La confessió de l'activista diletant

Jo CONFESSO

Confesso haver practicat l’activisme inconstant.
Un cert diletantisme
incompatible amb la responsabilitat
i el compromís.

La meva naturalesa és voluble.
No em defineixo
i em mullo només en algunes ocasions.
En la majoria, no.

Sort que tothom
(en aquest matx privilegiats vs. desposseïts)
no és igual que jo.

Sóc curiós.
Sóc inconstant.
I em falten hores de son.
I al dia li falten hores
per tot el que em proposo fer.
La dispersió em mata.
Però també em mata
la constància.
I les convocatòries estan massa separades
en l'espai
i juntes en el temps
per a poder ser a tot arreu on vull ser...

Confesso que no abandono la nau al final.
Acostumo a fer-ho després de les rates i abans de la tripulació.

Tinc vocació
de superheroi de les classes populars.
Però em falta cos
i unes quantes aptituds.
No tinc cos per posar-me al davant de la policia
a l’hora que es reparteix estopa.
Ni serenitat per posar-me
al davant dels focus
a l’hora de les desqualificacions.

Si algú m’ha confós amb
un activista valent.
Que vagi a l’òptica.

En les meves fantasies
salvo ancians i estudiants esporuguides
de sota de les botes
i les porres.
A l'hora de la veritat
fujo en el mateix paquet
de tots els reservistes.

Vaig tenir la meva època
contrafòbica.
Contrafòbia: Quan el pànic es transvesteix
i enganya tothom
amb grans gestos temeraris.
Fins que algú em va desemmascarar.

Potser els qui es posen a primera línia de foc
són els equivocats o els bojos
o els  campions de la contrafòbia.
Però gràcies a ells
s'aconsegueixen
grans petites victòries
en el bàndol del
precari pressupost
i de la insuficient preparació tàctica.
Miracles.
Tresors col·lectius que van quedant
("para pasmo y asombro" dels que ens rellevaran).

Confesso haver anat a reunions de comissions de treball
i a assemblees
més enllà de les meves possibilitats.
Confesso haver llançat bones idees
i alguna d’aprofitable.
La majoria, fruit de la improvisació feliç.
Sense preparar.
Hauria d’haver practicat la continència.
¿Qui llança idees a l’àgora,
com qui es desfà dels pongos de casa,
perquè altres, els manobres lleials a la causa,
s'encarreguin de materialitzar-les?

El subterfugi “Cadascú fa el que pot”
em va de perles.

Els que em van precedir i els que em segueixen en edat i generació
estan bastant més ben preparats que jo:
El meu "temple" es va forjar
en els anys vuitanta.
L'edat d'or del tansemenfotisme i de
la joie de vivre. I de la desil·lusió.
Ja podeu imaginar quina mena
d’activista polític puc ser jo.
Un agitador, com a molt.
I ja és bastant.
Un troll de les xarxes en el bàndol equivocat.

Confesso ser una de les potes
que coixeja de la cadira
antisistema.

ELS XIMPANZÈS GOVERNEN EL MÓN

Dos experiments sobre conducta esmentats i comparats per Gerd Gigerenzer a Decisions Instintives (La intel·ligència de l’inconscient). Els primer, amb ximpanzès. El segon, amb humans.
En el dels ximpanzès, es van escollir divuit individus i les van repartir en nou parelles. Un ximpanzè ocupava un recinte i l’altre, el recinte contigu. Els ximpanzès de cada parella no estaven emparentats genèticament ni havien compartit experiències. Eren perfectes desconeguts.
Un dels ximpanzès disposava de dues manetes. Quan accionava la primera maneta, obtenia una banana. Quan accionava la segona, queia una banana en el seu recinte, i una altra en el recinte del costat. Al principi de l’experiment, al recinte del costat no hi havia l’altre ximpanzè. El promig de vegades que els ximpanzès accionaven una o altra maneta, quan no estava present l’altre, era gairebé igual. Tant els donava que caigués una o dues bananes si la segona banana queia fora del seu abast. El benefici era el mateix.
En posar-los un ximpanzè al costat, els resultats van variar. Van augmentar considerablement les vegades que accionaven la maneta d’una sola banana, malgrat que l’altre ximpanzè demanava, implorava i xisclava que accionés la maneta que proporcionava menjar també per a l’altre ximpanzè. I malgrat que el benefici per ell era el mateix amb una o altra maneta.
    L’experiment demostrava que els ximpanzès no senten cap empatia, cap interès per beneficiar individus de la seva espècie amb els quals no estiguin emparentats o amb els que no hagin conviscut. És més, d’alguna manera senten que no han de beneficiar individus que no sigui del seu grup.

