Pàgines

dilluns, 11 de febrer del 2013

iPhone amb funda



“Els que van treballar colze amb colze amb Steve Jobs expliquen que al fundador d'Apple hi havia una cosa que el posava especialment nerviós i que de vegades el treia de polleguera. No es tractava dels productes que llançava la competència, ni dels vaivens de la borsa. El que no suportava era una cosa molt més nímia: veure una de les seves creacions protegida amb una funda hortera. Considerava que era una forma d'espatllar l'estètica acurada d'un iPhone, un aparell que, com tot el que va idear, destaca sobretot pel seu disseny.”
El guru no suportava les fundes horteres de mòbil i, en general, les fundes, com volent dir que:
- ¿És possible que algú que té prou poder adquisitiu per comprar-se una de les meves meravelloses creacions virtuosament dissenyades, no tingui, en canvi, prou sensibilitat estètica per lluir-les a carcassa descoberta i proclamar-se'n devot?
Òscar Pàmies, que no és sospitós de professar cap versió radical (o moderada) d’islamisme, té un mòbil d’acurat disseny i el porta emmascarat amb un xador de goma, negre, d’un negre d’una opacitat ideal, que no permet regalar la vista amb cap detall de l’acurat disseny del seu mòbil (que no és tampoc un iPhone).

Després de conèixer aquesta animadversió d’Steve Jobs, el gurú idolatrat d’Apple, per les fundes que emmascaren els dissenys acurats de les seves fascinants creacions, a Òscar Pàmies encara li resulta més simpàtic el seu mini xador. I té clar que si tingués un iPhone (cosa que ha evitat fins a la data) encara se sentiria més moralment autoritzat per cobrir-lo amb un xador de goma.
Òscar Pàmies sent vergonya aliena quan contempla la romeria d’adoradors que s’estén Passeig de Gràcia amunt, per accedir al Portal de Betlem permanent que Apple Corporation ha instal·lat a la plaça Catalunya; cua que aquests infeliços pateixen amb l’únic objectiu de poder bavejar al damunt dels nous dissenys acurats de l’iPhone, de l’iPad, de l’iPod i de l’iPeterró-que-es-llança-SteveJobs-des-del-més-enllà-de-disseny-acurat.

De cop i volta entenc la revolució iconoclasta de segles enrere, la prohibició islàmica de les representacions figuratives de la divinitat. Els humans tenim aquesta tendència a l’embadocament, a la fascinació i a la ximpleria, amb les imatges. I el pitjor és que la ximpleria s’estén molt més enllà de l’adolescència, edat daurada en què la ximpleria té almenys la coartada de l'activitat hormonal descontrolada.
Quan diu “creacions” i quan diu “estètica acurada”, hem d’entendre que no estava parlant, Jobs, d’autèntic art. Ni de bellesa. Encara que ell mateix potser confonia els conceptes. Els gran artistes sempre han pintat o escolpit assumptes desagradables. Per fer-nos reaccionar. Per fer-nos despertar de l’ensopiment. La pintura decorativa i el disseny bufó van en una altra direcció molt diferent. I és clar, és evident, els artistes han volgut representar sobretot la bellesa. Però la bellesa pintada o esculpida, quan és genuïna, no és agradable exactament. No relaxa. Provoca calfreds. És crua, té un punt sinistre. És obscena. És fins i tot macabra perquè està anunciant que és un moment i que la mort ja està treballant per espatllar-la. És violenta perquè ens sacseja. Ens pertorba. Ens causa impotència i astorament quan ens sacseja de debò. Ens incita a l’impuls criminal de conservar-la i retenir-la per mitjans malaltissos. L'art és la forma més elaborada d'aquest instint malaltís de desafiar la degradació.
Els artefactes bonics de Mr. Jobs no contenen bellesa. Són decoració. Són succedani de bellesa. Domesticació. Són aquella barana que et protegeix del vertigen de la vida. Haurien de començar per fer-los orgànics, tous com meduses, com budells, perquè participessin de la bellesa terrible de la vida que no ens deixa ensopits sinó remoguts. Una medusa és bella i és sinistra, Mr. Jobs. Els teus aparells només comparteixen amb l'autèntica bellesa la condemna a la degradació. I el teu cadàver també és més bell que tots els teus dissenys.