Pàgines

dimarts, 24 de setembre del 2013

Consells de les nostres autoritats

ROGAMOS NO
PERMANEZCAN
AL BORDE DEL
ABISMO.

Es un consejo de Ana Mato, ministra de Inquietudes Varias

.................................................................


Preguem no actueu de forma irresponsable:
No continueu gastant sense fre ni aturador, 
que, si no, ens anem tots plegats al precipici.

És un consell de
Joan Vidal de Ciurana
Cap de l'Oficina del President,
citant Andreu Mas-Colell

dijous, 19 de setembre del 2013

"−Buenos días.
−Buenas tardes."

Armando Matías Guiu "Diálogos para besugos"

"Benvolgut senyor Pàmies,
Acuso rebut del seu missatge adreçat al President de la Generalitat de Catalunya, on expressa el seu malestar per les necessàries mesures de contenció de la despesa impulsades pel Govern.
En nom del President, he de dir-li que som conscients que ens veiem obligats a prendre decisions impopulars per tal d'evitar mals majors, pensant en la sostenibilitat del nostre estat del benestar. Ja que si actuéssim de forma irresponsable, seguint gastant sense fre ni aturador, ens portaria al precipici i a la fallida de l'estat del benestar com ha passat a Grècia.
Heu de pensar que és del tot insostenible haver de pagar 6 milions d'euros diaris d'interessos i és del tot injust i insolidari pels nostres fills i néts deixar un país endeutat fins a les celles.
Som conscients que governar vol dir prendre decisions, assumim el risc i no amagarem la realitat. Tan sols afrontant els problemes de cara i des de l'esforç col·lectiu serem capaços de sortir-nos-en.
Atentament,"

Joan Vidal de Ciurana
Cap de l'Oficina del President

Sr. Joan Vidal de Ciurana, cap de l'oficina del President:

"Acuso rebut de la vostra resposta del 23 d'abril d'enguany. Em torno a posar en contacte per puntualitzar algunes coses.
En primer lloc, en la meva comunicació no expressava malestar sinó repulsa.
Les mesures de contenció impopulars són necessàries només per a complir el vostre pla de privatització i apropiació de béns i serveis públics pagats per tots els ciutadans al llarg de molts anys. 
No esteu evitant mals majors, perquè precaritzar la salut pública i l'educació ja són "mals majors". 
Molt pitjor que un país endeutat fins a les celles és un país amb una educació i sanitat públiques tercermundistes (a causa de les retallades). Al cap i a la fi, el país més endeutat del mon, en termes absoluts, són els Estats Units. I no els veig molt avergonyits.
Molta gent sostenim que pagar els interessos del deute i el mateix deute no és la primera prioritat per als qui paguem impostos. Potser haureu sentit parlar del deute il·legítim. Estic d'acord amb vostè que és del tot insostenible pagar 6 milions d'euros diaris d'interessos. Si és insostenible, deixem de pagar-los. Que s'esperin. Ja els pagarem. Poden esperar-se, els creditors. El poble que necessita assistència mèdica i l'alumnat que necessita una educació decent, no.
El poble no vota ni paga impostos per tenir un govern que ens faci quedar bé, sinó per tenir uns serveis i una educació que li permetin ser millors persones i viure bé.
Necessitem diners? Deixem de rescatar bancs.
Deixem de perdonar el frau fiscal.
I deixeu de donar suport al partit (PP i abans al PSOE) que comet aquestes barbaritats.
Els diners hi són. I la gent ho sap i cada cop està més enfadada amb vosaltres, els governants. No ho podeu ignorar. Ni podeu tapar-ho a cop de porra o llançant gasos.
La política que esteu aplicant que, en alguns casos ratlla o traspassa la legalitat (i la legitimitat, segur), ens porta a passes agegantades cap a Grècia. Reduir la inversió pública és la millor manera de frenar l'economia i ancorar-nos en la recessió.
I no em vingueu amb el pretext que Madrid no paga. Això ja ho sabem. Ha de ser el poble, amb una mà al davant i una altra al darrere, el que us mostri el que cal fer? Si la situació actual no està per pegar un cop de puny i tancar caixa, què hem d’esperar, gent morint de gana pels carrers?
Sou molt valents a l'hora de destrossar projectes com el de la Universitat Popular La Rimaia. Però la valentia us falta per demanar disculpes a ciutadans que han perdut un ull o una melsa per l'impacte de bala de goma. I quan aneu a Madrid us torneu xaiets. Encara que no us vaig votar, us creia més coratjosos.
Sisplau, us demano que no em torneu a tractar de babau i desinformat, enviant-me una resposta com la que m'heu enviat. No us ho agrairé. Sí que us agrairé, en canvi, que transmeteu aquestes idees al vostre president (em disculpareu que no el senti com "meu").
Amb els millors desitjos per al meu país (que inclouen el desig que deixeu de mirar per l'interès particular i aconseguiu de mirar pel bé comú).
"