    En l’experiment dels humans (també molt clàssic), anomenat Joc de l’ultimàtum, un individu rebia una determinada quantitat de diners, deu dòlars (en deu bitllets d’un dòlar). I se li proposava que se’ls repartís amb un altre individu, desconegut, tancat en una altra habitació, al qual no podia veure ni sentir. La regla era que si el segon individu considerava que el repartiment no era just, podia rebutjar-lo i aleshores tots dos perdien els diners. La majoria dels “repartidors” oferia quatre o cinc dòlars al “receptor”, per tant optaven per un repartiment equitatiu o força equitatiu. També hi va haver casos d’ofertes no tant equitatives. En la majoria d’aquests casos els receptors rebutjaven el tracte, malgrat que d’aquesta manera ho perdient tot (a l’igual que els “repartidors) perquè no toleraven sentir-se tractats de forma injusta.
    Davant de l’objecció lògica que la regla de perdre-ho tot si el receptor rebutjava el tracte més que altruisme pur, fomentava un altruisme interessat en els repartidors, es va fer l’experiment eliminant-ne la regla.
    La majoria oferien una part dels seus diners i no s’ho quedaven tot, malgrat que això ja no es penalitzava.
    Aquí els resultats ja variaven bastant segons l’edat, condició social, cultura, dels participants. Entre estudiants universitaris d’Estats Units, Europa i Japó, normalment es quedaven un 80% i regalaven un 20%. Els adults d’aquestes poblacions donaven més, de vegades, fins i tot, la meitat. Encara es donaven resultats més altruistes entre nens i entre poblacions de cultures dels boscos tropicals de Sud-amèrica, sabanes africanes, deserts de latituds altes de Mongòlia i altres indrets remots.
    Gerd Gigerenzer conclou, comparant els dos experiments, que aquesta capacitat per l’altruisme i per empatitzar amb individus humans que no coneixem, ens distingeix dels primats i, en concret, dels ximpanzès.
    Portant aquestes conclusions a l’àmbit polític i econòmic, no costa gaire adonar-se que el Capitalisme és un sistema basat en principis ximpanzès. La competitivitat entre individus i entre corporacions a la recerca del màxim benefici és una actitud més ximpanzè que humana.
Les retallades de drets socials, de prestacions, per beneficiar la iniciativa privada, les podria signar la mona Xita.
La dona enxampada en un camp de futbol i expulsada del Barça ... No feia el goril·la, es comportava com ximpanzè, només solidària amb els seus jugadors i amb els feligresos del seu club i amb la gent de pell blanca.
L’enèrgumen agredint un xinès al metro fa uns dies també mostrava tota la seva essència ximpanzè.
El racisme és plenament ximpanzè, amb l’agreujant de la maldat i lletjor conscient dels actes.
La conducta corrupta dels nostres dirigents, embutxacant-se diners, traficant amb influències i fent-se les leis a mida, per afavorir les seves famílies, els seus grups, els seus correligionaris, és simiesca.
La conducta dels dirigents de les grans multinacionals, simiesca.
Estem en plena guerra simis contra humans. En els carrers, en les institucions polítiques i jurídiques, en els fòrums internacionals i, sobretot, dintre de cadascú de nosaltres: la resistència a evolucionar contra l’impuls de fer-ho, la batalla interna per estendre la nostra empatia cap a la resta de l’espècie humana que pobla el planeta i , per extensió, la resta de sers vius. Aquesta és la dificultat que sentim per fer-nos solidaris, per treballar en cooperació, per pensar col·lectivament. EL ximpanzè que xiscla dins nostre.
Una victòria momentània o definitiva dels qui detenten el poder en aquests moments, ens portaria a la pel·lícula El planeta dels dimis: Governats per ximpanzès erectes i depilats, però ximpanzès als efectes que ens interessa.

Model d'intervenció indígena en grup turístic

Què és un turista, des del punt de vista biològic?
Una espècie invasora.
Per ser més rigorosos: EL turista és un humà quan entra en fase invasora contemplativa.
En qualsevol cas, el turista pertany a l'espècie humana. Si bé amb matisos.

EL matís principal el constitueix l'estat psicològic i emocional.

L'altre matís és l'activitat tan singular a la qual dedica la major part de la jornada.
Enllaçar punts singulars declarats d'interès turístic, usant qualsevol mitjà de transport: a peu, autocar, avió, navili... per practicar la contemplació. Rarament, el turista, sobretot quan va insertat en un grup turístic, transita per indrets que no siguin d'interès turístic.

