Pàgines

divendres, 27 de febrer del 2015

El fracassat pronòstic del final de la televisió a mans de les plataformes de videos i les xarxes socials

(o la Síndrome de l'"Havaneres & Rom cremat")

Fa un any vaig tenir una revelació:
Passava pel davant d'un d'aquests actes festius inevitables (segurament obligats per lleis consuetudinàries que es perden en la memòria) de les Festes Populars, aquests actes que en el cas de no programar-se provocaria caigudes fulminants de responsables i organitzadors,
em refereixo, és clar, a l'entranyabilíssim
Recital d'Havaneres amb rom cremat
(servit en gots de plàstic molt precaris)
que apareix programat sempre-sempre a mitja setmana de festes.
Cal veure la felicitat serena i lleugerament etílica que desprenen els assistents, tots ells asseguts en incòmodes cadires plegables de lloguer (cosa que no impedeix que es moguin déu-n'hi-dó amb quin garbo d'un costat a l'altre imitant els vaivens de la mar que suggereix el ritme de l'havanera).
Però la revelació no ha estat explicada encara. Ve tot seguit.
Per primer cop vaig perdre un temps observant aquella humanitat lliurada a la música i a la dolçor de l'alcohol  i així va ser com vaig caure de cop en el fet espaterrant que aquelles dones i homes (agrupats per matrimonis per regla general) formaven una estampa exacta i igual a la de qualsevol altre públic d'Havaneres & Rom cremat d'altres festes populars al llarg del país català, i, pitjor encara, exacta i igual a la de qualsevol època anterior. El mateix aspecte, estil de vestir, edat (entre 50 i 90 anys) i manera de bellugar-se al so de l'orquestra. Eren els mateixos éssers estovats per la música havanera i el rom de fa vint i trenta anys.
EL primer pensament va ser molt inquietant. Seria el mateix públic, un grup humà conservat d'alguna manera al llarg dels anys per mantenir aquest aspecte de feliç Tercera Edat filohavanèric? Uns nosferatus especialitzats que només surten del seu dipòsit en ocasió de les festes?
Vaig descartar la hipòtesi paranormal i em vaig centrar en una  nova teoria.
No sé si resulta menys inquietant.
En algun moment de la nostra vida hi ha un relleu generacional. D'una manera bastant imperceptible ens transformem en els nostres pares, oncles o avis. Adoptem els seus gustos, vestuari, opinions. I ens desprenem dels hàbits juvenils com de l'acné. No sé si és gradual o són canvis quàntics. Ens descuidem un moment i, de cop i volta, estem aturats al davant d'un recital d'havaneres, ens deixem caure a la cadira i ja estem atrapats en una terrible metamorfosi.

I bé, no cal gaire imaginació per estendre aquesta teoria a altres àmbits. Què trigaran molts a complir quaranta o cinquanta anys i abandonar les xarxes socials i la càrrega i descarrega de continguts audiovisuals a internet, deixar-se caure en el sofà, o millor encara, en l'antiga butaca amb orelles de l'avi, i deixar-se abduir per programes de nens cantors, reforma i venda de cases al Canadà o reallitys de virtuosisme bricollatger?
Com si formés part d'un mecanisme de l'espècie. D'unes instruccions a l'ADN que es disparen en algun moment de la nostra vida.

És terrible, els juke-box, els discos de vinil, les havaneres, els mobles de fòrmica, els pokémon, ens acompanyaran fins al final de la nostra espècie sobre la terra.