"Benvolgut sr. Òscar,

Acuso recepció del missatge electrònic adreçat al president de la Generalitat de Catalunya, en el que expressa la seva disconformitat en relació a les mesures de contenció de la despesa impulsades pel Govern, especialment aquelles que afecten a la sanitat i l'educació.

En nom del President, he de dir-li que les esmentades mesures són inevitables i necessàries si volem preservar el nostre estat del benestar i garantir-ne la seva sostenibilitat i pensant en les futures generacions. Seguir estirant el braç més que la màniga i gastant sense fre com s'ha fet en els darrers anys porta al col·lapse de l'estat del benestar i a hipotecar el futur dels nostres fills i néts.

Les polítiques d'austeritat dutes a terme no impedeixen, però, que el govern de Catalunya hagi optat per prioritzar les despeses de caràcter social con són les de salut, ensenyament i serveis socials. És obvi que aquestes polítiques també s'han vist afectades, però no és menys cert que l'esforç de reducció de les despeses no ha estat lineal i que els departaments i programes socials han tingut ajustaments clarament inferiors a la mitjana.

També voldria transmetre-li un missatge tranquil·litzador en el sentit que les mesures de contenció pressupostària no tocaran en cap cas el moll, el nucli dur, del nostre estat de benestar. Així, doncs, el Govern va aprovar un acord per garantir al 100% l'atenció urgent, la primària, i de malalties greus. Trobarà més informació al següent enllaç..

Som conscients que hem de fer front a mesures impopulars, però no per això amagarem la realitat i negarem la major. Governar vol dir prendre decisions. Ara bé, no podem esperar solucions immediates i miraculoses, sinó esperit de servei, ganes de canvi, actituds noves, afrontar els problemes de front, disciplina, austeritat, imaginació, diàleg i sentit de país.

Cordialment,

Joan Vidal de Ciurana
Cap de l'Oficina del President."