Oblidava el matís principal: L'estat psicològic i emocional correspon a un trànsit al·lucinatori d'intensitat lleu. El turista, des del moment que inicia el tour o viatge organitzat, creu estar assistint a una experiència inoblidable i estar contemplant meravelles. Aquesta convicció, fomentada des del sector turístic, i emparada en el concepte compartit de meravella, porta al turista a un estat emocional entre alegre, relaxat i un punt vaporós. L'anomenarem Fase turista de l'espècie.

L'acumulació de sers humans en fase turista i avançant de forma compacta per un carrer d'una ciutat per on han de passar nadius de la mateixa espècie humana que no estan en fase turista, constitueix un problema evident. Els humans en fase turista no estan en el millor estat per poder compartir l'espai públic.
En el cas de Barcelona, àmplies zones del seu casc urbà es veuen sotmeses a un pas migratori intens de ramats contempladors. Els indrets per on transiten els humans en fase trista es van transformant oferint una alimentació i subministrament d'acord amb les necessitats dels humans turistes contempladors, i, per tant, es perden locals de subministrament d'humans normals. De mica en mica, els humans natius no turistes es van veient desplaçats cap a zones encara no declarades d'interès turístic. És qüestió de temps que el seu hàbitat es vegi reduït a zones marginals del casc urbà.

Per als individus indígenes, a banda de la migració, els queda una estratègia de supervivència anomenada: Parasitisme.
Per a una acció paràsita efectiva i productiva caldria:
Ancoratge. És necessari circular en el mateix sentit que el grup turista per poder-s'hi afegir.
Mimetisme. Passar desapercebut usant elements de vestuari que permetin l'indígena "rèmora" integrar-se discretament en el grup.
Obertura de canals. L'indígena que s'afegeix al grup invasor, obre els seus canals a fi de captar tota l'alegria i bona disposició d'ànim i relaxació del grup, al temps que deixa anar el seu estrès i ansietat, buscant un intercanvi sempre favorable. Com més nombrós sigui el grup indígena intrús que envaeix el grup invasor, més efectiu serà aquest traspàs de "mal rotllo".
Un cop consumat el canvi, l'indígena o indígenes, abandonaran el grup turístic i es reincorporaran a les seves tasques diàries.
També podem comparar aquesta estratègia amb la dels anticossos en front de les infeccions víriques.

Espero que aquesta petita dissertació hagi estat del seu interès.

La vida no demana permís

Can Vies- maig-juny 2014

Sense llicència d'obres.
Sense permís de les autoritats.
Sense passar per l'aro.
Sense manies.
Sense precipitacions.
Sense pauses.
És inaudit i perillós!!
Quin mal exemple!!
Podríem viure sense Ells!
Podríem viure sense els que administren
les nostres vides i la nostra mort.
Sense els que s'atorguen el
monopoli de la violència.
Sense els que fabriquen opinions.
Podem caminar sols.
Per a què necessitem reis, presidents i espantalls diversos?
La vida ja porta les instruccions de série.
Les escoles poden florir en qualsevol ruïna.
Les universitats, en una plaça dura.
El poder polític i econòmic no són més que
una forma d'esclerotització de la vida.
La cristal·lització del pànic a viure sense barreres.
Vaig a deixar-me anar.

http://latele.cat/efectecanvies/reconstruccio-de-can-vies-31-05-2014

Què són els aldarulls del carrer?

Per què s'usen contenidors com a barricades i se'ls cala foc?
Ho explico com ho he vist i amb l'autoritat que dóna haver-ho vist en directe: Les manifestacions que no són del gust de l'administració són reprimides sistemàticament. Es comença creant un bloqueig amb unitats de la Brigada mòbil. S'impedeix que la massa de gent es pugui moure pels costats i endavant. Es provoca un impasse tens. Si cap manifestant no dóna peu a càrrega (llançant algun objecte als mossos o qualsevol altra provocació física), intervenen els infiltrats. Creen algun aldarull i, a partir d'aquí, els mossos carreguen indiscriminadament, ja que l'objectiu és, no sols, dividir i dispersar el bloc de manifestants, sinó sobretot intimidar, persuadir els manifestants que a casa estarien més segurs. L'any passat, tornant de la manifestació de la Vaga General, les unitats dels mossos perseguien els manifestants que ens retiràvem cap a casa, provocant que reculéssim. Ens disparaven salves amb les escopetes, apuntant al cap. No volien dispersar-nos. Volien fer-nos entrar en pànic. Una altra de les tàctiques usades és llançar a tota velocitat els vehicles de la BriMo contra els manifestants i frenar en l'últim moment. Quan aconsegueixen dividir el bloc, aleshores comença la cacera. Es tracta de causar el màxim pànic possible evitant crear màrtirs. Llançar projectils autoritzats (o no), gas i cops de porra. Contra tot el que es bellugui pel carrer. De vegades reben els propis col·legues que van disfressats i emmascarats.
ELs contenidors són l'element més a mà per dificultar aquesta tasca de repressió i terrorisme. Això sonarà estrany per als que estan acostumats a menjar-se la informació oficial: Barrar el pas als carrers amb contenidors i cremar-los és una estratègia de protecció.- És una acció anti-terrorista. Protegeix els manifestants d'escomeses de vehicles policials i de les càrregues a peu. I dificulta la visibilitat dels escopeters.
Quan sentiu llàstima pels nostre entranyable mobiliari urbà, recordeu que els nostres agents "d'ordre" no senten cap llàstima pels nostres ulls, els nostres cranis, les nostres costelles, les nostres extremitats. I els responsables polítics, menys encara.

