades i agafar les armes.
- Per ser contundents.
Sí que ens sentim preparats per fer defensa passiva i no-violenta al davant dels cops i els abusos al carrer. Però, en realitat, no.
Aquest programa activista, alguns, l'hem hagut de fer a corre-cuita després de patir la fatal convicció que, si no féiem res, els delinqüents que ens governen ens robarien el que era nostre al davant dels nostres nassos i havíem de fer el que fos per impedir-ho.
I el robatori i l'estafa s'estan consumant perquè no acabem d'estar preparats per impedir-ho.
Però, sobretot, no hem mamat el caràcter necessari.
Collons i ovaris podrien ser sinònims.
No som miners asturians.
Ni guerrilers palestins.
Ni kurds.
No hem tingut condicions de vida prou dures que ens permetessin curtir-nos. No hem tingut mestres en la duresa per desenvolupar aquest caràcter indòmit.
Som un batalló tovet.
Aquesta és la veritat.
I si no tenim caràcter, tampoc no tenim tàctica ni estratègia. Ni tan sols.
Tenim una acceptable capacitat intel·lectual i , fins i tot, artística, per debatre, per organitzar, per redactar manifestos, per crear consignes, per dissenyar accions.
Molts tenim una acceptable formació acadèmica. I informàtica. I internàutica. Podem deixar en evidència a la majoria dels polítics. Però ells tenen la posició guanyada a la zona. Tenen la Llei d'Hont al seu favor. I els mitjans de comunicació. I les principals empreses i bancs, esperant-los amb els braços oberts quan acabin les seves carreres polítiques. I una pseudodemocràcia feta a mida per a assegurar-los la persistència. Tenen molts trumfos a la mà.
Són una plaga molt difícil d'eradicar.
Els que ens resistim a llençar la tovallola, en canvi, som una espècie a protegir.
Perquè la plaga recalcitrant viu en simbiosi amb els que sí que l'han tirada.
L'han tirada sense haver-se ni tan sols plantejat de pujar al ring.
Aquests han desenvolupat un talent formidable per elaborar pretextos per a no moure ni un dit. Es van presentar un dia o dos a la plaça Catalunya, a veure què era això del 15-M i a les primeres de canvi se'n van tornar cap a casa, a criar arrels al sofà, per seguir el moviment de protesta des de la televisió o, en el millor dels casos, des del Twitter i per remugar: "Així no anem enlloc."
I els que s'hi van quedar els contestaven: "Sembla que no anem enlloc perquè anem molt a poc a poc. I anem a poc a poc perquè anem lluny."
És que no hi ha altre remei.
Si no estem preparats, ens podem preparar. I això demana molt de temps.
Un lloro ensinistrat per a la repetició i l'admiració dels "líders de la societat" no es converteix de la nit al dia en un iconoclasta.
Si no tenim caràcter, a base de cops i ràbia, el podem fer brotar.
Espera que ens acabin de deixar amb el cul a l'aire. Aleshores ho tindrem més fàcil. Tindrem menys a perdre.
El que milers de joves estiguin desaprofitats per ser explotats per a la roda de despropòsits del capitalisme, és un avantatge.
L'atur de llarga durada proporciona molt de temps. I un saludable escepticisme davant dels cants de sirena dels poetes lírics del capitalisme criats a Esade.
L'atur el pots usar per deprimir-te i fer-te palles i anhelar el venturós dia que un emprenedor t'acollirà en la seva moderna senzala per treure't la sang durant els pròxims trenta anys, o el pots usar per preparar-te per una altra cosa completament diferent.
Pots triar entre l'esclavitud o el sabotatge que et fa bullir la sang.
Entre xuclar-los la polla o el clítoris als perdonavides o buscar-los la ruïna.
Tenim una immensitat de temps per davant per anar desballestant el sistema.
Estem preparats per a aixecar-nos quan ens donin per caiguts.
Si no sabem enfrontar-nos a l'horda policial, potser no cal que ho fem.
Potser no cal que sortim a manifestar-nos a la Via Laietana.
Potser no ens surt a compte l'exhibicionisme.
Si no tenim el control dels mitjans de comunicació, no surt a compte convertir-nos en màrtirs.
Potser estem més preparats per moure'ns entre les ombres.
Que no sàpiguen ben bé què estem fent.
Potser resultem més perillosos com a corcs.
Podem aprendre de les rates i dels tèrmits. Dels tèrmits, sobretot.
Els tèrmits enderroquen edificis sencers perquè persisteixen i perquè són molts i perquè són discrets.
Estem preparats per convertir-nos en fantasmes.
Estem preparats per transformar-nos en llum.
Som la generació més ben preparada per convertir-nos en riuada.
Per fer-ho, haurem de ser més líquids.