"Benvolgut cap de l'oficina del president,

Acabo de rebre la seva resposta i m'ha omplert d'una joia que no s'imagina. 
Em deixa molt tranquil.
I no perquè desconegui que està composta de mentides sedants i conceptes abstrusos
 i alguna veritat a mitges. 
Que ho està.
I no per què no sàpiga que aquesta anada i tornada de missatges NO constitueix una 
comunicació autèntica. 
Jo exposo unes queixes i relato uns greuges que són vox populi i, a canvi, 
rebo un condensat de ficció i retòrica d'alta escola que no gosar tocar en detall 
ni un sol dels assumptes polèmics que jo plantejo.
Si la seva resposta m'omple de joia i tranquil·litat és perquè, almenys, sé que una part 
de la població de Catalunya, gràcies als afanys del seu govern, pot respirar. 
Com bé vostè expressa en la seva missiva.
Disculpi'm si el malinterpreto, però quan vostè escriu això tan 
d'alta cuisine convergent del "moll de l'ós del benestar" i del "nucli dur", 
jo entenc que es refereix a "la crème de la crème" de la societat catalana.
Moll de l'os o crème de la crème que estaria formada per: 
Vostès, que tenen un bon càrrec a l'administració pública. I els d'abans, 
que el van tenir fa poc, i que gaudeixen hores d'ara d'una substanciosa i desitjable 
pensió només per treballar uns quants anys.
I també pels que tenen un bon càrrec a una empresa pròspera i amb molt bones 
relacions amb càrrecs públics (del tipus "jo t'ajudo ara, tu m'ajudes després").
I també pels que tenen una bona vida perquè han sumat esforç 
al talent (quina gent més rara, oi?!) i han tingut la fortuna de prosperar en el seu 
negoci o ofici.
Me n'alegro per tots vostès. I pels seus fills i futures generacions que podran 
aprofitar el seu patrimoni.
Jo faltaria a la veritat si digués que estic al moll de l'ós del benestar. 
El meu benestar i el de la meva família és més aviat discret i anguniós. 
Fa mesos que no arribo a final de mes. I tinc continus disgustos quan 
vaig al meu C.A.P. o quan vaig a Urgències perquè no rebo un tracte 
d'acord a les meves necessitats mèdiques ni a la quota que em carreguen 
cada mes a compte del sou.
Tinc clar que jo no formo part del moll de l'ós del benestar. 
Puc anar només quatre dies de vacances a fora (i no gaire lluny) i 
només si pago a crèdit. 
I no em queixo, perquè almenys tinc una feina, un sostre i uns fills que estudien i 
quatre dies a cos de rei.
Hi ha conciutadans que sí que es poden queixar. 
Als qui els ha tocat la pitjor part en aquest ball de retallades. 
En aquest festival de "privatitzem el que funciona i fem públiques les pèrdues".
Hi ha ciutadans sense casa, endeutats de per vida. Sense feina. 
Esperant mesos i mesos una operació en un hospital públic que els salvi la vida.
No recorden el que són unes vacances. 
Ells no formen part del moll de l'ós del benestar. 
Segurament s'ho han buscat per voler estirar més el braç que la màniga: 
Si fa deu anys s'haguessin anat a viure a sota un pont, en lloc d'hipotecar-se 
per tenir un habitatge digne, ara no estarien com estan.
No s'amoïni, que no li demanaré grollerament que es retalli el sou, ni a vostè 
ni a cap dels moltíssims càrrecs polítics que hi ha a Catalunya i 
a l'Estat espanyol (sembla ser que som campions europeus en nombre de 
càrrecs polítics per "ciutadâ quadrat"). 
No li diré que això seria un bon exemple i alleujaria la despesa pública. 
Ni li recomanaré que acomiadin cap dels molts assessors i càrrecs de confiança 
o que toquin la Diputació o els Consells Comarcals o que proposin al 
Congrés espanyol la supressió del 
Senat o la privatització de la Casa Reial. O que es replantegin la justícia fiscal, 
o que regulin les SICAV. 
O que, en lloc de marejar la perdiu amb no sé quin Pacte Fiscal, tanquin la caixa. 
O que facin neteja a casa: Tot i que arriba molt menys a Catalunya del que surt, 
durant molts anys, del que arribava, sembla ser que se'n perdia una part d'una 
manera estranya en peculiars trames de finançament i en despeses poc detallades. 
Però això és el que diuen. Jo què sé...
Jo tampoc no els diré que es replantegin el dogma neolliberal que diu que els 
serveis privatitzats guanyen en eficàcia als públics, quan sabem que una 
sanitat i una educació de qualitat són incompatibles amb criteris mercantilistes. 
És evident: Un malalt crònic dóna beneficis. Una persona sana, no. 
I no deu ser casualitat que el govern nord-americà parla molt bé de la 
sanitat pública espanyola (i tothom sap que el seu model de sanitat privada 
és un desastre). Fa uns quants anys vaig tenir l'experiència de la sanitat 
brasilera (inspirada en l'americana) i en dono fe. 
I també dono fe que les universitats públiques del Brasil funcionaven molt bé.  
Però no penso demanar-los que es plantegin aquestes qüestions. 
Això seria tocar el moll de l'ós i el nucli dur que no s'ha de tocar perquè 
continuï tan dur com sempre. 
I es tracta que almenys una part de la ciutadania estigui tranquil·la i visqui bé, 
la que es pot permetre de pagar-se uns serveis privats.
No puc evitar de pensar contínuament en la història del Titànic.
M'obsessiona pensar la quantitat de viatgers que s'hauria pogut salvar si 
haguessin tingut en compte tot el passatge i no només el moll de l'os o 
crème de la crème.
Però allò ja està fet.
I això d'ara, gairebé també.
Gairebé han acabat la feina de consolidar el moll de l'os.
Els que es quedin fora del benestar, a callar i treballar. 
I que no surtin al carrer a bramar perquè, com bé diu el 
seu molt expeditiu Conseller d'Interior, ja no és excusa dir 
que "només passava per allí" i els tocarà el rebre. 
El carrer no és lloc d'estar-se quan hi ha tant per fer, oi? 
L'obligació dels catalans és llevar-se d'hora, treballar molt com sempre i 
mantenir l'estat del benestar dels bonvivants d'aquí i de tota Espanya.
A l'espera d'una nova i fascinant resposta cuinada pels assessors de 
retòrica d'aquest govern que s'honra governar-nos, s'acomiada atentament,
 