Sense nosaltres

Sense la nostra complicitat, això no s’aguanta.

Això = Aquesta Gran Màquina Escurabutxaques

Això= La sacrosanta Propietat dels Mitjans de Producció
Això = Aquesta Producció Infernal de Fantasies Animades d’Avui i d’Ahir
Això = La teva vida mediocre i merdosa

Sense la nostra inestimable
col·laboració
S’esquerda, trontolla, s’esfondra, s’estarrossina, es fa pols.
Sense la nostra adquisició d’aquest cagalló tan ben dissenyat,
però tan cagalló:
aquest dispositiu 4G
absolutament prescindible.
de 6”, 2 Gb de memòria i entorn Android.
Sense comprar la roba que usa i sua Messi.
Les vambes on cultiva colònies de bacteris i fongs
CR7
Sense la ingestió de productes refrescants
i snacks estimulants
i altres substàncies per fer-t’ho suportable
Sense la nostra por i la nostra incapacitat
per dir NO
això cau.
Sense el nostre vot.
Sense el nostre silenci consentidor.
Sense els nostres diners guanyats
amb sacrifici de temps i alegria
i regalats als cràpules
Sense la nostra devoció infantil als líders.
Sense la nostra credulitat.
Sense la nostra ingesta massiva
d'informació
que ens fa expressar:
«Que malalt que està el món!»,
«Quanta injustícia»,
sense saber per on començar
i mantenint-nos perplexos i quiets.
Sense la nostra col·laboració
a la lluita contra el colesterol
Sense la nostra contribució
a la Marató.
Quant de poder
si deixem de fer.
Quanta servitud
si continuem fent.
Sense la nostra aportació al PIB
s’enfonsen en la negra misèria.
Si no t’aixeques del sofà
algun dia faran un aparcament
a la teva sala d’estar.
Perquè estàs preparat
per ser asfaltat
desnonat
i culpabilitzat
Sense la teva persistència en la farsa,
feta de grans i petites indecisions,
Sense la teva obediència de bonsai...
com vols que s’aguanti AIXÒ?

(fragment d’alguna cosa molt més extensa i
sísmica).

Incendi

Allò del que no volien ni sentir-ne parlar, aquella situació que, per tal d'evitar-la, estarien disposats a gastar-se una fortuna en advocats o organitzar una guerra mundial... Allò que més temen o temien Steve Jobs, Bill Gates, els Beatles, Lady Gaga, Michael Jackson, U2, Andy Warhol, Antoni Tàpies, Montserrat Cavallé  i, fins i tot, Ferran Adrià, Ramoncín i l'SGAE, el sindicat de marxants d'art, el patronat de crítics d'art i espectacles, per esmentar-ne alguns a cop calent...
és la consigna:

ANEM A DEMOCRATITZAR EL TALENT I LA GENIALITAT

perquè no és cert, en absolut, que calgui una gran massa de gent vulgar, amarada de mediocritat com els bescuits borratxos estan impregnats de licor, per tirar del carro de la civilització.
Per tirar de cap carro.
Incendiar aquesta il·lusió és un incendi
més esgarrifós
que el de Roma sota el patrocini de Neró Claudi Cèsar August Germànic.

ANEM A CREAR LES CONDICIONS PEL LLIURE ACCÉS
A L'OLIMP.

Anem a encendre cada cèl·lula nostra, com una garlanda de Nadal
Anem a despertar el talent de totes les criatures humanes
i provocar una flamarada enlluernadora d'incandescència que
ompli de terror la congregació mundial de fantasmes.

La idolatria dóna les últimes cuetades.