Òscar Pàmies"
 
Aquest intercanvi de correspondència és real i s va produir l'any passat. 
Encara era cxonseller d'Interior, Felip Puig, presumpte autor intel·lectual de la frase:
"Ja no és excusa dir que passava per allí", arran d'una actuació brutal de la Brigada 
Mòbil. 
No vaig rebre resposta d'aquesta última carta (sortosament). 





En l'abans del principi de tot

En l'abans del principi de tot,
hi havia l'adverbi,
mort de fàstic
malalt d'inutilitat,
mentre esperava l'arribada del verb,
que es faria home després de passar
per unes quantes fases exasperants.

dimarts, 27 d’agost del 2013

Projecte de vida

VIURE UNA VIDA ABSOLUTAMENT BANAL ÉS TÈCNICAMENT POSSIBLE. NOMÉS CAL: FER EL QUE ET MANEN, VESTIR DE MARCA, SORTIR DE MARXA EN PLAN SALUDABLE, FER ALGUN ESPORT SENSE PASSAR-SE, SEGUIR ELS CONSELLS PUBLICITARIS I LES CONSIGNES POLÍTIQUES, REPETIR LES FRASES DELS TERTULIANS, FER UN COMIAT DE SOLTERS BEN BOIG, CASAR-SE, ANAR A CANCUN DE LLUNA DE MEL, MUNTAR UN PIS AMB MOBLES D'IKEA, VEURE LES PEL·LÍCULES MÉS TAQUILLERES, LLEGIR ELS LLIBRES DE LES LLISTES DE SÚPER VENDES, ANAR ALS LLOCS AMB ENCANT QUE RECOMANEN ELS DOMINICALS DE LA VANGUARDIA I EL PAÍS, CRIAR DOS FILLS SEGONS LA LÍNIA PEDAGÒGICA QUE TOQUI EN CADA MOMENT, APUNTAR-LOS A LES ACTIVITATS EXTRAESCOLARS QUE PUGUIN AGUANTAR, FRUIR VEIENT-LOS CRÉIXER I EMANCIPAR-SE, GUANYAR I GASTAR DINERS FENT UNA BONA PREVISIÓ D'INGRESSOS I DESPESES, OBRIR-SE UN COMPTE-JUBILACIÓ, GUANYAR I GASTAR DINERS MODERADAMENT A L'ESPERA QUE ACABI LA CRISI, AGAFAR LA MALALTIA DE MODA, PAGAR UNA BONA MÚTUA, EXERCIR EL VOT ÚTIL, DESCONFIAR DELS VEÏNS, PAGAR UNA ASSEGURANÇA DE VIDA, PENSAR DE TANT EN TANT EL QUE CANVIARIES DEL MÓN I CRITICAR A TOTHOM, SOLIDARITZAR-SE MOLT AMB ELS QUE HO ESTAN PASSANT MALAMENT, APUNTAR-SE A UN CURS DE IOGA I RELAXACIÓ, FER TRES MESOS DE TERÀPIA I DEIXAR-HO PERQUÈ NO TÉ SENTIT CANVIAR A AQUESTES ALÇADES, CONSTRUIR EL QUEEN ELIZABETH II A ESCALA, DEIXAR QUE ET CUIDIN A LA RESIDÈNCIA, MORIR CRISTIANAMENT DESPRÉS D'HAVER VISCUT PROSAICAMENT.

divendres, 19 de juliol del 2013

Metamorfosi. Poema-guia

Llums, càmera, acció.

Ven les teves accions i els teus actius.
Tanca el teu compte corrent.
Regala els teus mobles.
Regala els teus dispositius electrònics.
Les teves col·leccions.
La teva roba, sabates i complements.
Tots els teus objectes acumulats
en el calaixos
com escombraries a la platja
després d'una tempesta.
Desfes-te de tot. 

En un sol dia.

Abandona el teu càrrec a l'empresa o a l'administració.
Si és el cas,
abandona els teus empleats i regala'ls l'empresa.
Escriu en un paper.
"Ja no tinc aspiracions."

En un sol dia de fúria.

Deixa el tabac.
Deixa les altres drogues.
Deixa el Candy Crush Saga.
Tanca el perfil de Facebook i el de Twitter.
Abandona't a l'ànsia.
Sent el dolor de viure.
Dóna't de baixa del club esportiu.

En el mateix dia.

Fabrica't el trauma a mida.
Sent el vertigen.

Abandona els teus somnis:
Invertir el teu capital i el teu temps en una horta,
escriure un llibre de poesia,
aprendre a ballar tango,
fer-te un mur de lamentacions al pati.
Crema les agendes on els tenies apuntats.

Acomiada't de la família i amics.
No els veuràs per un temps
i després no et reconeixeran.
Passa el dol.

Agafa el cotxe.
Surt de l'extrarradi.
Abandona'l en un barranc
d'on no pugui ser rescatat.
Llegeix-li un poema.
Cobreix-lo amb un mantell de floretes silvestres.
Era el teu amic fidel.
Torna a peu, sense mirar enrere.
Estossega, respira a fons.

Passa per una plaça.
Comparteix amb els teus conciutadans
el que has fet en el teu dia de fúria.
Et prendran per boig.
Segur.
Els rodarà el cap o
sentiran angúnia.
Potser.
Potser voldran acompanyar-te
al metge.
Tu no faràs ulls de boig
Ni d'il·luminat.
Això els farà dubtar.

Ara ve la part difícil:
Convence'ls que
aquest dia de fúria i dolor
i renúncia
és el millor que t'ha passat mai.

Els necessites per vetllar-te
durant la fase de crisàlide.




dilluns, 11 de març del 2013

Senyor, et demano que el pobre... (la gran il·lusió neocon)

Que el pobre no tingui la vida fàcil.
Que el pobre visqui endeutat.
Que el pobre depengui de nosaltres, sempre.
Que el pobre no visqui gratis en un habitatge ocupat, punxant la llum i omplint garrafes d'aigua de la font pública.
Que res li surti gratis.
Que vingui a menjar de la nostra mà.
En un menjador social organitzat i dirigit per nosaltres.
Que el pobre visqui de la nostra generositat.
Que el pobre no s'organitzi amb altres pobres.
Que es baralli amb els altres pobres per remenar en un contenidor.
Que el pobre no agafi ferralla, vidre o cartró del carrer.
Són béns privats i oportunitat de negoci.
SI vol treballar en aquest sector, que treballi, però el benefici per a nosaltres.
O que es faci autònom i pagui impostos com un cabró, pobre.
Que el pobre pagui impostos per nosaltres.
Que el pobre sigui dòcil i bon pagador.
I, si no, que sigui tractat com un delinqüent.
Que el pobre no tingui herois ni paladins (de classe pobre, s'entén).
Els seus herois han de sortir a l'Hola, a la Gaceta Economica i al Mundo Deportivo.
Que el pobre abaixi el cap.
Que senti vergonya de ser pobre.
Que se senti culpable.
Que el pobre ens voti.
Que el pobre no es pugui presentar a les eleccions.
Quin contrasentit, votar un pobre!
I que ens saludi i ens faci reverències quan ens vegi passar.
Que besi les nostres mans quan li oferim la tifa de feina de pobre que li oferim.
Que el pobre cobri un salari de merda.
Que el pobre mengi menjar de pobre.
I vagi a llocs de pobres.
I vesteixi roba de pobre.
I que no es vegi saludable ni net ni esvelt.
I que tingui malalties de pobre.
Que sigui pobre i miserable perquè així és més fàcil prostituir-lo.
Dret de cuixa de les filles del pobre.
Així és més fàcil convertir-lo en carn de canó.
Que els fills del pobre lluitin pels nostres interessos a canvi d'un plat d'arrós amb salsitxa i ketchup.
Que el pobre sigui curt,
que no tingui estil ni cultura,
que aparegui en programes escombraria fent el mico
-Gandia Shoooore!-
per divertir els altres pobres.
I, fins i tot, per divertir-nos a nosaltres.
Que, ni per un moment,
essent pobre, el desgraciat,
pugui donar-nos lliçons de res
passar-nos la mà per la cara en res
Perquè, si no, de què
serviria tenir pasta?
Que el pobre, sobretot, sigui pobre.
Perquè, si no, com sabem nosaltres que som podridament rics?
Que es mantingui el contrast perquè no arribi un dia que no ens adonem de com d'afortunats i beneïts pel dret natural som nosaltres, els no pobres.
Que el pobre tingui fills que també siguin pobres.
Que cadascú es mantingui en el lloc que li correspon,
pels segles dels segles amen.
Que les úniques aspiracions del pobre desgraciat
estiguin fixades en el més enllà,
pobre ingenu.



dilluns, 11 de febrer del 2013

iPhone amb funda



“Els que van treballar colze amb colze amb Steve Jobs expliquen que al fundador d'Apple hi havia una cosa que el posava especialment nerviós i que de vegades el treia de polleguera. No es tractava dels productes que llançava la competència, ni dels vaivens de la borsa. El que no suportava era una cosa molt més nímia: veure una de les seves creacions protegida amb una funda hortera. Considerava que era una forma d'espatllar l'estètica acurada d'un iPhone, un aparell que, com tot el que va idear, destaca sobretot pel seu disseny.”
El guru no suportava les fundes horteres de mòbil i, en general, les fundes, com volent dir que:
- ¿És possible que algú que té prou poder adquisitiu per comprar-se una de les meves meravelloses creacions virtuosament dissenyades, no tingui, en canvi, prou sensibilitat estètica per lluir-les a carcassa descoberta i proclamar-se'n devot?
Òscar Pàmies, que no és sospitós de professar cap versió radical (o moderada) d’islamisme, té un mòbil d’acurat disseny i el porta emmascarat amb un xador de goma, negre, d’un negre d’una opacitat ideal, que no permet regalar la vista amb cap detall de l’acurat disseny del seu mòbil (que no és tampoc un iPhone).

Després de conèixer aquesta animadversió d’Steve Jobs, el gurú idolatrat d’Apple, per les fundes que emmascaren els dissenys acurats de les seves fascinants creacions, a Òscar Pàmies encara li resulta més simpàtic el seu mini xador. I té clar que si tingués un iPhone (cosa que ha evitat fins a la data) encara se sentiria més moralment autoritzat per cobrir-lo amb un xador de goma.
Òscar Pàmies sent vergonya aliena quan contempla la romeria d’adoradors que s’estén Passeig de Gràcia amunt, per accedir al Portal de Betlem permanent que Apple Corporation ha instal·lat a la plaça Catalunya; cua que aquests infeliços pateixen amb l’únic objectiu de poder bavejar al damunt dels nous dissenys acurats de l’iPhone, de l’iPad, de l’iPod i de l’iPeterró-que-es-llança-SteveJobs-des-del-més-enllà-de-disseny-acurat.

De cop i volta entenc la revolució iconoclasta de segles enrere, la prohibició islàmica de les representacions figuratives de la divinitat. Els humans tenim aquesta tendència a l’embadocament, a la fascinació i a la ximpleria, amb les imatges. I el pitjor és que la ximpleria s’estén molt més enllà de l’adolescència, edat daurada en què la ximpleria té almenys la coartada de l'activitat hormonal descontrolada.
Quan diu “creacions” i quan diu “estètica acurada”, hem d’entendre que no estava parlant, Jobs, d’autèntic art. Ni de bellesa. Encara que ell mateix potser confonia els conceptes. Els gran artistes sempre han pintat o escolpit assumptes desagradables. Per fer-nos reaccionar. Per fer-nos despertar de l’ensopiment. La pintura decorativa i el disseny bufó van en una altra direcció molt diferent. I és clar, és evident, els artistes han volgut representar sobretot la bellesa. Però la bellesa pintada o esculpida, quan és genuïna, no és agradable exactament. No relaxa. Provoca calfreds. És crua, té un punt sinistre. És obscena. És fins i tot macabra perquè està anunciant que és un moment i que la mort ja està treballant per espatllar-la. És violenta perquè ens sacseja. Ens pertorba. Ens causa impotència i astorament quan ens sacseja de debò. Ens incita a l’impuls criminal de conservar-la i retenir-la per mitjans malaltissos. L'art és la forma més elaborada d'aquest instint malaltís de desafiar la degradació.
Els artefactes bonics de Mr. Jobs no contenen bellesa. Són decoració. Són succedani de bellesa. Domesticació. Són aquella barana que et protegeix del vertigen de la vida. Haurien de començar per fer-los orgànics, tous com meduses, com budells, perquè participessin de la bellesa terrible de la vida que no ens deixa ensopits sinó remoguts. Una medusa és bella i és sinistra, Mr. Jobs. Els teus aparells només comparteixen amb l'autèntica bellesa la condemna a la degradació. I el teu cadàver també és més bell que tots els teus dissenys.

dimarts, 22 de gener del 2013

El caràcter

"Ens trobem al davant de les generacions joves més ben preparades de la història..." "...absolutament desaprofitades, han d'emigrar i buscar fortuna fora del país..."

Poseu aquestes frases als buscadors i comprovareu quin ús i abús se n'ha fet.

Preparades per a què?

Desaprofitades per a què?

Preparades, potser, per a afrontar examens, apuntar-se a màsters, acumular crèdits variables i preparades per plantejar-se el seu futur professional.

I no preparades -és una evidència- per plantejar-se el futur col·lectiu. I, més concretament, per batallar per aquest futur col·lectiu, per lliurar una dura i sostinguda lluita pel manteniment de la justícia social, dels drets socials i dels serveis públics bàsics, per l'aprofondiment de la democràcia.
Molts joves (desconec en quin percentatge) no han estat preparats ni tan sols per mantenir un tou i breu combat.
Jo diria que les generacions no tan joves dels nascuts a partir dels 60, entre les que m'incloc, tampoc.
Hem estat ben alimentats.
Gràcies, pares.
No hem viscut per sobre de les nostres possibilitats.
Gràcies, pares, per no tirar més del braç que de la màniga.
Com més cap aquí, més els joves han estat proveïts de tot el que necessitaven i desitjaven. No necessàriament per sobre de cap possibilitat, simplement han satisfet els seus desitjos i fins i tot el que no desitjaven.
Hem viscut acceptablement bé... Si hem tingut la sort de pertànyer a la classe mitjana (mitjana baixa o mitjana alta).
Molts no tenien treball ja des de fa molts anys.
Hem estat preparats per empassar-nos les més elaborades fal·làcies sobre la competitivitat, l'excel·lència, la sinergia i la iniciativa privada.
Les no tan elaborades no ens les hem cregut.
Hem estat preparats per anar a la nostra i competir. Alguns amb més fortuna que altres.
Hem estat preparats, sobretot, per a l'hedonisme i per a repetir coneixements com lloros i concursar a "Saber y Ganar" i per sostenir extenses converses sobre sèries de televisió i videojocs.
I, evidentment, no hem estat preparats, gens ni mica, per:
- Plantar cara a escamots de policia ensinistrats com dobermans i plens de pols blanca com ensaïmades.
- Increpar amb estil als polítics corruptes i autistes.
- Per fer desobediència civil.
- Per fer crítica amb coneixement de causa.
- Per debatre amb un mínim rigor de política i economia.
- Per passar per sobre dels egos i aconseguir consensos entre diferents maneres de concebre el futur.
- Per ocupar un parlament i posar el país potes amunt.
- Per convertir en indefinida una vaga.
- Per plantar barricades i agafar les armes.
- Per ser contundents.
Sí que ens sentim preparats per fer defensa passiva i no-violenta al davant dels cops i els abusos al carrer. Però, en realitat, no.
Aquest programa activista, alguns, l'hem hagut de fer a corre-cuita després de patir la fatal convicció que, si no féiem res, els delinqüents que ens governen ens robarien el que era nostre al davant dels nostres nassos i havíem de fer el que fos per impedir-ho.
I el robatori i l'estafa s'estan consumant perquè no acabem d'estar preparats per impedir-ho.

Però, sobretot, no hem mamat el caràcter necessari.
Collons i ovaris podrien ser sinònims.
No som miners asturians.
Ni guerrilers palestins.
Ni kurds.
No hem tingut condicions de vida prou dures que ens permetessin curtir-nos. No hem tingut mestres en la duresa per desenvolupar aquest caràcter indòmit. 
Som un batalló tovet.
Aquesta és la veritat.
I si no tenim caràcter, tampoc no tenim tàctica ni estratègia. Ni tan sols.
Tenim una acceptable capacitat intel·lectual i , fins i tot, artística, per debatre, per organitzar, per redactar manifestos, per crear consignes, per dissenyar accions.
Molts tenim una acceptable formació acadèmica. I informàtica. I internàutica. Podem deixar en evidència a la majoria dels polítics. Però ells tenen la posició guanyada a la zona. Tenen la Llei d'Hont al seu favor. I els mitjans de comunicació. I les principals empreses i bancs, esperant-los amb els braços oberts quan acabin les seves carreres polítiques. I una pseudodemocràcia feta a mida per a assegurar-los la persistència. Tenen molts trumfos a la mà.
Són una plaga molt difícil d'eradicar.

Els que ens resistim a llençar la tovallola, en canvi, som una espècie a protegir.
Perquè la plaga recalcitrant viu en simbiosi amb els que sí que l'han tirada.
L'han tirada sense haver-se ni tan sols plantejat de pujar al ring.
Aquests han desenvolupat un talent formidable per elaborar pretextos per a no moure ni un dit. Es van presentar un dia o dos a la plaça Catalunya, a veure què era això del 15-M i a les primeres de canvi se'n van tornar cap a casa, a criar arrels al sofà, per seguir el moviment de protesta des de la televisió o, en el millor dels casos, des del Twitter i per remugar: "Així no anem enlloc."
I els que s'hi van quedar els contestaven: "Sembla que no anem enlloc perquè anem molt a poc a poc. I anem a poc a poc perquè anem lluny."
És que no hi ha altre remei.
Si no estem preparats, ens podem preparar. I això demana molt de temps.
Un lloro ensinistrat per a la repetició i l'admiració dels "líders de la societat" no es converteix de la nit al dia en un iconoclasta.
Si no tenim caràcter, a base de cops i ràbia, el podem fer brotar.
Espera que ens acabin de deixar amb el cul a l'aire. Aleshores ho tindrem més fàcil. Tindrem menys a perdre.
El que milers de joves estiguin desaprofitats per ser explotats per a la roda de despropòsits del capitalisme, és un avantatge.
L'atur de llarga durada proporciona molt de temps. I un saludable escepticisme davant dels cants de sirena dels poetes lírics del capitalisme criats a Esade.
L'atur el pots usar per deprimir-te i fer-te palles i anhelar el venturós dia que un emprenedor t'acollirà en la seva moderna senzala per treure't la sang durant els pròxims trenta anys, o el pots usar per preparar-te per una altra cosa completament diferent.
Pots triar entre l'esclavitud o el sabotatge que et fa bullir la sang.
Entre xuclar-los la polla o el clítoris als perdonavides o buscar-los la ruïna.
Tenim una immensitat de temps per davant per anar desballestant el sistema.
Estem preparats per a aixecar-nos quan ens donin per caiguts.
Si no sabem enfrontar-nos a l'horda policial, potser no cal que ho fem.
Potser no cal que sortim a manifestar-nos a la Via Laietana.
Potser no ens surt a compte l'exhibicionisme.
Si no tenim el control dels mitjans de comunicació, no surt a compte convertir-nos en màrtirs.
Potser estem més preparats per moure'ns entre les ombres.
Que no sàpiguen ben bé què estem fent.
Potser resultem més perillosos com a corcs.
Podem aprendre de les rates i dels tèrmits. Dels tèrmits, sobretot.
Els tèrmits enderroquen edificis sencers perquè persisteixen i perquè són molts i perquè són discrets.
Estem preparats per convertir-nos en fantasmes.
Estem preparats per transformar-nos en llum.
Som la generació més ben preparada per convertir-nos en riuada.
Per fer-ho, haurem de ser més líquids.